No m'ensenyes més les teues cales: els falsos paradisos d'Estiu - Vicent Molins

VALÈNCIA. "Cinco calas impresionantes para este verano", "Las playas mejor guardadas de Levante"… Seria estrany que el turisme, desplegat sobre la costa valenciana amb l'empremta d'una sagnia d'oli, no resultara un fenomen cultural a partir de les seues pròpies tensions. Ho és, si bé encara inicialment, en l'imaginari estètic (a la manera de Martin Parr), en el literari (hola, Crematorio) i des de l'estiu a través d'un duel viral: la lluita entre l'exhibició pavonada en xarxes de l'última cala conquerida i, al mateix temps, la seua ocultació.

Arribar a una cala mediterrània du en la motxilla un subtext. Fer gala de l'arribada, de les passes necessàries fins a aconseguir-la, amb un ritual pres dels ritus de l'escalada. Enfront d'això, la criptocala: la voluntat de reservar-se la informació, no geolocalizar eixe paratge de somni, davall la premissa que són entorns fràgils que han de resguardar-se.

Encara que pot ser que opere certa síndrome per la qual els turistes sempre són els altres, i sobrevole l'aspiracionalitat de considerar-se una cosa diferent del diumenger que usa la cala com el seu camp base, de fons sobrevolen els efectes que uns pocs superdifusores de contingut ("he estat en una cala increïble") poden provocar sobre l'equilibri d'un paisatge natural.

“En les fotos d'Instagram no fa calor, la platja està sempre buida i el sol brilla amb la intensitat exacta sobre l'espill de l'aigua. No hi ha preocupacions. No hi ha imperfecció ni molèstia, només eternitat i una noció de prestigi i exclusivitat que no se sosté en res, però és innegable”, apunta l'escriptor Josep Vicent Miralles. “Eixa satisfacció immediata és la que compensa les putades de la vida real, com, per exemple, baixar carregat de cadires i utensilis dos quilòmetres a 40 graus per a accedir a la Granadella”.

Miralles, acaba de publicar Estiu (Llibres de la Drassana), una novel·la en un poble de costa, Llocnou de la Mar, on la idea del paradís turístic emmarca l'escapada del seu protagonista, Júlia.

“La cosa estúpida -sosté- és que aquells que gaudien d'espais de privilegi autèntic els van abaratir a canvi de dos likes i mig i, en conseqüència, van obrir la porta als qui venien a fer negoci. En el cas de visitants i empreses és més senzill, perquè si un espai queda esgotat i passa de moda o es degrada de manera irreversible se'n poden anar al següent 'tresor amagat', però què passa amb la gent que hi viu? Què ha obtingut? Res. Vanitat. Empitjorament objectiu. Traduït: hem sigut els pagafantes de la festa aliena”.

En eixe descobriment puntual entre les poblacions locals -i la frustració al no obtindre els beneficis promesos- emmarca Miralles esta sort d'“autoregulació del nostre desmesurat ego. No publicar. No identificar. No dir res. O canviar a una comunicació més selectiva en què obrir les portes del paradís siga una vertadera mostra d'amistat i no un desordre compulsiu”, opina. “Això i tindre administracions valentes que siguen capaces de regular els usos dels espais més valuosos (com ja passa en molts altres llocs) sense haver de véncer, precisament, la resistència d'aquells que a mitjà termini seran els majors beneficiats de la seua protecció”.

El corrent per ocultar la ubicació d'eixos markers del turisme a la Mediterrània posa en evidència una contradicció: “La paradoxa és que la fotografia indiscriminada i detallada de llocs ‘únics’ acaba amb la seua singularitat, D'una banda està el negoci, aquells que promocionen per a portar clients als seus negocis i convertixen platges, cales i muntanyes en el seu centre comercial (conservat amb diners públics) i per un altre, la carrera de la vanitat personal, la pulsió per a reproduir experiències de prestigi que ens porta a extrems ridículs, com fer dos hores de cua per una foto a la porta blava de la Barraca de Xàbia, idèntica a altres cinquanta mil fotos en el mateix lloc”. El capitalisme del jo, resumix.

Un conflicte latent que representa, creu, el “drama del nostre model turístic” i que forma part de les profunditats d'Estiu. “Haver sigut incapaços d'alçar alguna cosa semblant a una indústria duradora respectant-nos a nosaltres mateixos. En lloc d'això el que hi ha és un ‘salve's qui puga’ en què tot val pel guany de hui, a costa del que siga. Si hem de destrossar el mercat immobiliari per a oferir cases per quinzenes, fem-ho; si hem de destruir el mercat laboral per a nodrir de carn de canó els bars, fem-ho; si hem de banalitzar i massificar cada pam de territori per a guanyar un euro més; fem-ho”.

Perquè si tot el territori ha de ser un catàleg de viatges, igual és difícil viure en eixe territori.