Lucía Alemany: "No puc fer una pel·lícula sense implicar-m'hi" - Sara Cano

CASTELLÓ. Tres anys després de La inocencia, i alguns projectes entremig, Lucía Alemany estrena en les sales de tot el país el seu segon llargmetratge. Un film que obri un camí completament nou per a la cineasta de Traiguera. Mari(dos) és la seua primera comèdia i la seua primera gran producció a escala estatal. Un guió que no ix del seu món interior, però que, segons afirma, ha fet seu. A Alemany se li va encomanar el repte de dirigir esta pel·lícula que ha estat protagonitzada per Paco León i Ernest Alterio. Un metratge que ha comptat amb un equip de més de 120 persones i que ha estat produït per Telecinco Cinema, Ciudadano Ciskul, Think Studio i Dos Maridos AIE, amb la participació de Mediaset, Movistar Plus i Mediterráneo Mediaset España.

Mari(dos) explica la història de dos hòmens (Toni i Emilio) que són avisats de la mateixa tragèdia. Les seues dones estan en coma a causa de l'accident que han patit en una estació d'esquí. Ara bé, la cosa no es queda ací. Quan es presenten al mostrador d'admissions de l'hospital per a saber com estan, s'adonen que les seues dones són en realitat la mateixa persona: Laura (interpretada per Celia Freijeiro), qui ha dut en secret vides paral·leles. Des d'eixe moment, els marits hauran de conviure fins que la seua dona desperte, amb tot el conflicte que això suposa.

"Volia pegar un pas dins de la indústria i ho he aconseguit", assegura la cineasta, qui atén les preguntes de Castellón Plaza per a explicar en quin moment es troba tant ella com el seu cinema.

-El treball en La innocència va ser determinant per tal que esta pel·lícula arribara a les teues mans i, no obstant això, es prou bastant d'ell. Què et va convéncer de Mari(dos)?
-Que venia de Mediaset és important. El pressupost que tenia la pel·lícula també és important. Els productors, les pel·lícules que havien produït els altres productors... Em convenç el fet de poder pegar el pas a un cine comercial. Per a mi el tema de la comèdia era difícil, però Paco León ja estava en el projecte com a Toni i això va ser prou decisiu. Si anem amb Paco León, anirem bé. No sé, m'espantava una miqueta el tema de la comèdia, però ho havia de fer pel que jo volia, saps? Jo volia fer un pas dins de la indústria.

-I com ha estat eixa transició entre un cinema d'autor a un més comercial?
-Quedar-me en un cine d'autor implicava haver-me de conformar amb un cine de baix pressupost. O siga, no poder desenvolupar un determinat guió. Romandre al cine d'autor implicava escriure de gratis. Este és un món molt utòpic i, òbviament, el que jo vull és poder escriure les meues pel·lis, però les vull produir amb uns pressupostos decents i arribar a un públic ampli. Així que necessitava este projecte per a tindre un currículum i també per a la meua pròpia experiència, perquè ni tan sols sabia si era capaç de fer una pel·li comercial. També crec que no és tan estrany combinar un cine d'autor amb un que siga comercial. El cine d'autor no sempre ha de quedar dirigit a un públic reduït o a una elit, ni ha de ser una pel·li menuda. No és la meua intenció, almenys. Una pel·li escrita per mi, per molt que siga autoral, vull fer-la amb pressupostos de pel·lícules comercials.

-Se t'encarrega dirigir una comèdia sense ser tu molt assídua al gènere. Ha sigut determinant envoltar-se, doncs, de professionals amb tanta experiència?
-Sí, clar. Em vaig haver de posar les piles i mirar un tipus de comèdies que no freqüentava. Vaig tindre molt de treball per davant, havia de nodrir-me bé de tot açò. Ara bé, em generava molta confiança que ells estaven al peu del canó. Havia d'aprofitar-me molt de qui estava rodejada.

-Vas poder portar el film al teu terreny?
-Sí, sento que era inevitable, perquè no entenc el cinema com una fàbrica. No puc fer un film sense implicar-me. Esta pel·lícula la vaig entendre com una obra artística. No perquè no l'haguera escrit havia d'implicar-me menys. Com podria dirigir una pel·lícula sense donar la meua mirada? Donar la meua mirada va intrínsec en dirigir.

