Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 21 de septiembre y se habla de fernando simón coronavirus residencias nisa el callejero MODA
GRUPO PLAZA

Capítol 11

El Mur: La memòria recent

1/06/2020 - 

VALÈNCIA. En este capítol onze del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' parlem de la memòria recent, perquè no hi ha que anar 80 anys enrere per a trobar repressió al nostre país. També hi hagué i molta, en l’anomenat tardofranquisme, els últims anys de la dictadura, i també als primers anys de la transició espanyola. Uns temps convulsos, en els que es combinen els crims, en ocasions amb impunitat dels grupúsculs ultraderetans, amb una violència redoblada dels grups terroristes, d’ETA per damunt de tot, i unes forces de seguretat que primer actuaren en complicitat amb els repressors amb l’última etapa del franquisme, i que seguiren ja en democràcia sense canviar els vells costums. Una etapa, la de la Transició, que ja no es considera modèlica, i de la que es qüestiona especialment la llei d’amnistia de 1977 que va deixar impunes tots els crims del franquisme. Tot i això, les denúncies a uns abusadors, en ocasions policies torturadors, que tenen a més noms i cognoms ja que encara viuen, s’han succeït, i arriben especialment de la justícia argentina. De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 11 d’El mur, que es diu “La memòria recent”.

Carrero Blanco fou assassinat per un comando de la ETA el 20 de desembre de 1973. La seua mort hi ha que emmarcarla en el període anomenat com el miracle econòmic espanyol: el país, després de tants anys de autarquia i misèria, havia començat a recuperar-se sinó en llibertat, sí al menys econòmicament, sobre tot gràcies al turisme, a les divises que enviaven els emigrants, i al progressiu reconeixement internacional que va acabar amb l’aïllament. I quan justament el mateix Secretari d’Estat nordamericà Henry Kissinger acabava de visitar a Franco, i de donar-li recolzament, el Dodge Dart 3700 RT de Carrero va volar sobre el cel de Madrid.

Per cert hi ha qui afirma que els cent kilos de Goma 2 que li van permetre eixe últim viatge vertical els va subministrar la mateixa CIA. El cas és que Carrero havia sigut sempre un militar fidelíssim al dictador, però era prou més: en el moment de la seua mort era president del govern, realment el braç executor, en una etapa en la que Franco estava vell i greument incapacitat. L’almirall era, sense dubte un home dur del règim, però fou sustituit per un altre pitjor encara: Carlos Arias Navarro, que s’encarregaria de governar l’última etapa de l’anomenat tardofranquisme. Una època, tot i la bonança econòmica, molt repressiva, on un règim decadent va exercir la violència mentre exhalava els seus últims extertors.

Les execucions en eixos anys sovintegen. Com la de Salvador Puig Antich, l’últim ajusticiat per garrot en Espanya. Recordem ara la pel·lícula de Jose Luis García Berlanga, El verdugo, que conta la història d’un d’eixos pobres executors forçats per la misèria.

És en eixa época prèvia a la mort de Franco, quan Lucila Aragó va estar ingressada a la presó de dones de València. Ja hem parlat en El mur d’eixe espai de repressió, ara convertit en un col·legi en el que en cap lloc es recorda el que va passar dins dels seus murs. Lucila tenia només 20 anys, estudiava Econòmiques i militava en el FRAP, on feia tasques exclusivament de propaganda. Fou detinguda en setembre de 1975, li aplicaren la llei antiterrorista, fou brutalment interrogada i torturada i empresonada finalment. Ens ho conta ella mateixa.

Lucila está justament en la presó de dones que podem vore en el mapa, quan es produeixen els últims afusellaments signats personalment pel dictador. Tot i la pressió internacional, tot i la intervenció del Vaticà demanant clemència, tan sols dos mesos abans de la mort de Franco, 3 membres del FRAP i dos D’ETA politic-militar son afusellats, a trenc d’alba.

La cançó 'Al Alba', segurament la més famosa del cantautor Luis Eduardo Aute, es va convertir en un homenatge a eixes morts a la matinada.Tan sols una setmana després de les execucions, Franco s’acomiadava dels seus en la seua última aparició pública a la Plaça d’Orient: l’escenari clàssic de les manifestacions prodictadura: i es juntaren, cal recordar-lo, un milió de persones, per a recolzar un règim que moria matant.

Però diuen que justament el fred que eixe dia va patir el dictador fou l’accelerant de la seua mort. Al llit, sí, però després d’una agonia allargada artificialment pels seus més directes col·laboradors, que temien el que havia de passar després de faltar el que havia regit els destins d’Espanya amb mà de ferro, durant quaranta anys.

De poc li va servir el panegíric a Arias Navarro, davant l’impuls dels moviments democratitzadors. Començava la transició, amb les seues llums, i les seues ombres. Com la que projectava la real casa de correus de Madrid, que tot el mon coneix pel só de les campanades de cap d’any.

Sí, és l’edifici amb el rellotge que marca tradicionalment l’entrada a l’any a la Porta del Sol. Un lloc que albergava la direcció general de Seguretat i els seus calabossos. On durant molts anys es va seguir tancant indiscriminadament als opositors clandestins al règim, on seguiren les tortures i vexacions exercides pels vells repressors franquistes. Però no només existia la DGS i el TOP, el Tribunal d’ordre públic repressor, també van sorgir els grupuscles violents de l’ultradreta, pistolers falangistes i nostàlgics del règim que començaren una llarga llista d’accions que colpejaven a sindicats d’esquerra i partits encara il·legals. I va arribar el que va ocórrer en un despatx laboralista del carrer Atotxa a Madrid, en gener de 1977.

