Peyu: "Aquest no és un espectacle sobre el dret a l'autodeterminació, però si d'on som i d'on volem ser"

VALÈNCIA.  Es sol dir que no hi ha millor cosa a la vida que riures d'un mateix, d'alguna manera serveix moltes vegades per a restar importància al que creiem que tenia i per sumar autoestima i confiança, o això afirmen els qui saben. Peyu (Lluís Jutglar Calvés) és un humorista català que sap molt i molt bé de què va açò. I és que mitjançat un espectacle teatral explica anècdotes i situacions quotidianes de quan era humà, si de quan era perquè no ho és. "Sóc extraterrestre. Ara cap al febrer farà tres anys que m'ho van trobar en unes anàlisis". Amb aquesta confessió aplega precisament a l'Espai Rambleta de València, en una única funció per al 2 de desembre, en la que explicarà les seus noves visions a través de Planeta i-Neptu.

Amb tan sols 16 anys, Peyu va crear el seu primer espectacle teatral junt amb Roger Codina, titulat Kiosko, Kiosko. Però el teatre no és la seua única via professional, també fa televisió i ràdio. Pel que fa a la pantalla hi ha col·laborat amb programes com Pisicna Comunitaria i Working (Canal Català TV) i actualment apareix al famós APM de Tv3. En quant a la ràdio, se'l pot escoltar en el Fricandó matiner de RAC 105 i en versió RAC1 de Toni Clapés. Però a més a més, en juny d'aquest any va estrenar la pel·lícula Mil coses que faria per tu, dirigida per Dídac Cervera, on té un paper destacant junt amb Peter Vives i Iris Lezcano.

-Per què la paròdia de com ens comportem les persones vista des del punt de vista d’un extraterrestre?
-El tema de ser extraterrestre em donava un punt objectiu sobre el comportament dels humans, és una manera de parlar de nosaltres mateixos a través d’un punt de vista llunyà. Analitzes coses que a nosaltres ens semblen molt normals, però realment si algú ho mira des de fora, ens comportem bastant estrany.

-He llegit en el que es sol conéixer com ‘la carta de presentació’ del monòleg, que hi ha una crítica “al maltractament continu que pateix la cultura en aquest país”.
-Estem en un estat en què, per exemple, la Junta Electoral acaba de prohibir que es puguen il·luminar els edificis i les fons públiques de color groc a Catalunya perquè es veu que poden tenir una connotació independentista.
Hi ha estranys conceptes del que és ‘llibertat d’expressió’ i del que és tractament de la cultura.

-També hi ha una reflexió sobre d’on som, d’on volem ser i d’on volen que siguem. Es pot adaptar aquesta reflexió al que està passant precisament a Catalunya?
-Sí, a veure no és un espectacle sobre el dret a l'autodeterminació diguem, però sí que el fet que hagen trobat que sóc un extraterrestre en una anàlisi, que ja té una part realista, em fa platejar d’on som, d’on volem ser i d'on volen que siguem. I el que acabe defensant a l’espectacle és que jo sóc un extraterrestre perquè cadascú és d’on vol i ningú té dret de dir-me si jo sóc d’ací o d’allà, jo sóc d’on em ve en gust i ja està. A més el ser extraterrestre ens ve a tots bé per aïllar-nos un poc de tot el que ha passat.

-Penses per tant que avui és més necessari que mai entendre la nostra realitat des d’una versant humorística?
-Sí, si no ens ho haguérem pres tots amb una mica d’humor, avui a Catalunya estaríem tots morts, del que està passant i ha passat.

-Tot i això, es tracten també altres temes als teus shows.
-Al cap i a la fi és un espectacle d’humor i les connotacions polítiques venen a part. Per a mi l’humor que disfrute i practique més és el de la quotidianitat, és a dir, el de les coses que ens passen a tots, dels personatges que al final tots ens identifiquem; de les parelles, dels amics ‘plasta’ que ens ensenyen les fotos dels seus viatges d’estiu que són insuportables, totes aquestes coses.

-No sol ser gens fàcil fer riure i menys d’una forma intel·ligent, en quin moment et vas atrevir o et vas adonar que podies fer humor?
-És complicat d’explicar. Jo sempre he dit que segurament m’he dedicat a l’humor perquè a casa meua teníem un restaurant i quan tenia 7 o 8 anys la meua mare no ens deixava anar a dormir a mi i al meu germà fins que el meu pare no tornava de treballar. I tornava a quarts d’una o una de la matinada, llavors jo sempre mirava programes que no eren propis de la meua edat i estava a la tele assegut des de les 12 de la nit mirant Cronicas Marcianas i Buenafuente. Així, vaig començar a mamar humor des de molt petit. Però, a més, em vaig adonar que explicava les coses amb una certa gràcia sense la voluntat de fer riure.

-Hi ha algun tema del qual no hages reflexionat als teus monòlegs i tingues especialment ganes?
-Sempre hi ha coses noves que descobreixes en el dia a dia i te les vas apuntant, bé jo no perquè sóc bastant desorganitzat, però sí que més o menys et van quedant en la retina i vas captant coses. Per exemple, un dia comprant al supermercat mentre la noia del super em preguntava quantes bosses volia per posar la compra em vaig adonar que era una pregunta molt estúpida, dis-m'ho tu, sempre ens ho pregunten i jo no sé quantes bosses necessite per posar tot això. O també si fa falta que et pregunten si vols actualitzar el Word quan el Word fa vint anys que és igual. Aquest tipus de coses m’agrada incloure-les.

-Penses que es pot fer humor de qualsevol cosa? O tens algún tema ‘tabú’?
-No, no en tinc cap. M’agra riure de tot i fugir una mica dels tòpics i del que ha parlat molt sovint l’humor d’stand up comedy, com del sexe, de les relacions de parella... jo en els meus espectacles parle molt poc d’aquests temes, intente xarrar de coses que són menys apreciables a simple vista però que tothom les ha vist i quan les poses a escena, doncs la gent les identifica i fa certa gràcia.

-Llicenciat en comunicació audiovisual, has fet a més ràdio, televisió, teatre, i recentment cinema, on gaudeixes més?
-A la tele, a la ràdio i al cinema estàs més limitat pel contingut que estàs fent en cada moment. En el teatre sóc més jo amb la meua essència perquè faig realment el que jo vull. No hi ha millor lloc de fer humor que el teatre perquè és on tens al públic en directe i l’humor es tracta d’una qüestió de ritmes, de silencis i de pauses.

-La teua aparició en el cinema s’ha quedat en una experiència divertida o t’agradaria repetir?
-Sí que m’agradaria repetir-ho, va ser interessant i m’ho vaig passar bé. El cinema també té certa màgia. La tele i ràdio són com màquines més de consum i que a mi m’esgoten més perquè has de crear molt ràpid i treballar sense tenir temps de preparar una cosa amb molta consciència. En canvi, al cinema tens cert temps de preparació i estàs fent una cosa molt petita amb un equip d’unes 50-60 persones que està pendent d’això tan petit que estàs fent tu.

-Com a còmic i actor, quin còmic i actor t’agrada especialment?
-Soc poc de ser fan de ningú, no tinc molta gent mitificada ni res per l’estil. Hi ha pocs que m’agraden molt, però el Berto Romero, Godoy, l’Eugenio i el Capri.