VALÈNCIA. Quan comences a estar rodejat de xiquets te n'adones que les preocupacions que tenen els teus amics amb fills són molt diferents de les que tenen els teus amics sense fills. De sobte, passes d’anar al bar del cantó a fer-te unes cassalles a buscar restaurants amb lloc per al carro o quedar al parc de boles per fer-te una infusió de rooibos amb mel i llet sense lactosa.
Abans quedaves a les 12 de la nit per anar al pub i ara acudixes a casa dels teus amics a sopar a les 8:30 i així els ajudes a parar taula mentre banyen els xiquets. Els fills canvien la vida de les persones, quasi tant com entrar en política, i et toca prendre moltes decisions en matèries que mai t’havies plantejat:
Quins joguets aconseguiran que el xiquet cresca amb valors de solidaritat i generositat? L’apunte a xinés o millor a alemany? De quin color pinte la seua habitació perquè no estiga condicionat pels prejudicis de gènere? Biberó o mamella? I així, amb les decisions que van prenent els seus pares, es va formant la personalitat del xiquet.
Ara que tinc molts amics en camí de ser pares, altres que ho han sigut fa poc i altres que estan buscant descendència, me n'adone d’una qüestió molt important i que sol passar desapercebuda: quina música escolten els nostres menuts?
Perquè a la fi tots recordem la música que escoltàvem al radiocasset del Renault 5 el diumenge de camí a la caseta. O la música que sonava en la cuina mentre ta mare escudellava l’arròs al forn. Perquè la música és tal volta la cultura més popular, a la que tots tenim accés gratuït, a la que més estem exposats i la que més pot definir la teua personalitat i els teus valors. No és el mateix que ta mare fóra fan de Camela que de Bob Dylan, de Massiel que de Santana, o de Parchís que de Van Morrison. I és molt probable que si el teu fill adolescent escolta Bob Marley vulga tastar un cigarret de la risa i si escolta metal gòtic vulga comprar-se unes plataformes negres amb tatxes. Això cal assumir-ho.
Es considera que una generació dura 25 anys. Als anys 50 la música no era tan popular a les cases i la major part del que arribava era música clàssica, tangos, pasdobles i coples. Les 2 generacions que han tingut fills des dels 70 són les que han pogut realment triar què volien escoltar entre moltes possibilitats. Així que els pares d’ara són els fills d’aquells pares que començaren a escollir quina música escoltaven els seus fills.
A banda del fil musical de Pequeradio i la banda sonora dels dibuixos de la tele, és molt probable i molt habitual que la música que tu escoltes acabe agradant-li al teu fill. De fet, hi ha estudis que demostren que la música ràpida activa els xiquets, que la lenta els calma i que els ritmes que escoltem des de ben menuts el més segur és que siguen ritmes que ens agraden durant tota la nostra vida.
Tot açò era un preàmbul expositiu de la tesi: “Dis-me quina música escoltes i et diré quina escoltaran els teus fills”. Per entrar en matèria de suposicions i hipòtesis, penseu per un moment quina música escoltaven els vostres pares i quina escolteu vosaltres. Hi ha correlació? Perquè jo, generalment, sí que la trobe.
Aquells fills als quals son pare els posava els Beatles i els Stones han sigut seguidors de Blur i Oasis o dels Strokes i Arctic Monkeys. Els fills de Julio Iglesias i Nino Bravo ara escolten Pablo Alborán, Alejando Sanz o Melendi. Si ton pare escoltava Raimon i Lluís Llach, és molt probable que escoltes Manel i la Gossa Sorda. Si els pares eren de Led Zeppelin, Jethro Tull i Deep Purple, els fills escolten Iron Maiden o Rage Against The Machine. O també pot passar que com a acte de rebel·lia els pegue per escoltar Enrique Iglesias o Daddy Yankee, però això és poc habitual, ja que el més normal és que els xavals que escolten eixa música infernal no hagen tingut cap tipus d’educació musical a casa.
Segur que els fans de Bisbal i Bustamante tenien pares que escoltaven la Pantoja i Manolo Escobar. Els fans de Mumford and Sons han escoltat la Creedence moltes vegades. I aquells que escolten Sabina i Serrat tenien pares que ja escoltaven Sabina i Serrat, que són cantants capaços de connectar amb diverses generacions.
Mireu els fills dels cantadors de flamenc o els dels rapers americans. Encara no alcen tres pams de terra i ja estan vinga les palmes o vinga els balls per terra. Perquè ja ho diu el refrany: “fill de gat, caçador de ratolins”.
Així que si no voleu que els vostres fills, quan siguen adolescents, vos martiritzen amb els Gemeliers o els Auryn del torn, millor penseu-vos dos vegades el que poseu de fons a casa. Perquè en algun moment de la vostra vida, vosaltres heu sigut eixos fills que vos posàveu a tota virolla en el loro de la vostra habitació Laura Pausini, Take That, Backstreet Boys, les Spice Girls, U2, Manu Chao o els Red Hot Chili Peppers.
Ara bé, pareu atenció, hi ha coses difícils de preveure i ningú no sap com poden eixir els xiquets exposats a Björk, Sigur Ros o les playlists alternatives del Primavera Sound. Tot siga que eixa música es convertisca en el remember d’ací a 20 anys i els pubs s'òmpliguen de quarantons que ho flipen amb Explosions in The Sky.
