Pot València ser una music city?

VALÈNCIA. Nashville, la ciutat dels grans segells, és una music city; Londres indubtablement; Barcelona també ho és; però la ciutat costanera d’Adelaida, a Austràlia, així mateix. Atrauen turistes per la seua oferta musical, la que sona en directe als grans espais, a les sales de concerts, als estudis de gravació i dalt dels escenaris teatrals. Quan les visites, arribes amb les entrades comprades per veure Coldplay, Benjamin Clementine o el musical de Billy Elliot; o també pots anar-hi sense entrades anticipades, però saps de segur que algun descobriment cultural tindrà lloc. «Probablement eixe grup que escoltes còmodament en una sala és algú que transcendirà. Tens més possibilitats que això et passe en aquestes ciutats que a València, Saragossa o Zamora», assegura el músic valencià Jorge Pérez, mitja taronja de Tórtel.

I no és qüestió de grans capitals o logística, que sense dubte sumen punts al qualificatiu. L’australiana Adelaida té 400.000 habitants. I Austin, als Estats Units, en té al voltant del milió. Amb tot, la música és una de les deu principals activitats econòmiques de la ciutat de Texas. Aquestes i les grans són ciutats en què la comunitat dóna suport a la seua música, la qual compta amb infraestructura i existeix una cultura de col·laboració entre els operadors comercials i les administracions.

Això són els fets. Ara passem als auguris. Tenim possibilitat de fer València una music city a mitjà o llarg termini? No, no estic tirant de valenciania i d’un ‘això ho faig jo’, sinó de la possibilitat de l’elaboració d’una estratègia conjunta i planificada entre el sector, les institucions turístiques i un públic que aprecie el valor cultural i econòmic de la música. És a dir, són metròpolis que al cap i a la fi poden viure de la música.

Un fum de matèria primera

Paloma Medina és membre de Sound Diplomacy, una consultoria musical internacional especialitzada a desenvolupar estratègies de music city. «No es necesario competir con las grandes capitales. La clave es ver la materia prima que uno tiene y adaptarse a las características de cada territorio, incluso ser colaboradores. Hay ciudades musicales especializadas en un género, como puede ser el jazz, o ciudades como Nashville, que no tenía músicos, pero decidió invertir en sellos y estudios de grabación. Hizo un lugar atractivo con el que ha acabado atrayendo a los artistas que no tenia. Un ejemplo genial es el del fundador de la discográfica Third Man Record, Jack White, quien decidió trasladarse de su Detroit natal a Nashville porque esta ciudad le permitía estar en contacto con más músicos. Porque eso también cuenta. El tejido social pueden ser los músicos o tener espacios para relacionarse, actuar o grabar juntos un disco».

«Nosaltres tenim l’avantatge que comptem amb matèria primera de sobra, tenim un teixit musical molt potent, amb gran diversitat d’estils i en diverses llengües. El brou de cultiu està, el que falta és articular-lo i establir unes condiciones laborals que posen fi a la precarietat dels artistes». Qui parla és Marga Landete, membre de la Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana, un intent de sindicació musical a la Comunitat que ja aglutina 2.000 professionals, la majoria músics, però també periodistes musicals i segells. «La indústria musical en aquests moments genera una gran quantitat de benefici sota mànega, ja que és comú pagar en B els concerts en xicotets formats; a banda, haurien de regular-se els horaris, per tal de considerar la possibilitat dels concerts matinals sense pertorbar el descans dels veïns, i també és necessari ‘reacostumar’ la gent a consumir música de manera regular i no fer fartades en grans festivals. S’ha d’entendre que si pagues 10 euros per un gintònic, no pots queixar-te pels tres euros d’un concert».

De moment, el que és cert és que València, i la Comunitat per extensió, genera un volum de negoci musical estacional a través de sis grans festivals: Festival de Les Arts, Concerts de Vivers, Low Festival, el Festival Internacional de Benicàssim (FIB), Rototom Sunsplash i Arenal Sound. Són sis pols d’atracció de turistes durant l’estiu que l’Agència Valenciana del Turisme promociona des del passat juliol com a element diferenciador nostre. Els aglutina comercialment baix la nova marca paraigües Mediterranew Musix. La música «ens dóna posicionament diferenciador dins dels mercats turístics», però, això sí, el suport de l’administració als promotors «anirà intrínsecament lligat a la subscripció d’un codi ètic mundial de turisme», remarca el secretari autonòmic i president de l’entitat pública, Francesc Colomer. Aquest reglament, «que ja està molt avançat, i segurament acabe sent un decret, serà indispensable per a la recepció d’ajudes o la signatura de convenis o aliances». «La seua fonamentació serà un component ètic de responsabilitat social de les empreses d’acord amb el gran teixit que estem fent de renovació del model turístic», afegeix Colomer.

