El pou de Viciana, des d’on ressona el clam per la llengua valenciana

VALÈNCIA. Vivim envoltats de ditades polítiques aterradores, en diversos substrats de la nostra realitat, com si alguns dels nostres governants ens volgueren transportar a les tenebres, atiant el foc de les diferències –i de l’odi a la diferència, al remat–. Per a què? ¿Per a obtindre uns guanys circumstancials –electorals– amb l’altíssim cost d’enverinar la convivència entre les persones? Voldria pensar que els ciutadans tindrem més coneiximent que tot açò, però potser peque d’optimiste.

En un discret carrer de la ciutat de València on penetren uns tímids raigs de sol només en algun moment de l’any, en l’estiu, les plaques dels cantons ens recorden que, des de 1872, el cap i casal volgué tindre un record –no massa ampul·lós– per a qui fon l’historiador valencià més important del segle XVI, junt amb Pere Antoni Beuter, el borrianenc Rafel Martí de Viciana (1502-1582). La via avança, només uns pocs números, des de la del Crist del Salvador fins a la plaça dels comtes de Carlet. I no obstant, en tan breu trajecte hi ha una replaceta enxisadora, retranquejada al carrer, una anomalia urbanística que ha perdurat al llarg dels segles. L’espai era més recollit abans de l’enderroc de l’edifici del número 8, amb una planta de 432 m², hui solar, que el tancava pel sud. Ara és més lluminós, menys ombrívol. I enmig s’alça un pou, bell en la seua senzillea, d’on emergix una frondosa planta i, alguns dies, una veu serena i imponent, sorgida de les fondàries de la terra, que recita així:

“Veig que la llengua castellana se’ns entra per les portes d’este regne i tots els valencians l’entenen i molts la parlen, oblidant-se’n de la seua pròpia. Per a que els no advertits giren sobre ells i tornen a la seua llengua natural, que amb el pit mamaren, i no l’abandonen per cap altra del món”. 

Són les paraules que Viciana adreçà als Jurats de València en la dedicatòria de la seua Alabanza de las lenguas, una acarnissada defensa del valencià, feta en castellà, com explica en el mateix pròleg: “Me ha parecido consagrar esta obra a vuestras señorías, a quien por todo derecho favorecer y acrecentar la honra de la propia pertenece, suplicándoles me perdonen por haber vertido esta obra de valenciana a castellana, que por la misma causa hube de vertir la Cronica de Valencia, y el Libro de nobleza e hidalguía, armas y blasones y el Libro de la recreación de los días calmosos de julio, que después de haberlos compilado, en la versión de todos ellos tuve otro tanto trabajo, solamente por hacerlos comunicables a muchas otras provincias”. 

És a dir, que l’home, ja en 1574, any de la publicació de la «Alabanza», denuncia que l’enorme capacitat d’expansió del castellà està desplaçant al valencià dels registres on era llengua hegemònica, però ell mateix s’apunta a la tendència, per motius estrictament de difusió, i demana perdó per fer-ho als mateixos Jurats als quals advertix, amb l’opuscle, de la preocupant situació. 

En el llibret –28 pàgines en la seua primera edició– Martí de Viciana esbossa un panegíric literari de la llengua valenciana, en base a la seua purea i proximitat amb la mare llatina. Així, descriu la reunió entre el Papa Alexandre VI i els ambaixadors d’Espanya, de França, de Toscana i de Portugal per a debatre quina de les seues llengües té una línia de continuïtat més clara amb la llatina i, per tant, quina és més prestigiosa i està menys contaminada per la influència històrica de l’àrab. El croniste ens conta com el pontífex xativí es plany de que la valenciana no tinga cap defensor en el debat i més havent tants valencians, en aquells moments, a la vora del riu Tíber. És així com el mateix Viciana assumix la responsabilitat d’expondre les virtuts del valencià i demostrar la seua proximitat al llatí. En el segle XXI, en la realitat del dia a dia, com en aquella ficció de Viciana de fa quatre centúries i mitja, en el debat a penes es contempla la defensa del valencià ni irromp ningú, amb tanta força, que faça entendre als responsables de la cosa pública la importància de preservar la llengua d'ací per al futur del nostre poble.

L’enaltiment filològic de Viciana s’inspira en l’anàlisi de la realitat sociolingüística del seu temps. L’historiador assistix als capítols primerencs, a les beceroles, d’una decadència que s’aguditzaria amb la derrota d’Almansa (1707) i es veu esperonat, per pur sentiment de supervivència, a acometre la lloança i defensa de la seua llengua materna. Al remat aquelles «Alabanzas» es convertirien en el caramull d’una trajectòria històrica dedicada a estudiar, teoritzar i divulgar el subjecte del poble valencià en la seua vessant política. «Crónica de la ínclita (en tant que il·lustre i gloriosa) y coronada ciudad de Valencia y de su reino», publicada una dècada abans de «Alabanzas de las lenguas», és just això, un monument d’erudició històrica tendent a estimular la valencianitat dels seus coetanis en un moment en què s’aguaita una suplantació identitària que començava per l’idioma.

