Al maig Senior i el Cor Brutal publicaran el seu nou àlbum, Valenciana, Vol. 1. El que ve a continuació és el text promocional que ho acompanya, fruit d'una conversa entre Micalet Landete i jo.
VALÈNCIA. Quan Senior i El Cor Brutal van començar el seu camí artístic fa ja més d'una de cada, Micalet Landete va definir el seu estil com valenciana. D'aquesta manera, de manera precisa i també amb una mica de la sornegueria pròpia de la casa, Landete va posar nom aun estil. Des de llavors ningú més que Senior ha advocat per usar eixa denominació, però açò no significa que ell i el Cor Brutal (Endika Martín, Juan Luis Tormo i Rafa Ferreiro) siguen els únics que fan valenciana. Perquè el terme valenciana es refereix a música d'arrel anglosaxona passada pel filtre mediterrani; una variació de l'americana, que és com els periodistes anglosaxons es refereixen al rock ianqui amb arrels. Pot ser que ningú més reivindique el valenciana com a estil, però en 2017 és un concepte amb més sentit que mai. Els híbrids i les cruïlles culturals estan a l'ordre del dia i just en el moment oportú, apareix Valenciana, Vol. 1, un àlbum que és la punta de l'iceberg d'un exercici artístic que seguirà creixent en els escenaris.
En qualsevol cas, encara que Landete va estar molt encertat alhora de definir la seua sica, sembla ser que el terme ja estava encunyat. Va ser el musicòleg Alan Lomax, un folclorista que va treballar a la Llibreria del Congrés d'Estats Units, i que en 1952 va aconseguir entrar en l'Espanya de la dictadura malgrat la seua ideologia comunista, per a estudiar el nostre folklore. Va passar una temporada a València i, ara que els seus arxius estan disponibles online, podem llegir un peu de foto que mostra al cantant Antonio Escrihuela, fotografiat en Tavernes de Valldigna “singing the valenciana”. Raó de més perquè aquest projecte arribe signat per Senior i El Cor Brutal amb La Síndrome Lomax, paraigües que reuneix a una admirable llista de vocalistes convidats. Veus diverses que creen un mosaic sonor en el qual l'anglosaxó es torna mediterrani i el mediterrani es torna universal.
Però Valenciana, Vol. 1 també compleix una altra funció. Amb ell es tanca un cicle que abasta els primers deu anys del grup, obrint al mateix temps una nova etapa per a aquest. És l'obra que uneix passat i futur d'una formació fonamental per a la música valenciana i catalana. Landete ha decidit que ja és hora de deixar de sonar com Neil Young i abraçar a Paddy McAloon. Luis Martínez, col·laborador imprescindible en els discos de Senior i productor dels tres últims, es converteix així en peça clau en este canvi musical. Senior iEl Cor Brutal compleixen la seua primera de cada estrenant pell sonora. Els temps estan canviant i ells no van a ser menys. Després dels recents canvis polítics que han experimentat Espanya i València, i gaudint de la maduresa que arriba amb l'edat, Landete afirma que vivim una època d'esperança. I potser per açò mateix, cal abordar les seues lletres d'una altra manera. Les paraules que més es repeteixen en Valenciana Vol. 1 són amor i cor. Al final, Landete ha acabat fent un disc d'amor i com tothom sap, l'amor és l'única forma de revolució possible.
Un disc d'amistat i esperança
Valenciana Vol. 1 és un disc d'amistat i esperança, un cant d'amor a la música i als llaços que la converteixen en alguna cosa universal. És la prova viva que una cançó feta a Arizona pot sonar valenciana. Una teoria que cobra forma a través d'una col·lecció de versions interpretades al costat d'un selecte grup de cantants que abrigallen a Landete, enriquint la seua visió de cadascuna d'eixes cançons alienes que ell mateix ens desgrana a continuació.
Perdut en el somni. “La cante amb Artur Estrada, de Nueva Vulcano. Explica molt bé el que és quedar-se emparrat mirant al no-res, i et creus que han passat hores i solament han transcorregut uns segons. Com amb moltes altres d'aquestes cançons, musicalment l'hem situat en un terreny novaiorquès, amb una miqueta de Tom Verlaine, una miqueta de The Strokes, amb guitarres, molt molt trempat, que diuen els catalans. La majoria de les cançons del disc van en este rotllo. Luis volia que sonaren com jits, cançons que pogueren sonar en la ràdio i que no parlaren de fer escratxos amb guitarres de fons".
Cari. “Canta Maria Arnal, que crec que va a ser una de les grans veus en català. Vaig plorar mentre l'escoltava enregistrar la veu. Mai m'ha passat amb ningú. La cançó és de Cracker i parla de dos moments quotidians en la relació de parella. Tot està sintetitzat enla part que diu “tens tot el que jo necessite i jo sols t'arribe a la meitat, així que no emtrenques el cor”. Perquè donar pena és una forma que no et deixen“.
El vell i el jove. “Ací el cantant convidat és Carles Sanjosé, de Sanjosex. Té una veu molt aspra i dolça alhora que li va molt bé a la cançó. Usem bases electròniques, teclats, beatbox, té un so més experimental. Rodrigo Amarante, el seu autor (la cançó la tocava amb Los Hermanos), ho explica molt bé. Em va dir que és una cançó molt autobiogràfica. La lletra parla una mica de no pensar les coses abans de fer-les, de seguir fugint de la maduresa.
