Rafa Lahuerta: "He escrit 'Noruega' per a ser millor persona, no millor escriptor" - Á. Devís

VALÈNCIA. Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) ha creat una fenomen literari, Noruega. Ell ho viu amb certa distància, potser la més encertada. La història d'Albert Sanchis, guardonada amb el Premi Lletraferit de Novel·la 2020 ha pegat -almenys- dos colps damunt la taula: València es pot contar d'altra manera i la narrativa valenciana és capaç de superar el seus cercles d'audiència més estancs. Hereu de la ploma de Juan Marsé, Lahuerta camina per les entranyes de Ciutat Vella per a teixir una biografia on la mort, la família, l'amor i la literatura són els pilars principals. Idees potents i una veu sincera van provocar un boca-orella que ha acabat esclatant en tot un fenomen literari. Amb la transparència i el carisma discret que el definixen, l'autor respon les preguntes de Culturplaza.

- L'impuls d'encetar esta història et ve per la teua relació amb la literatura o des de l'observació d'una ciutat que té coses a contar?
- Sobretot, açò segon. Jo, de jove, era un gran lector de Juan Marsé i sempre trobava a faltar eixe perfil de novel·les vinculades a València. Pensava que no era una ciutat menys novel·lable que Barcelona i, com que la meua trajectòria personal m'obligava a estar molt vinculat als carrers de la Ciutat Vella, veia que se'ns escapaven històries que mereixen ser contades de forma literària.

En realitat es tracta d'una barreja de coses: soc un gran lector i em considere una persona observadora, tenia també una memòria familiar molt vinculada a eixos carrers (jo vaig nàixer al carrer Assaonadors fins que la casa quedà quasi en runes i el negoci familiar no era viable en eixes circumstàncies), la malaltia de mon pare m'espentà a tindre una mirada diferent a la que em pertanyia…

I després hi ha una altra circumstància. Jo recorde com una espenta molt forta un dia que ma mare (que té una història personal molt curiosa), quan jo tenia uns 8 anys, em va dur a la casa del carrer Teixidors on havia viscut amb la seua família a l'arribar a València. Per a mi fou determinant, un moment epifànic. Sempre havíem tingut una relació molt distant per les circumstàncies de la nostra casa (ma mare cuidava a mon germà i la meua iaia, que estaven molt malalts), i eixe instant fou d'un acostament poderós a ella i, d'alguna forma, eixa vivència quedà ahó. Tot acaba sent una barreja d'emocions i experiències, i si a açò li afiges la meua intenció literària, era inevitable que acabarà escrivint esta història.

- El pensament metaliterari té un pes molt important al llarg de la novel·la. Són unes reflexions que tu mateix et fas com a autor?
- Jo crec que ací és on realment l'autor es fa visible. En eixes reflexions s'evidència més allò que pense. Perquè, certament, veig amb pena que cada vegada es llija menys, que la literatura tinga un paper més residual en la societat... Més quan sent que la literatura és una font de llibertat, potser l'única. No com a passatemps, sinó com a forma de vida. Per a mi, llegir és una de les tres o quatre coses més importants de la meua vida, i si ho fora de tots, ens donaria una visió diferent de les coses i ens permetria viure de manera més amable i més humana.

- Mescles la narrativa a l'ús amb projectes de novel·la, dietaris, monòlegs... Necessitaves anar més enllà de la novel·la canònica?
- De fet, els projectes el que volien és fixar-se en la meua incapacitat en crear una novel·la canònica a l'estil de fa quaranta o cinquanta anys. En el món en què vivim, eixa escriptura ja ha quedat arrasada per la modernitat. El narrador, per la seua voluntat de ser escriptor, potser sí que vullga fer-ho així, però des de la meua perspectiva d'autor, soc conscient que eixes novel·les no tenen ja sentit per moltes raons.

En canvi, considerava que eixos projectes em servien per a introduir digressions i poder sumar subhistòries que d'altra manera no podien estar; i així parlar de personatges que no tenien cabuda en la vida del personatge però sí en la seua novel·la. Al final, la història és la vida d'Albert Sanchis i allò que ell vol escriure queda en un segon pla.

- Construïxes un personatge fictici però en una València molt reconeixible i amb interaccions amb persones conegudes, com periodistes. Fins i tot t'hi fas diverses autoreferències. Per què volies deixar eixes marques?
- Perquè la meua obsessió era fer el narrador creïble. De fet, la meua primera intenció era que el narrador signara el llibre. Per a este projecte, en realitat, jo volia fer una xicoteta autoedició d'entre 100 i 150 exemplars a nom d'Albert Sanchis i que fora un detall per als meus amics. Després, un d'ells em va dir que la novel·la era més gran i va ser quan la vaig presentar al premi Lletraferit.

