Robot escriu novel·la

Fa anys que la Intel·ligència Artificial va donar el primer avís al món de l’art. Pareixia un joc, una curiositat, però amagava una amenaça. El banc ING, l’empresa Microsoft, la Universitat Tècnica de Delft i els museus holandesos Mauritshuis i Rembrandthuis havien treballat conjuntament per a crear The Next Rembrandt, la primera exposició virtual d’obres apòcrifes del pintor flamenc. Diem apòcrifes, però en realitat volem dir inventades. Si fórem apocalíptics (o més apocalíptics), les consideraríem una usurpació, un pirateig orquestrat per un banc, una empresa tecnològica i unes institucions culturals que fan de comparsa falsificadora.

És i no és escandalós. Però resulta inquietant. Perquè canvia necessàriament la nostra percepció sobre el valor de l’art, sustentat en eixa idea romàntica de l’originalitat. I l’originalitat, entesa com la translació del talent personal a una creació concreta, queda en suspens amb les noves formes de creació tecnològica.

Què passaria si cada setmana una màquina, digam-ne intel·ligent, creara una obra nova de Rembrandt, amb tots els seus trets reconeixibles? Cinquanta obres a l’any. En menys de se anys, la Intel·ligència Artificial hauria superat les tres-centes quaranta obres conegudes del pintor holandés. El volum de falsificacions inundaria la seua cosmovisió artística. Però com ocorre en L’immortal de Borges, si l’home poguera viure eternament, allò que perdria valor seria la vida mateixa. En un temps eternitzat qualsevol acció podria ser feta al llarg del temps; qualsevol saber, alcançat amb el pas dels anys; qualsevol heroïcitat, condemnada a l’oblit per l’acumulació d’actes heroics.

Pregunte als meus estudiants si considerarien literatura un text escrit per una Intel·ligència Artificial que haguera analitzat prèviament els seus gustos i el seu comportament, tal com fa Youtube, TikTok o Instagram. Un text que haguera sigut creat exclusivament per a ells, amb uns personatges i trames diferents per a cada persona. Seria literatura? Em diuen que no. Després em diuen que sí. Finalment, callen esperant una il·luminació.

Els demane que pensem, no en allò que guanyem amb la tecnologia, sinó en allò que perdem amb ella. Podríem parlar tots del mateix llibre? Pregunte. Podríem crear coneixement comú, lligams, afinitats, discrepàncies? Silenci. Seria la lectura un acte més de consum digital, tan banal com devorador? Silenci. Silenci. Silenci.

Els pregunte també si han utilitzat ChatGPT per a passar l’examen. I immediatament qui calla soc jo, calculant l’abisme que s’obri entre allò que sabem fer i tot allò que la tecnologia permetrà fer. Vullgam o no.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio