L’abisme, però ja - Puri Mascarell

Et despertes. El caos en la ment. La bilis que no vols. Idees que ordenar. Escriure sana. Això diuen. Amb huit notes és suficient. Per a hui.

1. La que ha guanyat és la València real. L’anterior era un miratge, un espejismo. No era la València autèntica, la València genuflexa amb el poder centralista, castellanitzada, reaccionària, cutre i casposa. Eixa és la realitat predominant i majoritària en la nostra terra. Estos huit anys han sigut un bell interregne per a agafar alé; un parèntesi “entre dos nadas”, que diria Francisco Brines. Tornem a l’essència.

2. Molta gent ha votat amb una clara consigna: “Que rebente tot!”. I una estranya força interna em fa desitjar que així siga, i ben prompte. Tinc ganes de mirar l’abisme, cap a la sima més profunda. Com més prompte toquem fons, abans agafarem impuls per a ressorgir. Seria exigible que les dretes no es quedaren ara a mitges, després de tantes promeses de destrucció. Que anaren contra tot i contra tots: el feminisme, la immigració, el lliurepensament, la classe treballadora, la llengua… Tot per l’aire. Però ja. Que s’executara el que ha votat la gent. Inclosa la festa del latrocini i el desmantellament del sistema públic. Que la gent disfrutara a cabassades del que ha votat, en siga conscient o no. “Sarna con gusto no pica”. Fins que ja no et queda pell on rascar.

3. Una reflexió per a tot el sector educatiu: haurem de fer-nos mirar molt seriosament allò que està passant en les aules. Per què els jóvens que acaben l’institut se’n van directament per una papereta de VOX? Ja fa temps que el pensament crític, la profunditat intel·lectual, la formació humanística i la comprensió lectora de textos complexos han abandonat l’ensenyament. Les conseqüències són clares: cadells del muera la inteligencia eixint dels centres escolars en massa. I sí, la propaganda de Tiktok i tot el que vullgau, però els docents tenim una responsabilitat en esta realitat. I també les famílies. En què estem fallant?

4. S’ha votat autoodi. De classe, d’origen, de gènere, de llengua.

» No tornarem a tindre un president tan culte, valencianista, honest i digne en molts, molts anys 

5. Que la gent és més prompte desagraïda que agraïda, que no té memòria o que la té molt curta, són coses que no ens haurien de sorprendre. Ara bé, les coordenades emocionals i espanyoles d’esta campanya s’han menjat les dades objectives de benestar i de dignitat de la nostra terra. “No es la economía, estúpido”. L’economia va molt bé, com marquen els indicadors objectius. Açò ha anat de vísceres. La pulsió irracional ha devorat la raó. I com deia Goya en altres èpoques fosques del “¡Vivan las caenas!”,  “el sueño de la razón produce monstruos”. Vorem quins espantacriatures ens esperen en girar el cantó.

6. Les xarxes ens han polaritzat. Ens han encapsulat i han engreixat el nostre ego amb el que volíem sentir. No ens han deixat vore i escoltar l’Altre, un fonament de la democràcia. Ens hem ficat dins de les trinxeres a través d’una pantalleta aparentment innòcua. Els insults més baixos i el relat fake s’han apoderat de tot. Quan Jean Baudrillard va definir el seu concepte de simulacre –eixe relat creat pels mass media per a suplantar la veritat i acabar convertint-se en la Veritat mateixa– estava lluny d’imaginar la bogeria de l’època de les xarxes.

7. Valors en alça d’esta onada reaccionària mundial, que arriba ara a la nostra terra: individualisme, sálvese quien pueda, culte absolut als diners, empatia zero, despreocupació de tot el que no siga u mateix i el plaer propi. Després d’una pandèmia en què es va evidenciar la necessitat de comptar amb un sistema públic potent i cuidat, la gent ha virat contradictòriament cap al sentit contrari: menysprear la res publica i optar pel culte al triomf personal (mireu els influencers als quals admiren els jóvens). S’esvaïx el sentit de comunitat o de grup, el apoyo mutuo dels anarquistes que tants bons fruits ha donat a la humanitat. Fa por un món tan salvatge.

8. Un missatge als quatres gats de l’esquerra exquisida –quatre, però que fan molt de soroll en les xarxes polaritzades– que consideraven el Botànic com massa fluix identitàriament i a Ximo Puig com l’epítom d’això: no tornarem a tindre un president tan culte, valencianista, honest i digne en molts, molts anys. On penseu que viviu? El país que idealitzeu en el vostre cap no existix en cap lloc. I s’ha de governar amb allò que hi ha. És el que ha fet el Botànic de la millor manera possible. Vaticine que la figura de Puig com a president s’engrandirà amb el pas del temps i que no tardarà gens a ser recordat amb enyorança. El 28M va nàixer un mite. El mite creixerà a mesura que les barbaritats dels que venen vagen perpetrant-se. Una darrere de l’altra. Vorem moltes destrosses i, encara que no ho parega, serem capaços d’oblidar-les –ja ho hem vist, com oblidem–. Tanmateix, el llegat de valors polítics i humans d’estos huit anys, eixe llegat que ja comença a germinar, perdurarà per a sempre entre la gent de bé.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell