Paraules prohibides contra paraules preferides

VALÈNCIA. Les paraules estan per a comunicar-nos, per a expressar idees, sentiments, emocions, objectes... I no hi ha paraules bones o roïnes, hi ha paraules més usades i menys, i paraules que agafen connotacions amb el temps i amb l’ús. Però una paraula per si mateixa no és bona o dolenta. Que una paraula siga més adient o menys és qüestió del significat que li donen els parlants de la llengua, i la llengua està viva i és ingovernable. Encara que no del tot, ja que es poden emprar pràctiques per a aconseguir manipular l’ús i la percepció de moltes paraules, i així influir els parlants d’una llengua.

Això és el que intentaren durant molts anys fer a RTVV, mitjançant una llista de paraules prohibides intentaven condicionar els professionals que les utilitzàvem. Sempre s’ha conegut l’existència d’eixa llista, però molts, malgrat que hem passat 8 anys en eixa casa, mai havíem vist la llista que substituïa la primigènia de 593 paraules prohibides per Amadeu Fabregat. Paraules que estic posant en negreta en este article. Mots considerats “catalanistes” i que havien de desaparéixer del vocabulari habitual de la televisió pública.

Moltes paraules tal volta no s’utilitzen a la Comunitat Valenciana, però moltes altres sí. Qui va fer la llista mai s’havia aixecat prompte, agafat el cotxe i visitat els nostres pobles per a aprofundir en la nostra parla i assabentar-se de la diversitat que tenim. Una diversitat que veiérem al Trau la llengua i que mostrà que un mateix fruit pot tindre noms diferents depenent del poble, com el fruit del Mespilus germanica: un arbre conegut com nespler, nesprer, nyesprer o nyespler; i que dóna uns fruits anomenats nespra, nespro, nespla, nyespro, nyespra, nyespla o nispro.

Per a il·lustrar el funcionament d’esta censura posaré tan sols un exemple del qual vaig ser testimoni. En l’America’s Cup els treballadors de la ràdio i la televisió públiques premiats amb el premi Ondas per les seues retransmissions (l’únic que va rebre RTVV) començaren dient vaixell, però era una paraula prohibida per algun cap que parlava castellà i que havia llegit la llista. Així que per no dir l’alternativa oferida “barco”, recorríem a sinònims com veler, buc, embarcació... Calia tenir cura i seny per a mantenir el tipus i evitar la paraula durant tota la retransmissió. No importava que errares en el nom del guanyador d’una regata mentre no digueres vaixell.

L’epicentre de les crítiques a RTVV eren els seus informatius, moltes vegades ordenats al dictat de Presidència de la Generalitat. Alguna cosa semblant amb el que passa amb els diaris més importants de la Comunitat Valenciana a hores d’ara, però amb l’agreujant de milions de diners públics. En eixos informatius al remat era tasca dels lingüistes corregir els textos que llegien els periodistes, però moltes hores de ràdio i molts programes en directe es botaven constantment les prohibicions i parlaven com els donava la gana. 

De sobte s’escoltava que algú deia maduixa, nombrós, feble, esmorzar, rellotge o perruquer, i el cap de torn es quedava bocabadat perquè eren paraules que havien de ser substituïdes per fraula, numerós, dèbil, asmorçar, relonge i peluquer. Però com tampoc coneixien la llista de memòria, ni se n’adonaven. Altres paraules jo no les coneixia més que de llibres com tripijoc, sotragada, llangardaix, tombarella o nogensmenys. Però no crec que ningú les utilitzara independentment del fet que estigueren en una llista o no, i no veig gens malament deprendre sinònims.

Tot i la llista, molta gent tenia la sensació que la radiotelevisió pública estava molt catalanitzada a escala lingüística. I quan es va tancar el focus principal de les crítiques se centrava a acusar de "niu de catalanistes" a RTVV. A mi em va sorprendre perquè sempre m’havia paregut que si de cas, amb molt d'apitxat i l’Abradelo, estava castellanitzada i es notava en paraules com desenrotllar per desenvolupar, o plata per argent, o despedir per acomiadar. I amb la prohibició de paraules prou utilitzades a la Comunitat com aleshores, ampolla, divorci, atrotinat, aconseguir, envoltat o marejol. 

Prohibir paraules és absurd, si a mi en contracten a Madrid, intentaré dir “portal” i no “patio”, o “fregona” en compte de “mocho”. Si em contracten a Catalunya tractaré de dir “migdiada” i no “becaeta” i “ocell” em compte de “pardal”, i si vaig a Anglaterra diré “underground” i no “subway” i “garden” en compte de “yard”. Perquè el meu interés és que m’entenguen quan parle. Però si dic alguna paraula menys habitual, més que cometre un pecat, estaré ajudant a difondre vocabulari.

Un vocabulari que, tot i les prohibicions, gràcies a Ràdio Nou i a Canal Nou ara és més ample. Perquè cap valencià a qui li agrade el futbol haurà de preguntar mai què és l’escaire, el travesser, un rebuig o llepar el pal, termes molt desconeguts ara fa 30 anys. I un vocabulari que es perd cada dia que no tenim una ràdio i una televisió pública en valencià, i que s’empobrix amb les limitacions i amb les prohibicions. Però no només amb les del vocabulari, també amb les de poder vore IB3 o TV3 a la nostra terra. A l’inrevés també hauria de funcionar perquè moltes de les nostres paraules són desconegudes, i de vegades inclús menyspreades, a Catalunya o Balears, i són paraules úniques.

Perquè l’altra part de la reivindicació ve ara. Els espanyols pensem, per regla general, que el castellà és superior al mexicà, l’argentí o el colombià. Per això, per exemple, es va tardar tant a acceptar al diccionari de la RAE que una llima (llimona està prohibit) és groga, però també pot ésser verda com a Sud-amèrica. Eixe sentiment el tenen els francesos, els anglesos i també molts catalans. O almenys eixa és la sensació que tenen belgues, australians i molts valencians. En el cas particular nostre constatem que les nostres paraules favorites són obviades pels catalans i madrilenys, tant en castellà com en valencià.

Paraules com comboi, desfici, trompellot, becaeta, llepolies, sanguango, capicua, acaronar, mentrimentres, aleshores, xiuxiuejar, potrós, parrussa, encisar, malícia, xafarder, ausades, quimera, gaudir, redéu, salvatjà, marmolar, femer, amunt i nyas coca... estes són les preferides dels que han tingut l’amabilitat de respondre la meua pregunta sobre la seua paraula favorita. Paraules que evoquen sentiments, idees i sensacions de pertànyer a una terra en la qual no s’haurien de prohibir paraules, ni fer política amb la llengua.

Per això hem de llegir, parlar, raonar, xafardejar, dotorejar, barbollar, xarrar, conversar, dialogar, discutir, enraonar i anomenar les coses pel seu nom, amb la paraula que a cadascú li rote. Sense prohibicions, sense revenges, sense pensar si la paraula que utilitzem és d’ací o d’allí, perquè això només ens fa més curts d’enteniment, i ens acomplexa. I ja n’hi ha prou que gent acomplexada dicte com hem d’expressar els nostres pensaments.