Juan Vitoria des de la irreductible botiga de discos

VALÈNCIA. La primera vegada que vaig entrar a Amsterdam Records vaig assistir a un debat musical apassionat i erudit, digne d’Alta fidelitat, la magnífica novel·la de Nick Hornby. En la pel·lícula l’actor John Cusack és el propietari de la botiga de discos, comparança que no desagrada a Juan Vitoria (València, 1958), encara que ell acaba per trobar una metàfora millor quan confia que “sempre hi haurà, com en els còmics d’Astèrix, uns irreductibles que resistiran front a l’invasor cultural”. Eixos són els seus clients, compradors de música que han mantingut viu el seu negoci des que va obrir les portes en Nuevo Centro, allà pel 1982. Una botiga de 45 metres quadrats (magatzem inclòs), però també un museu, un punt de trobada per als amants del rock, un lloc on escoltar i comentar les últimes novetats independents o buscar eixe disc que mai no has pogut trobar.

– Quina és la poció màgica perquè una botiga de discos continue oberta?
– Estan tancant quasi totes, no només ací, també en països on es venen més discos. Ser minoritaris i distintius ens ha salvat. El que ha passat als Estats Units acabarà per passar ací: els discos han anat desapareixent de les grans superfícies, hi ha menys botigues de discos però més especialitzades. Des que vam obrir, en 1982, hem volgut que fora com un club de gent amb inquietud musical, on es puga parlar, escoltar i descobrir música. Jo sóc col·leccionista i volia crear la botiga que m’agradara a mi com a client. La vaig obrir amb Miguel Angel Galán, que era el millor amic i continua sent-ho, per vendre només la música que ens agrada a nosaltres. Hui no pots tindre una botiga com fa 25 anys, no pots viure només dels discos. Has de tindre molt de merchandising perquè la major part de la gent jove es nodrix més de la parafernàlia del grup. Gràcies a eixe merchandising i a que la botiga és propietat nostra ens podem mantindre. Hi ha qui té deu camisetes del seu grup favorits, pins, pòsters, un fum de coses... I discos? Discos no, diuen que es descarreguen les cançons. 

– També ha ajudat la resurrecció del vinil?
– Sí, s’ha assentat de nou, en part per estètica. Hi ha una mica de postureig, gent que els compra com a decoració o per penjar-los com un quadre. Però el cert és que a nivell científic, en qualitat acústica, és superior, per molt que en funcionalitat li guanye el CD o el MP3. El 60% de les vendes de discos en la botiga és de vinils i per internet quasi el 100%. A més de bonic, el vinil té una litúrgia i hi ha gent jove que descobrix ara el plaer d’escoltar bé la música. Fa uns anys et compraves un disc, siga un vinil o un CD, arribaves a casa i seies a escoltar-lo, només mirant la caràtula o llegint les lletres, no feies una altra cosa. Ara a les noves generacions això els sembla impensable, sempre estan fent moltes coses al mateix temps. És com anar a un museu i estar al mateix temps veient una sèrie a la tablet. És el mateix! La música és un art i mereix una atenció. 

– Parlant de vendes... Quin és el disc més en la història d’Amsterdam Records?
– Probablement el primer disc de Cracker, que es diu com el grup. Hauré venut més de 500 còpies, segur. També el primer de The Velvet Underground, el de la banana d’Andy Warhol, que continuen demanant-lo cada any... Ara quan venem 20 o 25 còpies d’un ja és un disc molt venut.

– Internet ho ha canviat tot en la música a pitjor?
– No tot, internet té aspectes magnífics. A mi em permet rebre encàrrecs i vendre discos a tot el món o poder contactar fàcilment amb els grups. Ho gaste també, tinc la meua pàgina i faig el meu programa de ràdio en podcast, Los 39 sonidos. Hi ha unes possibilitats enormes de descobrir música, però potser per eixa enormitat tot queda més dispers que abans. Hi ha qui es descarrega milions de cançons i acaba per no escoltar cap. Abans et compraves un disc, t’aprenies les cançons de memòria, miraves la portada... acabaves interioritzant-lo, formava part de la nostra vida, et podies enamorar d’ell. Ara ja no és així. Les descàrregues d’internet han acabat per llevar-li valor a l’objecte, al fetitxe.

– El llibre en paper està sobrevivint als pronòstics, li passarà igual al disc?
– Confie que sí. Hauria d’haver una regulació perquè un artista puga viure del seu treball. Els grups no poden funcionar sense discos i m’agradaria que el consumidor disfrutara d’eixes cançons com els creadors les han concebut. I en MP3, amb la compressió, això no es respecta, hi ha instruments que quasi se perden. Grups com Radiohead han arribat a dir que no reconeixen les seues cançons quan les escolten en la plataforma Spotify. 

– A pesar de tot continuen demanant-vos discos des d’altres països?
– Sí, de tot el món. La major part d’encàrrecs per internet són per a l’estranger. Fa uns dies vam rebre una comanda de Hong Kong i vam vendre una reedició de Derribos Arias per als Estats Units. És curiós que el país al que més venem és Anglaterra, des d’on ens demanen sobretot vinils de grups nordamericans. El nostre distribuïdor és holandés i tenim millors preus que si demanes directament als Estats Units. També venen alguns turistes estrangers perquè eixim en la guia The Lonely Planet i allà ens recomanen no només per comprar discos, també com un lloc per a xarrar de música.