Feliç quan plou. “La interpreten Jaume Pla, responsable de Mazoni, i Judit Casado d’Eurotrash Girl. The Jesus & Mary Chain, un dels meus grups de capçalera, són l'únicgrup dels que m'agraden que pot tenir una xicoteta connexió amb el gòtic. Està en el repertori més per una qüestió de mitomania. La lletra dóna una mica igual perquè és unacosa molt infantil que solament els podia quedar bé a ells. Són molt chanantes.
La Reina d’Anglaterra. “És una versió de Grupo de Experto Solynieve. Manu Ferrón canta una cançó del seu propi grup i açò la converteix en una metacançó. Em feia gràcia que ell cantara en valencià. Volia ficar a algú de l'Estat i a més GDESYN porten anys fent el que vull fer jo, agafen la música d'arrel nord-americana i la porten a Andalusia, sense cap tipus de complexos. La lletra és un joc de paraules genial. M'agradaria poder fer també lletres així, a partir d'ocurrències o de bromes privades.”
Marta. “Tom Waits m'encanta i el seua 'Martha' va ser l'origen de totes aquestes col·laboracions. El vocalista convidat és David Carabén, de Mishima. Els admire molt, sempre estan evolucionant i David té una veu una veu greu que li anava molt bé a la cançó. ës una cançó d'amor d'eixes patètiques en les quals admets que ha succeït 30 anys després. Musicalment era difícil portar-la a un altre terreny, aixií que respectem l'original. Per açò trenca amb la uniformitat de la resta de cançons.”
Anell de foc. “'Ring of Fire' la va escriure June Carter, la dona de Johnny Cash, sobre la seua relació amb ell. Es va convertir en un èxit, així que no va tenir més nassos que tocar-la allà on actuara, una cançó contra ell mateix. És la venjança perfecta. Té un patró rítmic molt complicat i nosaltres la vam fer d'una manera molt senzilla. Des del primer moment vaig pensar en Carles Chiner perquè la cantara amb mi. Al final no sé si és recognoscible perquè li hem donat un rotllo entre My Bloody Valentine i The Jesus & Mary Chain".
Potser tingues raó. “Quasi sempre que faig una versió és perquè en escoltar la cançóm'ix immediatament una adaptació en valencià i amb aquesta va ser així, va ser immediat.És de The Low Anthem, un grup que m’estime molt; la veu del cantant és de les que mésm'ha impactat en els darrers anys. Ací la interprete amb la cantautora Clara Andrés. Ésuna cançó d'amor preciosa que va resultar molt fàcil d'adaptar i de rimar. Vaig escoltar perprimera vegada la lletra mentre conduïa i l'impacte emocional va ser tal que vaig haver deparar.”
Així he arribat a Memphis. “Fa uns anys vam tenir un projecte amb Eef Barzelay de Clem Snide. Es deia Retallant l’Atlàntic i consistia en que ell feia cançons tradicionals valencianes en anglès i nosaltres fèiem cançons tradicionals americanes en valencià. Així vaig conèixer a Tom T. Hall, un clàssic del folk americà. Aquest tema té una melodia de veu molt xula i la canta Lluís Gavaldà d’Els Pets, que se l’emporta totalment al seu terreny. La va cantar a la primera presa.”
Nascut amb un so. “Núria Graham és una cantant establida a Vic de pare irlandès. Interpreta aquesta versió de Dan Béjar que van enregistrar The New Pornographers. La veu de Núria és ideal perquè té una veu completament diferent a la meua i açò crea un contrast a l'hora de cantar la cançó. Hi ha un vers que expressa una idea que m'agrada molt i que és molt difícil plasmar sense que resulte cursi: tenia un so en el meu cap i ara sé que l'amor és el camí per a donar-li forma. M’abellia que la gent escoltara que es poden fer bones cançons amb eixe tipus de conceptes. És una cançó que als 20 anys no la pots fer, abans cal lliurar-se de molts prejudicis.”
Soledat il·lustrada. “La interprete amb un gran amic i uns dels grans genis d'aquest tempsque és Joan Pons, del Petit de Cal Eril. La seua forma de cantar li va molt bé a la cançó,que és original de Courtney Barnett. Té un rotllo molt Velvet Underground, però méslent, i una forma de frasejar que és difícil d'imitar. Al final li peguem una volta i sona comun avanç del camí que volem seguir en el futur.”
El cos es trenca / He sentir algú dir. “Ambdues són de Devendra Banhart; en la primera interpreta Mireia Vilar, cantautora i professora de cant de mitja Ciutat Vella; té una veu a lo Beth Gibbons, de Portishead, molt evocadora. I en la segona part canta amb Pau Vallvé i Jordi Lanuza, d'Inspira. Devendra m'ha agradat molt sempre, més quan va amb banda que amb el rotllo de weird-folk. Són dues cançons que parlen d'amor i les vaig ajuntar perquè tenen la mateixa roda d’acords i melodia molt semblants. En directe ja les feia juntes.”
vFotos: EVA MÁÑEZ
