Adrià Novella: "Cadascú pot escollir tant la seua roba com la seua identitat, perquè és seua"

VALÈNCIA. Fa un temps en què tant dramaturgs com, especialment, companyies internacionals pareixen haver deixat arrere trames 'convencionals' per a les obres infantils. Unes històries estereotipades de les quals no tota la societat podia sentir-se identificat o reflectit. En efecte, pel que fa a Disney, aquest any s'ha llançat una campanya de princeses (#DreamBigPrincess) que ja no esperaven que el seu príncep les rescatara, un projecte que superava els límits femenins establerts a través d'un missatge que deia que has de ser princesa, però "sobretot ser tu". També es pot pensar amb el curtmetratge d'animació Latidos del Corazón en el qual podíem veure com dos xics eren els protagonistes d'una mateixa història d'amor. L'actor, autor i dramaturg Adrià Novella (València, 1991) segueix aquest mateix camí amb la seua obra El xiquet que volia una falda escocesa. Text que, premiat recentment amb Premi de Teatre Infantil Escalante per "la seua temàtica i la seua modernitat, tant a nivell formal com de contingut", se situa en la confrontació que viu un xiquet amb els seus pares per voler portar una falda.

Novella articula la història a través d'una mena de paral·lelisme entre el viatge d’una persona que hi ha d’acceptar la seua identitat de gènere i el trajecte que aquest fa cap a l'únic lloc on els homes poden portar falda, Escòcia. Un recorregut on a més es podrà gaudir de personatges del món adult, degut que el xiquet coneix clàssics literaris com El Quixot, Macbeth, Jonàs i Pinotxo.

L'autor valencià és titulat en interpretació per l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València, postgraduat en teatre i educació per l'Institut del Teatre de Barcelona i Màster en Estudis Teatrals de l'Institut del Teatre i la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va especialitzar en Teoria i pràctica dels processos creatius. A través de les seues creacions tracta de visualitzar temes d'inclusió social, un propòsit que es pot percebre en les seues últimes obres: El sueño de las galaxias, Maruschka. Comèdia russa sobre la nostra terreta -Premi Micalet de Teatre 2017-, Joc de xiquetes-actualment en gira amb Bullanga Compañía Teatral-, i la darrera, El pacte.

-La història versa sobre un problema que confronta amb la identitat de gènere. Respon la teua proposta a la necessitat de continuar treballant per crear una sexualitat lliure i respectada?
-Jo crec que sí. Hem de conscienciar-nos tots que un tros de roba no ha de formar part de la sexualitat d’una persona si i d’una altra no. El problema el crea la gent al indetificar-lo amb el gènere. Cadascú és lliure de portar el que vulga i pot escollir tant la seua roba com la seua identitat, perquè és seua.

-¿Com va sorgir la idea de presentar una dramatúrgia d’aquest tipus a l'Escalante?
-Feia temps que volia parlar de la transsexualitat i justament amb un altre director i creador, que és Edison Valls, havíem parlat de fer alguna cosa amb el tema del transgènere i va ser precisament ell qui em va mig obligar a presentar-me al concurs del Teatre Escalante.

-Es tracta d'un compte amb la clàssica estructura del viatge d'un heroi. Es converteix en heroi des del mateix moment en què vol anar-se a Escòcia per a demostrar que pot vestir com vulga?
-Jo crec que algú es converteix en heroi quan sap que pot fracassar i està a punt de fer-ho i diu “no, no vull”. No tots apleguem a ser gloriosos per dir o per fer una cosa. Per exemple, Hércules no es converteix en heroi perquè diu que va a fer les 12 proves. Quan les fa i ho aconsegueix, després de tot el que ha passat, és quan es dignifica.

-Per què es desenvolupa un tema tan d’actualitat dintre de la clàssica maquinació heroica?
-La trama heroica està en totes les històries occidentals. Des de Star Wars fins a Jesús de Nazaret. Pareix que ara, en el segle XXI, s’està volent escapar d’aquest tipus d’arguments però en el fons l’estructura més bàsica és la que pot donar la solució. És a dir, nosaltres en la societat busquem trencar tots els esquemes, tant de bo hi ha vegades en què contar alguna cosa de la manera més senzilla, possiblement és com més ens arriba.

-Podem trobar-hi referències a clàssics infantils?
-Si, de fet apareix la fada padrina, però no deixa de ser una senya a aquest tipus de personatges, no hi és com l’original. També hi ha un moment d’enfonsament amb la balena, símbol procedent de quan en Pinotxo veiem a la balena en l’instant en què està tot perdut, que no es pot tirar endavant i m’he de rendir. O com quan en una escena apareixen dues ovelles, que es podrien relacionar perfectament amb Timó i Pumba, per fer d’amigues de l'heroi i ser molt carismàtiques i divertides.

-A més has parlat amb persones del col·lectiu Lambda per a conèixer més sobre 'el trans' abans d'escriure. A línies generals, què és el que més vas trobar en els seus testimoniatges?
-Em va sorprendre la normalitat que tenen aquestes persones de parlar en tu i em pareix que és un punt molt a favor per a tots els qui volen un canvi en la societat. Són testimonis que no s’amaguen encara que estan contínuament fent [a ulls externs] una cosa que no està ben vista. Te trobes que la transsexualitat o el transgènere té moltes accepcions, que no és una cosa de tu eres açò o allò, no és una simple etiqueta, no estem assabentats de tot. El que et desperta conversar amb aquestes persones és que la seua identitat de gènere no té res a veure amb els seus gustos o amb el seu dia a dia. Ens arriba aquest tipus de temes per pel·lícules, articulat precisament com una pel·lícula.

-És doncs una obra que encara que siga infantil ha de ser totalment escoltada i observada amb tots els sentits pels més adults?
-Podem dir que és una obra infantil amb un esquema infantil, amb uns personatges molt propers a les primeres edats, molt visual, pensada perquè hi haja marionetes i titelles, i amb cançons. Però, més enllà de la història que pot veure un xiquet- que és un noi que vol una falda- els adults hi han de veure què hi ha més de la història base. Un rerefons que està fet perquè siguen aquests els que pensen i entenguen que si el teu fill vol una falda i ell no li dóna més importància de la que té, per què no pot posar-li-la. Som els adults els que carreguem als xiquets d'aquests prejudicis, per tant som els adults els que també hem de reconfigurar-nos.

-Vas a finalitzar aquest any guanyant el premi Micalet, el premi Escalante i publicant una obra. Què hi ha més?
Ara ha sorgit la possibilitat d'anar a l'altra banda del món a fer l’obra Joc de xiquetes. Un text sobre abusos sexuals en les escoles, de professors cap a l'alumnat, però no des de la prisma de la condena, sinó de la incognita de si és veritat o no i de com d'una historia que pot ser mentira es transforma en una bola molt gran. 
M’han convidat al Festival Internacional Santiago Off de Xile i després una altra setmana a Perú, a Lima. 

D'ara endavant, no sé si parlaré més d'identitat de gènere, no tinc un esquema de continuació amb els temes, però en un principi si que tenia la idea de parlar d’identitat des d’un clima més adult.