En el Kiosk de Picassent hi ha entrepans tradicionals de plaça de poble, amb tocs que ha aprés Felipe Blasco en una de les millors cuines del món.
Esmorzar bé en la plaça del poble hauria de ser norma, ja que les places estan pensades, des de la seua concepció, per a reunir als veïns. En molts pobles xicotets és allí on està el bar, en majúscules, i on els veïns es reunixen per fer-se cerveses, cafenets o entrepans. En les ciutats el bar de la plaça deixa lloc a franquícies o botigues que paguen més lloguer. No és el cas de Picassent, que té en la plaça de l'Ermita, un bar d'eixos que enamora als seus veïns, El Kiosk. Felipe Blasco és l'alma mater del lloc, el cuiner darrere de l'èxit del local, mentres que la seua germana Elena s'encarrega dels comptes. Es van fer càrrec del local fa relativament poc, la pandèmia va endarrerir els seus plans, però ja són vora dos anys amb la concessió del Kiosk apostant pels esmorzars "i a poc a poc oferirem més coses cada matí". De moment prepara un dels clàssics del local i de la zona, l'entrepà de carn de cavall, en este cas acompanyat per creïlles i tomaca seca, un dels més demandats de la carta.
La carn de poltre fineta és reverenciada a l'Horta Sud, però no és l'única especialitat de la casa. Truites, pisto, embotit, i dos entrepans que rivalitzen per ser els més demandats cada matí, el de calamars i el de secret ibèric. Els calamars arrebossats estan acompanyats per una maionesa de quefir molt suau, mentres que el secret ibèric amb ceba i formatge té en la salsa mery el complement ideal. "La salsa verda o salsa mery val per a tot, si està ben feta millora la carn, el peix o les verdures", afirma Felipe. Ara també trobem en carta una combinació de vedella, mozzarella i cap de senglar que no deixarà indiferent als bons esmorzadors. "Els entrepans anem canviant-los, sempre hi ha truita, pisto, embotit... però els especials van rotant cada temporada". De fet, prompte apostaran per una selecció diària de truites de sabors, ja que la de creïlles, s'esgota cada matí.
Felipe va aprendre a cuinar de sa mare Fina, excepte l'arròs, que el cuinava en el Bar del Poliesportiu son pare Felipe. La família Blasco Aguado porta cuinant en el bar del Poliesportiu des de 1990, i allí li va agafar el gust a l'hostaleria Felipe fill, que "tenia claríssim que volia ser cuiner i amb només 16 anys vaig començar a estudiar cuina". Va anar a ampliar coneixements a Donostia i aleshores va ser quan va entrar amb només 20 anys a aprendre del gran Martín Berasategui. "En eixes cuines d'estrelles Michelin som al voltant de 100 cuiners treballant, és difícil destacar, però m'ho vaig currar molt" confessa un Felipe que va estar en total 8 anys treballant per a Martín, arribant a ser cap de cuina. Ara bé, el punt d'inflexió va ser un arròs de peix que va enamorar al xef basc: "Va saber que era valencià i em va demanar que els fera un arròs a ell i els altres xefs. Ell dina al mig de la cuina en una taula gran, i quan va acabar de menjar, em va cridar, es va posar dret, i va arrancar a aplaudir davant de tots els companys".
No troba a faltar eixes preparacions de tres estrelles que ha canviat per entrepans, cacaus, olives i cremaets. "Mos pares s'havien de jubilar i era el moment de tornar al poble", i ho va fer en 2014, moment en el qual es va fer càrrec de la cuina del Poliesportiu. El Kiosk és el segon projecte i l'obriren en març de 2021, amb un èxit instantani tant en la sala, com en la seua generosa terrassa. Tal volta és la mà de Felipe, tal volta el pa del Forn de l'Abadia, tan estimat al poble, o potser la ubicació privilegiada. El cas és que en molt poc de temps s'ha convertit en referent absolut i en sinònim de menjar bé. Cuinat tot al moment i amb dos idees "simplificar i anar canviant l'oferta". Ens saluda un parroquià, Fran, que es demana el pisto "deliciós" amb truita de creïlles, "jo vinc més que l'amo" ens comenta entre rialles. Pasqual, altre clàssic, pot anar 5 o 6 voltes a la setmana a esmorzar, mentres que altres grupets dels quals van cada dia s'estimen més fer-se una torrada amb pernil o salmó fumat acompanyada d'un café amb llet.
L'arquitectura del lloc s'assembla més a un disseny de Norman Foster o de Frank Lloyd que un quiosc valencià. Tot envidrat, línies llises i un mobiliari de fusta, que contrasta amb la seua ubicació. La cuina, això sí, és molt menuda, i poden donar menjars i sopars per a tants comensals gràcies al fet que tenen en el Restaurant del Poliesportiu una enorme cuina on preparar algunes coses amb antelació. Tot i això, aposten per fer la carn, les creïlles, o el peix al moment, fins i tot han variat la forma de fer els arrossos "en El Kiosk els servim en llanda", una manera d'estalviar en espai sense abaixar la qualitat. Si després d'esmorzar teniu encara gana, cada dia hi ha un arròs al menú, del que cal que parlem altre viatge, perquè és segurament un dels menús diaris amb millor relació qualitat- preu de tot el país. Però hui hem anat a esmorzar, i se'ns gela la carn, així que pegarem un mosset mentres aplaudim els xefs que tornen a casa, després d'haver triomfat fora. I que podent fer qualsevol plat, s'estimen més fer esmorzars tradicionals en la plaça del seu poble.