Cinco abogados del PCE y de Comisiones Obreras fueron asesinados, uno tras uno, y otros cuatro resultaron gravemente heridos. Los tres miembros del comando ultraderechista fueron detenidos y condenados, aunque dos de ellos consiguieron fugarse. Carlos García Juliá, vivió 25 años en Brasil. Hace tan sólo unos meses que fue finalmente localizado, y extraditado para acabar de cumplir su pena en España. Pero la cruel matanza de Atocha, sirvió al menos para algo: 100 mil personas acompañaron en silencio y con orden los féretros de los abogados por las calles de Madrid. La reacción sosegada sirvió para acelerar la legalización del Partido Comunista de España, en el histórico Sábado Santo de 1977: Carrillo sale por fin de la clandestinidad, y vuelven, después de tantos años, personajes emblemáticos como Dolores Ibárruri, La pasionaria, o el poeta Rafael Alberti. Muy poco después, llegaron las primeras elecciones democráticas en 41 años, con la campaña en la que un joven candidato, moderadamente reformista, pero que también había ostentado cargos importantes en el Movimiento, pronunció el eslogan más pegadizo de la política española del siglo XX.

Ya con un gobierno democrático elegido por el pueblo, se aprobó con un amplio respaldo parlamentario una de las leyes más comprometidas de la transición: la 46/1977, de 15 de octubre, conocida como la de Amnistía. Aplicaba ésta a los presos políticos, y a un amplio espectro de delitos como la rebelión y sedición, cometidos antes de 1976. Con su cara, su parte positiva, que conseguía liberar a gran cantidad de jóvenes revolucionarios que habían luchado por la democracia en el tardofranquismo, pero también con su cruz, ya que indultaba también, todos los crímenes que se cometieron bajo el amparo de la dictadura. Es, en cualquier caso, una ley puesta en cuestión hoy. 

Foto: Taula rodona a la Universitat de València: “Impunitat i víctimes de crims d’Estat i de l’extrema dreta en la Transició”.

Aradia Ruiz es abogada de CEAQUA, la coordinadora de apoyo a la Querella Argentina contra los crímenes del Franquismo: "El problema es que la judicatura sólo tiene en cuenta el derecho interno, y no el internacional y eso que con las leyes externas se condenó a Pinochet y a Stilingo, pero el caso es que en España, no quieren aplicar la misma norma, es decir, esto demuestra que es al final una cuestión política y no de derecho. En conclusión: falta voluntad política para juzgar los crímenes del franquismo.

A més, la violència i la tensió no van acabar amb l’arribada d’una democràcia, que sense dubte era encara fràgil. Parla Sabino Cuadra, que va escriure un llibre denunciant la repressió als Sanfermins de 1978.

Al Tall li va dedicar una cançó a Miquel Grau i ell es va convertir en un símbol dels temps, un símbol de totes eixes agressions comuns en eixa época.

Se llamaron los años de plomo cuando el terrorismo de la ETA mataba a diestro y siniestro, especialmente militares y policías, con el expeditivo sistema del tiro en la nuca. El año más cruel de la banda llegó bien entrada la democracia: en 1980, 98 personas fueron asesinadas. Es decir, había una media de dos atentados a la semana. Poco después los etarras se especializaron en el uso del coche bomba, y en 1986, llegaría el atentado más sangriento de la banda, el de Hipercor en Barcelona, con 21 víctimas mortales y 45 heridos.

Fue la época también de la guerra sucia contra ETA: de cuando los GAL, financiados por altos funcionarios del Ministerio del interior imponían la venganza institucional como respuesta a la violencia.

El 23 F, desde València, començava el colp que va fer trontollar la democràcia, i també va consolidarla: els historiadors consideren que la transició va acabar just en eixa data. Ahora, los memorialistas quieren que los abusos policiales no queden sin castigo.

Las reivindicaciones de memòria democrática tienen una peculiaridad cronológica: tanto víctimas como verdugos están vivos, y las acusaciones en los juzgados, a pesar de la ley de amnistía, tienen nombres y apellidos. Como el del aún condecorado inspector de la Brigada Político Social Juan Antonio González Pacheco, conocido como Billy el Niño, acusado de ser uno de los más conocidos torturadores, y que fue reclamado por la justicia argentina sin ningún éxito. O el del exministro del interior, Rodolfo Martín Villa, o el de Benjamín Solsona, apodado el Billy el niño valenciano. Habla de nuevo Aradia Ruiz, abogada, y Lucila Aragó, que vivió en propia carne la represión de esos años.

També obrim la nostra secció “El calaix dels testimonis encadenats”, on sempre volem donar la paraula als que poden contar les històries anònimes dels seus familiars. Combinem com sempre, tres històries d’afusellats i soterrats a fosses comunesa Paterna: Hui són, el besnét d’Antoni Soler de Moixent, el nebot net de Francesc Núñez Miquel, de L’Alcúdia, i el net de Mariano Pinilla, de Sagunt.

El que acaben de llegir és el guió modificat del capítol 11 i penúltim d’“El Mur”, el que hem dedicat a memòria més recent. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir mitjançant aquesta web. En breu, l’últim capítol, el 12, en el que parlarem del futur de la memòria. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email