Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils
El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social
De xicotets, volíem ser majors per a no anar a missa. De xicotets, volíem ser majors per a anar d’esmorzar. L’esmorzar era una manera de créixer cap a fora i en la missa no creixies, o si ho feies, et deien que era cap a dins. Però quan eres xicotet no penses que créixer tinga dos direccions, sinó una. La de fora. Créixer cap amunt, clar. Esmorzar era el paradís
La noble Margarida de Prades (1389-1430), descendent dels comtes de Prades, els vescomtes de Cabrera i els barons d’Entença, fou casada en 1409 amb l’obés, major i devot rei Martí l’Humà per tal d’intentar engendrar un fill que donara continuïtat a la dinastia aragonesa; una mampresa finalment frustrada. Anys més tard, ja viuda, Margarida es casà amb el cavaller valencià Joan de Vilaragut al palau del Real de València, però en secret, per tal de no perdre les rendes que rebia de la Corona com a antiga reina. És una història que l’investigador Abel Soler narra amb tota classe de detalls de l’època, en un llibre que vorà la llum d’ací a uns mesos
Els germans Noel Gallagher (Manchester, 1967) i Liam Gallagher (Manchester, 1972), els músics forans que més vegades han xafat el Festival Internacional de Benicàssim, es debaten entre el pes de la llegenda, la reinvenció impossible i el desitjat retorn
En pocs àmbits de l’existència humana es manifesta de forma més tangible que en la taula la trama de fets i de coses que conforma una vida comunitària determinada. La cuina poua en la història dels pobles i és l’expressió viva de les respostes precises que cadascun d’ells ha donat a les circumstàncies ambientals, socials, econòmiques, polítiques i demogràfiques que li han tocat
Abans dels carrils bici, abans dels plans municipals de mobilitat sostenible, abans de la preocupació mediambiental, abans de tot això la bicicleta ja comptava amb una història pròpia, amb un relat que parla de supervivència obrera, feminisme, transgressió moral i emancipació
Així com cell qui·s parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn
Ausias March (València, 1400-1459)
“Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar
Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce
Arribem a un arbre genealògic esgarrat. Al 8é districte de París, el cor financer de la ciutat, arraconat entre la vegetació d’un parc, un museu discret mostra una vida apagada fins a les darreres conseqüències. La vida d’una família que, havent dominat imperis, fou abatuda per la pròpia perplexitat.
Ya sentarás cabeza és el darrer llibre del periodista i escriptor madrileny Ignacio Peyró. Un compendi de sensacions, relats del dia a dia o del passat que volen mostrar la vivència particular de qui, només armat amb la pròpia intel·ligència i moltes lectures, s’inicia en els magmes de la vida professional del periodisme. Un acta fundacional de qui s’endinsa en la vida adulta