Un 'skyline' de València, de Monjalés, que se'n va cap a Portland - Joaquín Guzmán

Hui, una d'eixes xicotetes històries. Fa més o menys un mes em vaig topetar, penjat en la galeria d'un company, amb una obra que em va cridar l'atenció immediatament. Representava una vista, possiblement des d'alguna casa situada extramurs de la ciutat, de l'antic llit del Túria i com a fons el característic skyline de la València antiga amb la torre del Micalet, les de Serrans, o el Temple fàcilment distingibles. Diverses tècniques eren fàcilment detectables en una cal·ligrafia pictòrica nerviosa, segura però també poètica: tinta xinesa, llapis i aquarel·la sàviament disposades sobre paper. L'estètica molt dels 50, una dècada gloriosa poc valorada, i el seu autor, Monjalés (Albaida 1932). Ningú, o molt pocs, coneixen a José Soler Vidal, però sí a Monjalés, possiblement el darrer artista viu fundador del Grup Parpalló (fins fa poc ho feia també Genovés i fins a pràcticament ahir Nassio Bayarri). Exiliat a Colòmbia abans del seu retorn a València, a causa de la seua militància comunista durant el franquisme, no sense passar abans per França en el seu periple cap a les Amèriques.

L'obra apareixia datada en 1957, ni més ni menys que l'any en què, precisament, eixe llit que es mostrava amable en el dibuix, se n'isqué de mare per a inundar bona part de la ciutat. La tristament coneguda com la riuà del 57. El que no sabem és si Monjalés pinta esta obra abans o després d'aquell fatídic 14 d'octubre. Afegim una mica més d'interés a la nostra obra: un parell de dies abans de la seua venda va passar per la meua galeria Jordi Mercé, amic i excel·lent artista. En vore l'obra de Monjalés, que jo ja havia adquirit, va posar en marxa el seu disc dur i va afegir més morbositat a la peça: el dibuix era, sens dubte, un estudi previ per a un oli sobre tela de major grandària que conserva el Museu de la Ciutat, institució municipal en la qual ell havia treballat com a restaurador de pintura.

Hola i adeu

No em va costar barat el dibuixet, no, però la idea que se l'emportara algun valent no em resultava especialment agradable. En el fons tenia l'esperança que, si no tenia molt d'èxit, com a premi per una altra transacció, me'l poguera quedar. Va estar en l'aparador no més de dos setmanes sense que el veí valencià mostrara massa interés per ell (la qual cosa, per desgràcia ha deixat de sorprendre'm en la nostra benvolguda ciutat), fins que un avorrit matí de dimecres postfaller, van entrar en la galeria una parella d'estrangers d'uns 60 anys que vaig identificar erròniament com a turistes. En realitat, es tractava de dos professors d'universitat nord-americans que estaven a València per la celebració d'algun acte de tipus acadèmic. Van preguntar per diverses peces de ceràmica i finalment es van abalançar sobre la seua presa: l'obra de Monjalés. Estava clar que venien per ella, ja que vaig poder traure'ls que ja havien investigat per la xarxa la història de l'artista, cosa que els seduïa especialment. Les històries d'exili polític els posa a certs intel·lectuals anglosaxons. Em van preguntar el preu, em van contestar que pegarien una pensada i que, en cas afirmatiu, passarien per la vesprada. Per experiència, la sensació que em va donar és que la sort estava tirada i la crida al migdia confirmant una segona cita vespertina va confirmar els presagis. El valencianíssim paisatge urbà de Monjalés de l'any 57 se n'anava lluny, tot i que no pensava que ho fera tant… però no encara!

A Oregon que se'n va

No pot haver als Estats Units un lloc més llunyà de València, geogràficament i paisatgísticament, que el fred i humit Oregon, si exceptuem l'estat de Washington, allà on ocorre la sèrie Twin Peaks, o Alaska. Es troben a la cantonada nord-occidental d'aquell enorme país, pròxims al Canadà. Un territori d'una mar grisa i inhòspita, de llacs, boscos fusters i antics volcans nevats. Allà penjarà d'una paret una vista de València dels anys 50 a Portland, sí el dels Trail Blazers, una bonica ciutat un poc més xicoteta que València, amb un clima ventós horrible, i amb la idíl·lica silueta nevada de la muntanya Hood, que s'alça més de tres mil metres, una de les muntanyes més belles d'aquell país. Hi ha obres que un aspira que es queden entre nosaltres; en este cas, com en molts altres no ha sigut així, però pensant-ho bé una vista de València en aquell territori banyat pel Pacífic és posar una xicoteta pica en Flandes. També és bo que, ocasionalment, l'art valencià vole lluny i seduïsca allà on vaja.

Sorpresa final

El més curiós, d'esta xicoteta història, aplegà al final. Una vegada pagat el dibuix, els nous propietaris em van demanar el favor (jo diria, em van concedir la gràcia) que me'l quedara en depòsit durant un any fins que tornaren de retorn per ell, ja que, emmarcat i amb cristall, no els venia bé passejar-lo pel tour espanyol que iniciaven al sendemà. Així que em van adjudicar el seu usdefruit durant un any. Tot un acte de confiança per part de dos persones que no coneixia i que em permetrà, almenys durant este any vinent, gaudir de la vista del nostre riu Túria i d'aquella València de l'any 57. Com a vegades comentem entre nosaltres i amb els nostres clients, una de les coses més doloroses d'este ofici és la impossibilitat de quedar-nos tot el que desitjaríem, tot i que en esta ocasió, per obra i gràcia d'uns amables professors de Oregon, l'amarg moment del comiat es podrà retardar un any.