VALÈNCIA. “Som a l’any 94, el 847 de la fundació de Roma i al sud-est de la Hispània Citerior. Tot està a punt perquè Eumàquia Fulvia Crocina es pose en camí cap al nord.” Un viatge que esdevindrà una tira de records de la seua vida: de quan era petita a Roma, del seu forçós casament amb un home major i desconegut, de la mort com alliberament personal, d’un gladiador vascó que triomfarà a l’arena i una vestal que serà “l’esca del pecat”. Un desafiament, alhora sensual, que anirà de Diànium (Dénia) a Tàrraco, passant per Saetabis (Xàtiva), Valèntia (València), Sagúntim (Sagunt) i Dertosa (Tortosa). L’escriptora i traductora Encarna Sant-Celoni i Verger ha reeditat, 33 anys després, la seua guardonada obra Vestals de Roma -anteriorment anomenada Siamangorina- un text que pretén desfer de tòpics la dona en l’era imperial romana, alhora que oferir una “mena de viatge ple de plaer”, on es conta una història sobre valentia i amor propi.
L’autora va guanyar el VII premi Joanot Martorell de Gandia amb tan sols 25 anys sota el pseudònim de Dalmau Genís. Una elecció amb què més que evitar una genèrica desvaloració pel simple fet de ser dona, es tractava d’alliberar d’una interpretació viciada el seu text: “Els mascles de l’època ho podien censurar d’alguna manera perquè un home pot escriure perfectament de sexe, però a les dones se’ls posa de seguida una etiqueta”. Així ho explicava llavors Encarna Sant-Celoni.
Amb aquesta perspectiva, l’obra interpel·la a relacions amoroses que van des de la forçada violació, al plaer que obté la dona quan el seu cos és plenament d’ella. “En Eumàquia podem veure una jove que és dona i li agrada ser-ho. Ella està còmoda amb el seu cos i amb qui és. Té clares les seues necessitats i què li dóna, o no, plaer.” El personatge té relacions tant amb homes com amb dones i també assaboreix "el sexe sola”.
Però el que sobretot reflecteix Encarna Sant-Celoni en Vestals de Roma són dones fortes i rebels: “En el moment que la casen en un home major que ella, sap que això no està bé i no li agrada. El marit abusa d’ella la mateixa nit de bodes – en una de les escenes més cruentes de tot l’escrit- i des d’aquell moment en compte d’acatxar el cap, reacciona, perquè les situacions dures fan que les persones siguen més valentes” manifesta la novel·lista. "La nit de noces, la primera que passaren junts, va ser calamitosa: ella tenia molta por i molt poca idea que havia de fer; ell, per la seua banda, tampoc no volgué obligar-la a complir després del primer, i nul, intent de penetrar-la. D’antuvi, Màrius havia pensat demostrar-li i demostrar-se que era tot un home desvirgant-la sense miraments; però a la vista del fracàs, preferí ajornar el desflorament a l’alba i apaivagar en altres fonts el foc que l’abrandava. Eumàquia es va passar la meitat de la nit plorant, sense entendre res... Al cap d’unes hores, en fer-se de dia, va veure Màrius al seu costant, roncant com un poc i taques de sang entre les cames i als llençols. Amb el cos cruixit i un dolor punyent furgant-li les entranyes, Eumàquia es va sentir com si hagués envellit deu anys de colp: sense ser-ne del tot conscient, havia rebut la primera lliçó de maduresa."
Aquest nou contacte amb la trama de la novel·la li ha servit a l'escriptora per a afegir-hi “l'esperit que volia”. I així mateix per a aportar-hi més documentació: “La història continua sent ficticia, però el que he fet aquesta vegada ha sigut buscar personatges coetanis i afegir-los.” La seua tasca es completa igualment amb l'existència de llatinismes i poemes llatins durant el text. “Pense que si no coneixem els nostres orígens perdem la nostra identitat, no sols com a societat sinó també de la llengua. D’ací les anotacions al llibre.”
Per a Encarna Sant-Celoni són molts els tòpics i estereotips que encara “continuen” sobre la dona. No sols en l’època romana, sinó també en l’actual. Poc s’ha escrit sobre gladiadores o capatasses “ja que van córrer un atapeït vel perquè la seua història no arribara a nosaltres”. “Prejudicis amb els quals també es pensa que totes les dones estaven sota l’autoritat dels homes i no és així. Les dones, sobretot les de classe social alta, a poc a poc van assolir unes reivindicacions amb les quals van aconseguir que s'aprovaren lleis més justes. Tant és així, que als qui no els interessava que això passara, demanaven als emperadors que les revocaren perquè les dones estaven molt soltes", explica l’escriptora.
Tot i això, algunes de les més injustes realitats encara perduren avui en dia. Encarna Sant-Celoni n’esmenta sols algunes, però afirma trobar “més similituds que diferències”. D’una banda, la cosificació del cos ja existia llavors: “les dones romanes es depilaven i les d'ara també. Les dones romanes quan es casaven portaven roba escanyadora que els costava un gran procés posar-se, i les d'ara també. Mentre que els homes sols duien tunica i toga, i ara tratge i jaqueta”. D'altra banda, “la dona continua sent l’esca del pecat, si alguna cosa mala passa, la culpa és d'ella: Eva i la poma, les bruixes i la inquisició, Roma i les vestals. De tant en tant, quan passava alguna catàsfrofe extrema, solien carregar-li la culpa a una vestal. La mataven, el poble es quedava content i torna a començar.” No obstant açò, en la vida sempre hi ha figures de lluita com Eumàquia, una persona que lluny d'assumir la seua feblesa solament per ser dona, es rebel·lava contra tot a la recerca d'una vida millor.