- Parles de la València contada. Noruega ho fa des de la nostàlgia o des de la tasca d’impulsar una memòria real de la ciutat?
- La segona, en efecte. La nostàlgia no m'interessa gens, i només des de la memòria es pot construir alguna cosa. De fet, la gran errada d'eixe debat és que la gent confon memòria amb nostàlgia, quan no tenen res a vore. Eixa reflexió és molt important.

- La València que contes també és la que no contes. Em pareix molt interessant que pugues parlar de la ciutat en els anys 80 i 90 sense fer molt present la Ruta Destroy. Era una manera d’evitar llocs comuns?
- Sí, però sobretot perquè no la visquí. Jo en aquella època portava una vida molt peculiar: eixia molt poc per les nits, o d'una altra forma, perquè treballava en el forn familiar després de la mort de mon pare. Tenia unes responsabilitats que, per a la meua edat, no em pertocaven, però eren les meues circumstàncies personals. Jo no em podia permetre el luxe d'estar tres o quatre dies per ahí. Visquí la joventut des d'una altra visió, potser la mateixa que m'ha fet vore les coses des d'un punt de vista diferent, potser també siga la raó que m'ha permés tindre una història que contar. Llegia molt, eixia en horaris diferents de la resta, coneixia gent diferent i la meua vida no estava en la Ruta.

- Però la literatura ambientada en eixa època a València està molt capitalitzada per eixe moviment.
- Es que fou molt important. Simplement jo no la visquí, i si parlara de la Ruta, seria una gran impostura per la meua part.

- Al llarg de la història d'Albert Sanchis, el personatge intenta redimir-se, però mai ho aconseguix. Cap al final, confessa "la novel·la va ser sempre l'estiu de 1984". Volies deixar clar que mai hi havia redempció possible?
- La redempció no és possible perquè el personatge comença a escriure la seua història al final de la seua vida, quan fa balanç amb una espasa de Dàmocles ja damunt. De fet, en principi anava a ser molt més evident el seu final, però em va paréixer que no era bo que quedara tan determinat. En tot cas, la idea estava clara des del principi: era la història d'algú que s'estava morint. De fet, pense que eixe aspecte m'ha fet més lliure i m'ha deixat jugar amb la seua personalitat tan marcada per la mort. I també era el que m'interessava: jo comence a pensar en esta història quan me n'adone que tinc la mateixa edat que la que tenia mon pare quan li digueren que li quedaven quatre dies. Fins i tot el procés de la malaltia d'Albert és el mateix que el de mon pare, jo no he inventat res.

- El protagonista viu la seua vida amb una perspectiva certament misògina, però almenys sempre és conscient dels seus privilegis. D'on ve eixa consciència? Es tracta d'una qüestió d'humilitat o del pas del temps i de la nova forma d'entendre la igualtat dels últims temps?
- Jo crec que és una persona molt lúcida. Detecta que ell pot viure com viu gràcies al fet que té un matalaf econòmic que el permet viure sense les angoixes de no poder arribar a final de mes. La seua perspectiva és diferent. També té la sort que la seua germana li ha introduït dins d'un cercle cultural que l'ha permés llegir, anar al cinema... I això sempre encamina a ser més conscient d'u mateix. Ell és un privilegiat, i no és un borinot: la cultura sempre és un privilegi, el matalaf econòmic és un privilegi, tindre salut (quan la tens) és un privilegi...

Per altra banda, no estic molt d'acord amb el que dius que ell siga una persona misògina. De fet, totes les dones que apareixen en la novel·la són millors persones que ell. Són elles les que intenten redimir-lo, però ell entra en un cercle de mandra i de pensar que la vida no té sentit (segurament, perquè no té la capacitat de fer el que ell voldria fer o per pur atzar).

- Eixe matalaf econòmic del qual parles és crucial per a la seua història, perquè si una vida està travessada per la precarietat, no pot centrar-se en altres temes com la família o l'amor.
- Evidentment, per això li faig tindre eixe xicotet matalaf. Són concessions que, com a autor, fas per a que puga preocupar-se per altres coses.

- Cap al final del llibre, la història es pausa i l'espai es cedix als seus pensaments i divagacions. És un últim exercici de vanitat o, al contrari, d'humilitat?
- D'humilitat. Ell, d'alguna forma, se n'adona que ha viscut de manera equivocada per no parar atenció a allò que importava, per estar massa centrat a escriure la gran novel·la que mai sabrà fer, i al final veu que les coses són més fàcils i més senzilles. De fet, hi ha una frase que li diu el iaio, "l'amor és lleialtat, respecte i confiança", i és una aposta que ell -evidentment- no pot abastar. Les grans coses són més senzilles, i jo el que estic fent és dir-li que ha de viure el dia a dia. Però no el que diuen els poderosos, sinó el dia a dia del que és la vida realment: parar-se, passejar, no eixir al carrer sense observar, intentar ser bona persona... Si fas això, inevitablement la teua vida millorarà, i això és al que aspire jo mateix.

