Algemesí tindrà l'única fàbrica europea de discos 'lacquers' per a vinils, amb una fórmula supersecreta - Marta Moreira

VALÈNCIA.La fabricació d'un disc analògic tanca més complexitat i misteri del que sembla. Tots tenim la imatge mental d'una massa de resina termoplàstica -un tipus de PVC que coneixem comunament com a vinil- premsada hidràulicament fins a convertir-se en una placa circular a la qual s'han transferit els solcs que fan possible la reproducció de la música en els nostres tocadiscos. Amb tot, eixa no és l'etapa més important del procés. El pas més delicat, del qual depén en major mesura la qualitat del so final, és el tall del disc mestre (master), que servirà de base per a crear posteriorment el motle o disc estampador a partir del qual eixiran les còpies que arribaran finalment al públic.

Molt a grosso modo, el procés seria el següent: un grup o un artista grava el seu disc, que haurà de passar per un productor i posteriorment a un enginyer de masterització. La mescla final concebuda per a vinil (que és diferent de la que està destinada a escoltar-se en streaming o cedé) queda registrada en un arxiu digital -antigament eren bobines de cinta magnètica-, que s'utilitzarà per a transferir el so al disc mestre.

Tradicionalment el disc mestre s'envernissa amb un material de nitrocel·lulosa anomenat lacquer sobre el qual els senyals sonors d'un disc es codifiquen analògicament en forma de solcs. Mentres la música es reproduïx en un ordinador, una agulla de diamant va traduint les vibracions del so mitjançant un traç que erosiona el lacquer. En fer-ho, va dibuixant un entramat de solcs. Esta etapa del procés -la del tall o cutting- és summament delicada i requerix higiene i silenci absoluts. Qualsevol bri de pols, gota de saliva o el més mínim so ambiental quedaria reflectit en el solc i n'alteraria el resultat final. El cutting és determinant per a la qualitat de so del vinil, que serà major com més es maximitze el volum i els matisos de greus, baixos i aguts registrats en cada solc.

Els lacquers ja tallats se sotmeten a continuació a un procés de galvanització per a crear el motle o disc estampador, que són els que s'utilitzaran per a premsar les còpies en vinil. Encara que parega mentida, la fabricació de blank lacquers -és a dir, discos mestres sobre els quals no s'han realitzat encara els solcs- depén en estos moments d'un sol proveïdor en el món, que està localitzat al Japó. Un monopoli que està a punt de trencar-se, ja que a partir de la pròxima tardor la població valenciana d'Algemesí albergarà la primera fàbrica de lacquer màsters d'Europa i la segona a nivell mundial. Es dirà Lacquersville i serà una subcompanya de Discosville.

Després de patir un gran incendi, en 2020 va tancar a Califòrnia la fàbrica de lacquers Apollo, l'única que competia amb la del Japó. Esta situació, de fet, ha posat a la indústria en una situació complexa de dependència i escassetat. Encara que actualment hi ha màquines de tall adaptades per a treballar directament sobre discos mestres de metall, aproximadament la mitat de les màquines que existixen en el món treballen exclusivament amb lacquers.

L'impulsor de Discosville és un valencià nòmada anomenat Alberto Camarasa, un vell conegut del món del rock and roll i vinculat a la indústria del disc des de fa més de vint-i-cins anys. Va començar a vendre discos i a treballar en la promoció i contractació de bandes a Madrid. En 1999 va fundar a Nova York la botiga de discos Wowsville, que va regentar fins a 2005. En 2006 va obrir una botiga-bar del mateix nom a Berlín, ciutat en la qual en març de 2022 va nàixer Lathesville, un estudi de masterització i tall de lacquers. La capital alemanya és la ciutat europea amb major nombre d'estudis de tall (n'hi ha registrats quasi una desena).

"Encara que en els últims quatre anys han aparegut en el mercat moltes noves fàbriques de vinils, només les grans integren tot el procés; la majoria de les pressing plants precisen d'estudis com nosaltres per a fer el tall", ens explica Oihane Contreras, sòcia d'Alberto Camarasa. "Hi ha una diferència molt gran entre un disc ben tallat i un altre que no ho està. Nosaltres tenim la sort de comptar amb enginyers de moltíssima experiència, que fan talls personalitzatss i de molt alta qualitat".

