GRUPO PLAZA

mar i muntanya / OPINIÓN

Rústiques

20/10/2020 - 

Dones rurals, camperoles, rústiques, campanyoles, agrestes que no rudes. Dures, fermes, cabudes, faeneres, alegres, pràctiques, manyoses i afanyoses. Cantaires, tafaneres i discretes. Dones de poble, dones de camp, de mar i de muntanya, i també de vall. Dijous passat va ser el Dia Internacional de la Dona Rural, un homenatge a tota la faenada que han fet i que encara fan.

M’he criat envoltada de dones, sempre amb alguna al costat. Dones de negre que jugaven a cartes i anaven a missa matinal, dones amb davantal que cuinaven davant i darrere del bar, dones amb bata que arribaven defallides a casa després de netejar xalets, dones que ajudaven com podien a treure l’economia familiar endavant, fent faena al supermercat, a la carnisseria, al forn de pa… Dones que venien el peix i dones que compraven moralla després d’estar tot el dia amb la màquina de cosir davant.

Dones que també treballaven el camp. Dones invisibles en el que fou la nostra societat però actives i presents en el seu quefers de mai acabar. Dones que moltes vegades han hagut de callar la boca i baixar la vista davant injustícies patriarcals. Dones en magatzems de taronges, dones estisoradores que tallaven raïm de moscatell per a menjar. Dones com la meua àvia que es guanyaven les garrofes per criar els fills llavant la roba dels altres al safareig. Dones cada una amb vida pròpia i molta dignitat.

Històries de la vida dels pobles, faenes de tot tipus que no acabaríem mai el llistat. Dones valentes que han de cuidar els malalts. Dones que escolten i crien i estimen amb humiltat. Dones que temps enrere vivien atrapades per malaventures de les que dissortadament poques vegades podien escapar. Dones anònimes que cal honorar. Ara toca equiparar i valorar el seu esforç i deixar una bona empremta en el camí perquè les noves generacions puguen avançar més i millor. Des de la igualtat, amb orgull de dona, de poble, d’estirp i tradició.

Dones rurals que hui en dia s’empoderen malgrat les dificultats. Formades i amb professions que escullen viure al poble i no a la ciutat. Emprenedores, xicotetes empresàries que tallen els cabells, que obrin el seu negoci o que treballen per d’altres contribuïnt així a enriquir l’economia local. Fins i tot dones que fan oli, vi, formatge, melmelades o que porten a pasturar el ramat. També llauradores, pescadores -poques, la veritat-, agents immobiliàries, transportistes, mestres, funcionàries a ajuntaments o metgesses e infermeres al centre de salut. Totes elles, ara sí, deixant enrere dia a dia la invisibilitat. I mirant de compaginar com poden la seua vida laboral i familiar.

També dones que teletreballen a casa des de l’ordinador. Ja no estem tan aïllats. Sí necessitem però en alguns pobles millorar la connexió digital. La resta, res a envejar. Només -no és poc- perseverar amb la millora de possibilitats laborals. Ruralisme sí però sense entrebancs. Amb unenfocament més sostenible, mancomunat i feminista que incentive noves oportunitats i facilite així que retorne la vida i l’activitat en aquells pobles amb perill de morir despoblats.

Qui m’ho hagués dit a mi, que als dèsset anys vaig marxar pitant cap a la ciutat a la recerca d’una identitat i ganes de conéixer món… Renegada de poble durant anys fins que qual filla pròdiga un dia vaig tornar. I ja per no marxar…

‘Sense arrels no hi ha ales’

Tros de dona, la rural!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email