- El turisme acabarà amb València o hi ha alguna alternativa?
- No en tinc ni idea. És una pregunta que jo no estic capacitat per a respondre. No tinc ni la visió ni la informació ni la competència per fer-ho. El turisme és el que és, una indústria que funciona. Jo amb les indústries que funcionen tinc molt de respecte, perquè no soc ningú per a dir res.

- Parles de la gentrificació en el llibre, encara que et mostres ambigu en el tema.
- És que no puc fer una altra cosa. Perquè, quina és l'alternativa? Qui soc jo per a dir-li a una persona que a partir d'ara no ha de treballar d'allò seu. Amb este model econòmic i social que vivim, i sobretot per prudència i per incapacitat, preferisc ser així. Jo no soc ningú, només he escrit una novel·la.

- En tot cas, és un luxe caminar estos mesos de pandèmia pel centre de València sense turistes, no?
- Sí, però és un luxe per a tu. Pensa ara en tota la gent que està en casa sense guanyar diners i sense poder tindre un matalaf que els permeta mantindre la família. Hi ha molta gent que ho està passant malament. I llavors és quan pense: "qui soc jo?". I per això és complicat trobar un equilibri.

Esta ciutat perdé la guerra fa molts anys. Si no, no tindríem la ciutat que tenim. D'alguna manera, des de la meua humil posició, he intentat fer-ne una foto. Però només és això, una foto, una postal.

- Dos qüestions sobre referències literàries. La primera és Pasolini, que apareix durant tota la novel·la; una figura que és molt ambigua i polèmica. Com la lliges tu?
- M'apassiona Pasolini. Creua la novel·la i no n'hi ha molta gent que haja reparat en això. Tot en Pasolini és vibrant. T'obliga a parar atenció. Per exemple, va ser una de les primeres persones que va parlar de maig del 68 amb una visió diferent, quan digué allò que segurament estiguera més a prop dels policies que dels manifestants.

I després, el tema de l'homosexualitat també ho tracte amb la vida del pare, que no se sap molt bé, però que és clau per a entendre com en una família d’una tradició tan menestral naix una voluntat artística amb la germana, que provoca al germà a tindre una vida vinculada a la literatura. Pasolini està ahí.

I a banda, encara que açò és més una palla mental meua, sempre he relacionat la platja de La Patacona amb Ostia, que és on ell mor. I volia plasmar d'alguna forma eixa visió poètica i pròpia.

- La segona és a Fuster, o millor dit, al moviment intel·lectual d'allò fusterià, una qüestió acadèmica amb la qual pareix que el narrador (no sé si tu) no estiga del tot d'acord.
- Et diré una cosa, soc un gran lector de Joan Fuster i he gaudit moltíssim amb els seus llibres. No estic d'acord amb la visió que cert fusterianisme de la ciutat de València, crec que l'han maltractada d'una manera prou lleugera. Ridiculitzant-la massa. Encara que potser no estiga en allò cert, perquè com a bon fusterià, soc una persona que dubta molt i que en els seus plantejaments intel·lectuals intenta ser molt prudent. Jo sent amb un tarannà fusterià i me'n recorde d'un aforisme d'ell que diu "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Després, nacionalment, no estic d'acord amb ell.

- He escoltat a molt poca gent que haja llegit el llibre i no s’haja emocionat prou. I això és una fita per a un escriptor, haver sabut traslladar l’emoció a la persona que llig. Quina creus que ha sigut la clau en Noruega?
- A vore. Jo intente escriure sempre el millor que puc. Jo crec que soc... intente ser bona persona. Em sap mal que la gent patisca. Intente estar a l'aguait dels sentiments i les emocions. Crec que igual va per ací, que tinc certa capacitat per a llegir les persones i que m'ho he treballat. Sí, segurament la cosa anirà per ahí: per vore allò que altres persones no han sabut vore.

---

Un quart d’hora després de finalitzar l’entrevista, rep una telefonada de Rafa Lahuerta.

- Sí?
- Álvaro, volia comentar-te una cosa, que he estat pensant en l’última pregunta.
- Clar, dis-me!
- Jo he escrit la novel·la per a ser millor persona, no millor escriptor. Crec que eixa pot ser la clau.

[Entrevista originàriament publicada el 24 de febrer de 2021, dos mesos després de la publicació de Noruega]