– Alguna discussió musical ha acabat malament?
– Sí, alguna... És que sóc molt visceral. Per exemple em molesta molt quan mor algun artista que considere sobrevalorat i tot el món el posa en els altars. Per mi el cas més flagrant és el d’Amy Winehouse, que em sembla una veu bonica però no es pot comparar amb Aretha Franklin i altres moltíssimes cantants... Un client es va enfadar moltíssim amb mi i se’n va anar dient que no tornaria mai més... Només són opinions. Ací a nosaltres ens agrada parlar, li descobrim música a la gent i també els clients ens descobrixen grups a nosaltres.

Quan obliguem Juan Vitoria a triar tres objectes de tots els que omplin cada racó, fins al sostre de la seua botiga, li costa triar. En primer lloc, uns ninots dels Beatles aconseguits en Los Angeles, també un pòster original d’Elvis Presley comprat en Nashville i un cap de caiman de Nova Orleans “que algú ens va furtar i m’agradava molt”. Més difícil resulta triar entre els més de 20.000 vinils i discos compactes que guarda en casa. Ha perdut el compte d’una col·lecció que va començar als 12 anys amb In the Land of Grey and Pink, de Caravan, comprat en Ramón Mercé, un comerç d’electrodomèstics de Russafa “pels colors de la portada i que he acabat per considerar un dels millor discos de la història”. Tota una sort per a ell, que ha heretat la passió col·leccionista de son pare, qui atresora més de 30.000 vinils singles sobretot dels anys seixanta i amb especial atenció a l’escena valenciana. Una escena que Juan reivindica.

– Com veus ara el panorama musical valencià?
– A mi em sembla colossal, València és la ciutat amb més i millors grups de l’Estat espanyol, sense cap dubte. I ho diu gent de fora però això mai no t’ho reconeixerà Radio 3 o Rock de Luxe, que estan molt vinculades a Madrid i Barcelona. Els mitjans no han constatat la bona oferta creativa que hi ha hagut ací a pesar de Rita Barberá, ens han mirat moltes vegades amb superioritat. Jo sóc votant de Compromís, però ara amb el nou govern també trobe absurd, per exemple, la inversió en Raimon, en donar-li suport a un artista que no ho necessita. Crec que s’hauria d’invertir en ajudar grups de qualitat amb criteris independents, canten en valencià o no. El valencià és riquesa i no ha de ser sectarisme. Hi ha genis fent rock en valencià, com els alcoians Arthur Caravan o Miquel Àngel Landete, Senior. I també grups fantàstics com Sokolov, Acapvulco o Vicente Prats en Star Trip, que no canten en valencià i es mereixerien un suport. Al final s’han perdut bandes com Las Máquinas perquè ningú no els ha fet cas.

– València està també fora del circuit de concerts internacionals...
– Hi ha una qüestió de població, no som Madrid ni Barcelona. Als 80 sí estàvem. Echo and the Bunnymen o Psychedelic Furs la primera data d’Espanya li la donaven a València. Després el govern del PP va fer molt de mal a la vida cultural d’esta ciutat i la Ruta del Bakalao va assassinar la moguda musical valenciana. Però ara les sales mitjanes funcionan bé i té molt de mèrit que els propietaris de Loco Club o 16 Toneladas programen bones actuacions, sabent en alguns casos que poden perdre diners. En Espanya ha hagut un retrocés en general i la cultura acaba per ser més minoritària del que hauria de ser. Estem a anys llum d’altres països.

– La premsa musical també ha perdut vigor?
– Ho han d’estar passant fatal, perquè han perdut influència. Abans Rock de Luxe o Ruta 66 marcaven tendència, ara no és igual. Crec que les revistes gratuïtes han fet molt de mal, perquè moltes vegades no tenen criteri, s’anuncia tot el món i els crítics semblen fans.

– En canvi hi ha un boom de llibres de música i músics. Ens recomanes tres?
– Per mi el millor és Blancas bibicletas, de Joe Boyd. També recomane Éramos unos niños, de Patti Smith i La canción de la bolsa para el mareo, de Nick Cave.

– Com a disc-jockey ja tens una trajectòria llarga, però la fama t’ha vingut per punxar amb Gaizka Mendieta.
– Sí, som molt amics. Ell és client de la botiga des que jugava en el Castelló, recorde que va vindre a comprar el tercer disc de The Velvet Undreground i podem dir que primer va ser ell fan meu (riu). Després va vindre al València i som com família. L’idea de punxar junts va sorgir sopant a casa, jo ja ho havia fet al FIB i em van tornar a convidar. Li vaig proposar a Gaizka anar junts i ell va dir que sí, però si venia també la meua filla, Arizona Dylan. Així que vam anar els tres amb el nom de Gasteiz band. Després hem fet sessions a Madrid, Barcelona, al Guggenheim de Bilbao, Múrcia, Albacete... ha sigut sempre un poc estressant per la premsa esportiva. Fins i tot hem punxat dos vegades a Londres, una per al vídeo d’una marca de cotxes. Mendieta és famós ací, pero encara més a Anglaterra pel seu treball de comentarista de futbol en televisió.

Amb Mendieta o sense ell, Juan Vitoria és un habitual a les cabines dels locals valencians. Ha escrit llibres de música que tracten des de Van Morrison a Green Day, col·labora amb articles per a revistes, organitza exposicions de discos i continua fent cada any les seues llistes de les millors cançons. Sí, com el protagonista d’Alta fidelitat. Per acabar, ens deixa un consell: “el millor per a escoltar música són les caixes acústiques, res d’auriculars, perquè no només ens ha d’entrar pels pavellons auditius, la música ha d’entrar pels nostres pors. Eixes vibracions de les quals es parlava en els anys 60: les good vibrations!”. Llarga vida a les bones vibracions!