«Els festivals són un bon aparador, una excel·lent punta de llança, però si volem que la nostra music city siga sostenible hem d’anar a la base». És l’opinió de Vicente Martínez, membre de l’Associació d’Editors Musicals Valencians (EMVA) i codirector del postgrau en Gestió Empresarial de la Música de la Universitat de València. Per a ell, «és imprescindible que la legislació regule i fomente l’activitat musical en el carrer. Què més dóna que la Comunitat tinga 150.000 músics si no tenen permisos per a fer concerts?». 

En aquest context, una de les referències geogràfiques clau haurà de ser la Marina Reial. «Quan parlem d’una music city, parlem també d’espais i de desenvolupament urbà. Hi ha pocs espais com la Marina que ofereixen unes característiques per a acollir esdeveniments de determinada envergadura. Parle dels espais de Marina Sud, però també dels coberts», argumenta Ramon Marrades, director estratègic del Consorci 2007. «Aquest és un espai, que ja el tenen en consideració els promotors musicals, perquè de facto València ja és una music city, ara bé el que falta és una política pública industrial que marque les ferramentes jurídiques perquè les actuacions allí siguen més fàcils d’autoritzar, per facilitar la promoció i per establir els mecanismes de facturació dels músics», afegeix Marrades.

June’s Kaleidoscope, l’àlter ego d’Arantxa Iranzo, porta anys lluitant per un espai digne en la ciutat. El seu màxim desig és entrar en contacte amb la gent que maneja la indústria. «He estat molts anys vivint a Londres i una music city és aquella que posa en contacte els grans grups amb les bandes de la ciutat, que podem actuar com a teloners en els festivals. Si sempre et criden per a obrir l’actuació del mateix grup, acabes engabiat en un cercle viciat. Per no parlar del fet de cobrar, que sembla que t’estiguen fent un favor quan tu eres l’animador de la festa», remarca.

La ciutat que fa música fa ciutat

En aquest debat interdisciplinar, també participa Sergi Almiñana, fundador del festival MUV, que ha celebrat la segona edició aquest cap de setmana, i secretari de MúsicaProCV, l’associació de promotors musicals de la Comunitat Valenciana. «València, i la Comunitat per extensió, aglutina quatre elements que l’assenyalen com a possible music city. Compta amb una història musical consolidada per 2.000 bandes de música; gaudeix d’una climatologia propicia per a fer música al carrer; culturalment és un referent en l’àmbit mediterrani i aglutina un enorme teixit professional i artístic, que va des de productores, a sales de música passant per escoles de música. Per tant, ara el que faltaria és que sector i administracions s'assegueren i establiren conjuntament un calendari d’accions dinamitzadores», urgeix als implicats .

Una d’elles seria el suport als músics que poden transcendir en el futur, com el projecte musical Ramírez Exposure, l’únic grup valencià seleccionat de moment per a participar en l’emblemàtic Festival SXSW d’Austin. «Es un festival de mucho renombre al que acuden artistas de todo el mundo. Sin embargo, el festival no corre con los gastos y hay que buscar ayudas para poder pagar el viaje y la estancia, que no son baratos, precisamente. Me consta que en otros países europeos es muy fácil acceder a este tipo de ayudas una vez has sido seleccionado para algo así, pero en el caso de Valencia, poco menos que hay que mendigar. Me he cansado de preguntar a los diferentes organismos e instituciones y aún no he conseguido nada. No sé con quién tengo que hablar para conseguir el apoyo de mi propia ciudad. Por suerte, existen ayudas de otras entidades que están fuera de la Comunidad Valenciana. Pero me gustaría mucho que existiesen el mismo tipo de ayudas en mi ciudad», lamenta el seu creador Víctor Ramírez. 

Un forat en el teixit: promoció i mitjans de comunicació

La promoció és un ingredient imprescindible de tota músic city. «En Valencia te encuentras a las mismas 40 personas en todos los conciertos y poco más. Creo que es porque mientras que en Londres de cada concierto salen reviews, aquí en Valencia si no llamas a tu colega el de la cámara o conoces a un periodista, tu concierto pasa totalmente desapercibido», lamenten els Alien Tango.  

Ho sap bé Rafa Jordan, agent de la ProO21cultural, responsable d’exitosos grups en llengua valenciana com Orxata, Atupa, Els Catarres o Aspencat, entre altres. «Juguem amb desavantatge per no tenir un espai comunicatiu. La gent no veu els videoclips als canals més massius i, per tant, no podem influenciar els més joves per vindre als concerts», subratlla Jordan, qui afegeix: «en l’àmbit formatiu, la xarxa de centres d’educació de la musica, des d’aules a conservatoris, no tenen una translació real al camp professional. Per tant, si finalment es creara una taula de representació, hauria de comptar amb moltes branques, més enllà de la música pròpiament». «Depén de qui lidere el projecte, tindrà un color o un altre; arribarà a ser una realitat o una utopia», adverteix.