X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

HIP-HOP VALENCIÀ

Una revolució amb Machete en Boca: "Fem obres d'art completes, no un discurs amb música"

18/08/2018 - 

VALÈNCIA. Potser al parc o al pati de l’escola, o a MySpace, si ets suficientment vell. L’atreviment amb les rimes, l’audiència espontània i el decorat precari són elements comuns dels ritus iniciàtics entre els que es van iniciar al hip-hop durant els noranta a Espanya. “Després algun amic que ja ha fet els seus primers concerts et convida a pujar a un l'escenari i, quan li agafes el gustet, comences un camí d'escriptura i interpretació que no saps on et portarà”. Comenten les integrants de Machete en Boca que els seus inicis al gènere poden encaixar en estos paràmetres. Després a molts se’ls esgota la vocació amb la fi de l’institut i a altres els dura el que marca el seu talent, la sort, la conveniència de la indústria, el que siga.

A elles, Machete en Boca, de moment no les va gens malament. Lidia Rodríguez (Mallorca, 1988), Sandra Galán (València, 1988), Carmen Aguado (Aldaia, 1996) i Carla Gil (València, 1991) són, per este ordre, La Prima, San, JazzWoman i La Charli, quatre raperes que van alinear-se damunt l’escenari fa uns tres anys per raons similars a les dels superherois quan formen associacions com Els Venjadors: “Vam veure que si féiem una festa, la gent venia. Ens volien, ens demanaven més saraos”.

Totes mantenen una carrera en solitari, però és en conjunt com s’han fet lloc a festivals de tot l’Estat, juntament amb el seu Dj i productor Mario Beviar (Llíria, 1990), Falso Ídolo als crèdits. Més de trenta concerts des que va començar l’any i un nou disc, A machete voy, Vol. 3 (autoeditat, 2018) que les ha deixat un estiu sense temps per a prendre alé. Estos dies, agost inclement, graven un videoclip. L’àlbum és una mostra de la seua vocació eclèctica, prop sempre de les fronteres amb diferents estils. “Ens agrada dir que fem rap sobre qualsevol ritme, siga el gènere clàssic, reggaeton o afrotrap. Ens considerem part de la cultura hip-hop per la forma d'arribar que va tenir la música a nosaltres, però tampoc ens agraden les etiquetes”, reflexiona, precisament, el productor i DJ del grup.

Curiosament, totes afirmen que van arribar al hip-hop per una via de servei, ja siga des del flamenc, com Rodríguez; des de la música jamaicana, com Galán; o des de l’academicisme de l’escola de música local, com és el cas d’Aguado. “Clar que vaig escoltar alguna cinta de rap de la meua germana major; clàssics de la Mala Rodríguez o de Kase.O, conta la quarta integrant, Gil, “però va ser amb 17 anys quan em vaig adonar que, sense saber-ho, havia estat molt de temps descarregant instrumentals de rap i component cançons aleatòries per publicar-les a MySpace”. La majoria d’elles van créixer experimentant amb plataformes primitives per intercanviar música, en la dècada on el hip-hop nord-americà va tindre una rèplica vigorosa a l’escena espanyola. Els noms d’aquells referents es reciten de memòria: Violadores del Verso, SFDK, Nach, Mala Rodríguez. N’hi ha més, clar, al catàleg bàsic de rapsodes.

“A les xarxes em vaig adonar que hi havia molta més gent fent el mateix que jo i que tot això tenia sentit per a nosaltres. Ja no vaig poder parar: ni d'escriure, ni de publicar i compartir cançons”, tanca Gil.

A eixa generació d’adolescents, com a totes, li va arribar el torn d’agafar el testimoni: “Ja fa temps que els sons hip-hop són el mainstream de la indústria musical”, raona Aguado, qui va llançar el seu treball en solitari, Bagheera (Periferia Norte, 2018), la passada primavera, “tota la música generada per als mitjans en els últims deu anys té algun so o toc particular que et recorda a estos instrumentals de rap”. L’evidència assalta qualsevol llista d’èxits d’Spotify, en una època on el gènere s’ha contaminat fins a regnar.

La mateixa Gil cita entre les influències adolescents els discos d’Orxata Sound System, aquella barreja de “música de Chimo Bayo amb alguna cançó folklòrica, o ritmes de discoteca amb instruments clàssics de la nostra terra com la dolçaina, tot molt boig; i les lletres, amb molt més contingut del que la gent pensaria”. En canvi i, al contrari com succeïa amb grups totèmics de l’escena valenciana i del hip-hop estatal de la passada dècada, les Machete neguen focalitzar les forces en les seues lletres: “No ens centrem en el missatge, intentem realitzar obres d'art completes, no un discurs amb un acompanyament musical. Per això tenim un productor musical propi, perquè puga portar-nos a diferents estils i gèneres que no hi estem acostumades”, incideix Aguado.

Després d’alguns d’eixos bolos sense massa pretensions, les components del quartet es van adonar que hi havia un fil d’on tirar, que podíen fer-ho de manera professional, que teníen el potencial “els mitjans necessaris”, comenten. La seua consolidació com a grup s’integra des d’aleshores en un moviment doble a l’escena valenciana. En primer lloc, la irreverent proliferació de grups en qualsevol gènere. “Quant al paper del rap, creiem que hi ha molts festivals en territori estatal que promouen la música valenciana cridant a grups com VaDeBoFridaZooAuxili, etc.”, apunta Beviar sobre la trajectòria de grups més enllà del circuit comarcal valencià.

Per altre costat, es fa evident la irrupció de figures femenines, especialment al hip-hop autòcton. “Ens coneixem quasi totes (les raperes), i portem el mateix temps en esta moguda. Cal agrair a Youtube i les xarxes socials el fet que tinguem més visibilitat. Gràcies a l’algoritme de Youtube, si tu cerques a una rapera, segurament a continuació et redirigeix al canal d'una altra, i així fins a linfinit”, apunta Gil. A més de les integrants de Machete amb les seues respectives carreres en solitari, el protagonisme de noms com el de Tesa, Mckea, Karma Cereza de Mueveloreina o Pupil·les apunten, per fi, un canvi de tendència.

La música no entén de sexes, no existeixen estils musicals d'homes i de dones, per tant que apareguen més dones no afegeix diferents gèneres, només timbres de veu”, aporta Galán. “Som poques, necessitem més visibilitat perquè, com està ocorrent, cada vegada hi hagen més dones que també vulguen treballar sobre els escenaris”, reclamen, en un context on al conjunt observen que “sí que hi ha igualtat (entre homes i dones músiques) una vegada estàs dins del negoci”.

N’hi ha lligams generacionals entre les membres de Machete en Boca: “No vivim de la música, seguim treballant en ocupacions normals i precàries”, cita el productor i Dj del conjunt, com a símptoma d’un mal congènit de la música valenciana. Tampoc, apunten, hi ha massa planificació en la distribució de la seua música: el llançament de senzills a les xarxes se succeeix amb la cadència que dicten les seues agendes, potser amb la despreocupació pel calendari que possibiliten les xarxes.

Deia la rapera Gata Cattana en una entrevista a Wag1 en 2017 que el hip-hop sempre havia enyorat temps passats i que ja era hora que s'obrira a noves temàtiques i sons. Si és així, Machete en Boca forma part d’eixe ja era hora.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email