L’altre historiador de qui hem fet esment, Beuter, també té un carrer a l’altra banda del portal de Valldigna, prop del mercat de Mossén Sorell. El té des de 1912, quan la frontera psicològica que representava aquella porta ja s’havia esvaït de l’imaginari col·lectiu dels valentins. El carrer de l’historiador Beuter és, en realitat, un carreró, sense cap finca en peu, flanquejat per dos solars, molt més breu que el de Viciana i estretíssim: unix Sant Ramon i Corona, just on ja ha tirat arrels el solar Corona, on s’han ordit des de fa anys tota classe de suggerents iniciatives culturals i on estigué aquell lloc de cult nocturn, La Torna, en els baixos d’un edifici d’aire senyorial. Com el pou de la replaceta de Viciana també era un santuari que convidava a les paraules i, fins i tot, a sovint, a la verborrea.

La replaceta de Viciana, dita de les Abadies l’any 1574, puix allí vivien els capellans de la propera església del Salvador, ja apareix en el plànol de Mancelli de 1608, el primer conegut del cap i casal, que acaba de reimprimir-se a iniciativa de la societat bibliogràfica Jerònima Galés. Carrer i replaça estan a tocar de la porta de la Trinitat, encarada al seu pont i que ha donat accés, durant segles, al convent de la Trinitat, ja extramurs, en el qual Isabel de Villena (1430-1490) alçà, precisament, eixe obelisc del Segle d’Or de la literatura valenciana que és la «Vita Christi» (primera edició de 1497, ja fallida l’abadessa) i on Jaume Roig (1400-1478), l’autor d’una altra joia, «L’espill o Llibre de les dones» (1460), passava consulta facultativa a les monges, a més de tertuliar d’elevades qüestions amb la il·lustre escriptora.

El carrer de Viciana, aquell protovalencianiste que dedicà la immensa majoria de sa vida intel·lectual a la història dels valencians a través de la seua enorme Crònica i que prengué posicions tan decidides a favor de la pròpia identitat com les ja esmentades, s’ubica precisament a un pas del palau dels Borja. Bastit per la noble família valenciana entre finals del segle XV i primeries del XVI, després d’hostatjar des de novembre de 1936 la seu de la Presidència del Govern d’Espanya i ser amb posterioritat residència de Franco en les seues visites a València, va allotjar la Presidència del Consell pre-autonòmic i, des de 1994, quan acabaren les obres de restauració i adaptació, és seu de les Corts on residix la sobirania del poble valencià. L’antic palau borgià tenia accés per darrere al carrer del Cabrit, hui anomenat de la Llibertat, des d’on naix, a l’altra vora del carrer del Salvador, el de Viciana, amb la replaceta i el pou.

Toquen campanes de mort per a les llengües minoritzades per qualsevol latitud. Bufen vents d’intransigència, en casa nostra, per als idiomes espanyols que no són el castellà i, entre ells, per descomptat, per al valencià, tan maltractat, per lleis i disposicions com el Decret de Nova Planta o pel franquisme, però sobretot pel desamor dels mateixos valencians, ja des del temps en que el borrianenc Viciana llançà la seua advertència als Jurats. En tot cas, entre els murs dels edificis que encara queden en peu i que substituïren els vells palaus (en 1815 el núm. 6 i en 1850 el 10), en la replaceta de Viciana, encara ressonen, de tant en tant, les seues paraules advertint als valencians per a que “tornen a la seua llengua natural, que amb el pit mamaren, i no l’abandonen per cap altra del món”. A un pas, els nostres parlamentaris recullen el prec per a, jurat o promés com tenen l’Estatut i donada la paraula de servici al poble nostre, no abaixar la guàrdia davant de qualsevol amenaça –vella o novella– per a la llengua de Roig, Villena i Viciana. 

Roman en la replaceta el pou, impertèrrit, sense que ni tan sols els que el catalogaren, des del consistori, com a “element urbà protegit en l’entorn BIC” hagen volgut aventurar des de quan està allí ni qui el posà ni per què. És fàcil imaginar que en seria un més dels que la ciutat tenia dins de les muralles, en les proximitats del Túria. Per comoditat i també per la prudència de tindre abastiment d’aigua dolça, no fóra cas que, per qualsevol circumstància, no es poguera eixir de la urbs emmurallada. 

Les llengües no són muralles, són ponts. No poden ser amenaça; ja que són, al contrari, instruments de diàleg. Són diversitat i riquea. I sobretot, el valencià i la seua preservació no són teoria, filologia o política. O sí, però són molt més: són la forma amb la qual milers de persones es comuniquen amb plena naturalitat des que naixen, al marge de tota teoria, filologia o política. Per això, hui, com després de l’advertència de Viciana l’any 1574, el valencià seguirà sent una llengua viva, si som capaços de tirar-li una mà, des de l’autoestima i amb tota la discriminació positiva que calga. I els que la voldrien desapareguda i fan per a que així siga, des de les seues talaies de poder polític, incorren en un delicte greu de prevaricació, perquè saben que estan disposant la seua praxis contra les lleis que protegixen tot el nostre patrimoni i, lògicament, totes les llengües d’Espanya. Ja tenen prou desgràcia, a banda, amb la seua insolent ignorància.