Què és el procés de lacatge?

El pròxim projecte d'Alberto Camarasa és Discosville, la fàbrica de lacquers verges, que se situarà en una nau industrial d'Algemesí en la qual treballaran entre 15 i 20 persones. Tindran diferents tipus de clients, com fàbriques d'impressió, estudis de tall i distribuïdors de material de producció i dubplates.
 

El procés de lacatge està presidit per una cinta transportadora en la qual es col·loquen discos d'alumini als quals se'ls aplica una capa de nitrocel·lulosa mitjançant un sistema de vel o cortina. La laca es deixa refredar, s'eixuga i s'endurix fins a adquirir un acabat similar al d'un esmalt d'ungles. Posteriorment els operaris han d'examinar visualment i amb deteniment cadascun dels lacquers. Qualsevol mínima imperfecció, ja siga un bri de pols, una bambolla o un colp, obligarà a rebutjar la peça. La ràtio de discos verges que passen la inspecció visual és només del 50%. Els que sí que passen els estàndards de qualitat es foraden i s'envien a l'estudi de tall. És un procés, per tant, que no admet presses.

Es tracta d'un negoci molt prometedor respecte a la demanda, encara que la seua posada en marxa entranye importants dificultats tècniques. "És molt complex", reconeix Camarasa, "necessites una fórmula química amb base de nitrocel·lulosa que és supersecreta. Hi ha qui oferix 800.000 dòlars per ella. Nosaltres vam tindre sort perquè trobem a una gran empresa química valenciana, el nom de la qual no puc dir, que va accedir a desenvolupar-la per a nosaltres".

Grans canvis en la indústria del vinil

A partir del 2019, la indústria de fabricació de vinils va començar a donar mostres de saturació. La situació va arribar al límit en 2020 quan Sony Music va ordenar la producció de mig milió de vinils del nou disc de la cantant britànica Adele, 30. Les plantes d'impressió de vinils, que no n'eren moltes, es van vore obligades a paralitzar la producció dels àlbums que estaven previstos per als següents mesos. Els artistes independents no podien traure els seus discos perquè totes les pressing plants estaven fins a dalt de treball. Les llistes d'espera superaven els dotze mesos i això va estendre la idea que les fàbriques de vinils eren una gran oportunitat de negoci.

Segons explica Camarasa, la seua intenció en un primer moment era muntar una fàbrica de vinils a l'estil de Krakatoa a Castelló, Mad Vinyl Music a Madrid o Press Play Vinyl a Bilbao, però va canviar d'idea després que importants experts en el sector li advertiren que el futur no estava tant en el premsatge, sinó en el tall i els lacquers. "Ho tenia ja tot a punt. Tenia la nau a Algemesí i em disposava a muntar una pressing plant gran amb sis màquines premsadores per a fabricar 4 o 5 milions de discos a l'any, pensant a aprofitar una escassetat que ara ja no existix", apunta, content d'haver-se retirat a temps.

"Arran d'aquella saturació, la indústria es va posar les piles. Durant els últims quatre anys, les grans discogràfiques s'han dedicat a obrir les seues pròpies plantes per a assegurar-se el subministrament. Fins i tot Metallica va obrir una per a premsar els seus propis discos". D'altra banda, han aparegut en el mercat moltes plantes d'impressió independents, de manera que ja no cal sotmetre's als designis de gegants com GZ Media a la República Txeca, que tendixen a prioritzar els grans clients. El paradigma ha canviat radicalment, i ara mateix qualsevol grup pot tindre la seua tirada de discos fabricada en tres o quatre mesos. "Una altra cosa que no saben molts grups és que tenen la possibilitat de triar també el seu proveïdor de tall. Hi ha encara molt de desconeixement sobre com d'important que és este pas", es lamenta Camarasa.

La pregunta del milió és: Què passarà amb el vinil en el futur? Es mantindrà el creixement de la demanda, o estem davant una altra bambolla tardocapitalista? "La producció de discos arribarà a un altiplà total", opina Camarasa,"diuen que el vinil ha sobrepassat el cedé, però això és només perquè el cedé ha caigut moltíssim. El disc es mantindrà igual que ho farà el llibre, com ho ha fet sempre".