-Mari(dos) posa en qüestionament la masculinitat tradicional. Són, en este cas, dos homes els que competixen per l'amor de la seua dona. Però la seua no és una baralla de galls. Parla'ns d'este aspecte del film.
-De fet, va ser idea meua. Això en el guió no estava, però ho vaig voler portar a un terreny més actual. Sentia que no podia dirigir una pel·lícula sense missatge. Vull dir, sempre hi ha un missatge, perquè no deixa de ser un procés comunicatiu, el que passa és que hi ha un cinema que és com més evasiu, que només busca fer entreteniment. I hi ha un altre que busca reflectir la realitat social i naix d'una necessitat d'expressió artística. El meu cine sempre és el segon. No perquè siga una comèdia ha de ser banal o superficial. En este cas, volia aprofundir en la masculinitat, que és un tema que està molt d'actualitat. A més, estava d'alguna manera en la trama. Potser, si una altra persona haguera agafat el guió, no ho haguera vist i també hauria sigut perfecte. Però jo ho vaig vore clar, només havíem de donar-li el focus.

-L'estètica té més complexitat de la que a priori pot presentar una comèdia, perquè vau decidir ambientar-la en la neu. Què va ser el més costós del rodatge?
-Em va resultar molt atractiu rodar a la neu, perquè li donava una potència estètica a la història. Si anem a la neu és perquè esta pel·lícula té una pretensió estètica, si no, no te'n vas a rodar a un lloc així. De fet, va ser costós sobretot per la incertesa que genera saber si nevarà o no. En el meu cas, vaig estar molt protegida pels productors, que no van deixar que em preocupara pel tema, tot i que soc una preocupona nata. També, vam tindre sort perquè, menys la setmana que va nevar, no va fer fred. Amb tot, el més costos va ser donar-li tota l'estètica que té. La peli està englobada dins d'un món que només existix ací; no estem copiant la realitat. I això era el que més em motivava, però òbviament, és un risc, un gran risc. A escala de treball, implicava molt més per part de tots els departaments, però saps el que passa? Que quan una cosa motiva, el treball es fa a gust. Recrear tota una gasolinera de nou era molt més costós que anar a rodar a una ja existent. Però estic segura que la directora d'art et diria que la il·lusió de fer-la l'estava mantenint desperta.

-T'ha fet este projecte replantejar-te el tipus de cinema que vols contar?
-Sí, la veritat és que sí. A mi m'agradaven les comèdies, però les comèdies del neorealisme italià, eixes comèdies que eren autèntiques tragèdies. I la vida em va donar una espècie de lliçó, perquè em vaig vore obligada a interessar-me per una cosa que a priori no m'havia interessat mai. I clar, se'm va obrir tot un món. Tal volta ho havia prejutjat. I ara mateix em sent més solta. Mai haguera pogut escriure una comèdia com Mari(dos). Vaig reescriure el guió amb ells, per a aportar el meu punt, que era eixa profunditat i actualitat. Sé que sola, este concepte de comèdia desbaratada o de l'absurd, se m'escaparia. Ara bé, un tipus de comèdia d'embolic sí que em voria capaç d'escriure-la. Des des de la comèdia es poden tractar temes que potser són massa durs o massa forts, o que estem acostumats a vore com molt des des cervell, i poder fer riure i poder fer un acudit fa que tinga una lleugeresa que entra molt millor. M'ha agradat poder riure de temes que abans m'haguera pres molt seriosament.

-Hi ha la possibilitat que tornes a rodar a terres castellonenques? Tens històries guardades?
-Hi ha la possibilitat. No et diré que tinc històries guardades del meu poble tant com a motor de la història, però sí com a escenari estètic. És possible. Alguna cosa va rondant.

-Llavors seguix activa la teua vessant com a guionista?
-Sí, seguisc creant les meues pròpies històries o les que em venen d'encàrrec. He debutat en la direcció, però vull ser guionista sobretot. Ara mateix acceptaria potser abans un encàrrec de guió que no un de direcció, perquè estic en un moment en què necessite no viatjar tant. Els rodatges són molt intensos i l'escriptura de guió també és intensa, però és solitària, hi ha com una altra energia, és molt diferent. És molt bonic posar en pantalla una obra que ha escrit una altra persona, però, tinc com moltes inquietuds que necessite també traure. 

-Una darrera pregunta sobre Mari(dos): està complint les teues expectatives?
-Està tenint bona acollida i clar, d'alguna manera, m'he posicionat a un altre lloc. Sento que el meu objectiu l'he acomplit. Em vaig posar molt en risc, perquè podia anar molt bé o molt malament i la realitat és que et pot agradar més o menys, però la pel·li ha sortit bé. El meu objectiu primer era posar un peu dins de la indústria i que em tinguessen en consideració.