VALÉNCIA. Carrer Colom. Llistat de les coses que tenim: pressa, l’armari ple de roba. Llistat de les coses que no tenim: temps per a entretindre’ns, diners per a gastar. Sabem que ho podem aconseguir. Hui sí. Ja hem fet les gestions que havíem de fer, i anem a travessar ràpidament l’avinguda sense caure en les urpes de cap sirena cantora d’aparador. Ment en blanc, mirada al front, pas llarg... Ai... de què fa olor?... és tan agradable... a quina colònia em recorda?... ostres, les bombers tornen a estar de moda! buah, quina merda; d’adolescent en tenia una i era el pitjor.... tot i que, ben mirat, eixa en versió més curteta i ajustada potser em pare bé... No ho sabré si no me la prove...
Una hora i -100 euros després (sent optimistes) caem en el compte que hem oblidat contindre la respiració, i ha sigut pel nas per on ens ha entrat el dimoni del desig. Perquè no és un simple ambientador qui ha anul·lat la nostra voluntat, sinó el resultat d’anys d’investigació del que s’anomena màrqueting olfactiu. Una tècnica que utilitzen molts establiments, no només per a perfumar les tendes, sinó per a associar una olor a la seua marca. “L’olfacte és el nostre sentit més poderós. Hi ha estudis que diuen que l’ésser humà és capaç de recordar un 1% del que toca, un 2% del que escolta, un 5% del que veu i un 35% del que ol. Per això moltes marques busquen un perfum propi que reforce la seua imatge”, explica Xavi Sempere, expert en branding de CuldeSac Comunicación.
Ho saben bé Zara Home o El Ganso, que polvoritzen el seu elixir letal fins i tot uns metres fora de les seues tendes, però sobretot Stradivarius. La marca jove d’Inditex posseïx una de les olors més característiques i embriagadores del panorama retail. Tant és així que en internet són molts els consumidors que tracten d’esbrinar en quin perfum s’inspira el més cobejat dels ambientadors industrials. Segons eixe pou de saviesa infinita que és forocoches.com, les fragàncies que més s’aproximarien a l’univers olfactiu d’Stradivarius serien: Fierce d’Abercrombie & Fitch, Egoiste Platinum de Chanel i Forever free d’Springfield. És, en tot cas, una de les moltes drogues legals que campen impunement pels carrers de València, a l’aguait de l’indefens consumidor. Estes són algunes d’elles:
- El Morbier. Un formatge francés que et saluda des de l’exuberància plàstica que li atorga la línia de cendra que el dividix. Es pot trobar en comptades mantegueries selectes, entre elles la d’Óscar Torres al mercat de Benicalap. Un oasi en el desert xarcuter de barri, maltractat per la tirania del García Baquero i el companatge envasat.
- Les fotos de Jose Bravo. Voyeur urbà especialitzat en passatgers de trens de rodalies que juga cada dia a superar els límits de la bellesa a l’asfalt. Un es pot deixar les hores contemplant el seu timeline de facebook.
- Els olis amb què et donen la benvinguda en Coloniales Huertas. Per a sucar pa. Barres i barres, concretament.
- Amb permís de l’insuperable investigador Mario Conde de Leonardo Padura, la saga policíaca Verhoeven de Pierre Lemaitre. Quan un comença a llegir la primera entrega, en què un assassí en sèrie recrea les escenes dels crims de clàssics de la novel·la negra, de seguida sap que els següents volums cauran l’un darrere de l’altre. L’últim d’ells, Camille és un dels llançaments de l’editorial Bromera previstos per a esta primavera. Millor llegir-los amb la digestió feta...
- La cervesa Vipa (Valencian IPA) de Tyris. És l’ullet dret del seu creador, Gonzalo Abia, també conegut com l’Orfebre del Llúpol. Precisament de llúpol no li’n falta a esta cervesa artesana inspirada en la cultura americana, però amb un punt cítric que la fa mediterrània alhora. Resumint: té tots els elements que ara mateixa ha de tindre una cervesa per a ser trendy, i es guanya el paladar al primer glop.
- Flagelación (1520) de Fernando Llanos. Segurament és una irreverència, però resulta difícil passar de llarg pel Museu de Belles Arts sense detindre’s a contemplar el cos d’este Jesucrist ciclat que sembla eixit de Mujeres, Hombres i Viceversa. Amb eixa iconografia no és d’estranyar que l’església guanyara adeptes a a punta pala.
- El cheesecake d’almívar de llet de la pastisseria Dulce de Leche. BRUTAL. Res més que afegir.
- Les il·lustracions de Migue Martí. Retratista geomètric amb una habilitat inusual per a captar l’essència fisonòmica d’un personatge i plasmar-la amb un minimalisme exquisit. Este divendres presenta exposició i llibre (Il·lustres valencians il·lustrats) a la galeria Pepita Lumier.
- L’entrepà Wembley de Nacho Díaz de Rivera: carpaccio de roast beef, parmesà, ruca i salsa d’olives negres i prunes de Califòrnia al Porto amb pa de Jesús Machí. Va guanyar la plata al millor entrepà d’autor a Madrid Fusión l’any passat. En servixen uns quants cada dia en Las Cervezas del Mercado.
- Les amanides de beGreen. Tot molt sà, sí, però compte! Un s’entusiasma afegint ingredients exòtics i pot acabar amb una amanida amb més calories que un xivito.
- La Chaise. La botiga més bonica de València. Paradís vintage ubicat en unes antigues galeries tèxtils de 1910 que els seus amos s’han encarregat de restaurar amb gust a cabassades. Convertida ara en concept store, destina el seu soterrani a activitats culturals curosament seleccionades, i reserva la planta baixa per a joies diverses: antiguitats, dissenys valencians, roba parisenca, tocats artesanals, música reeditada, etc. Modernament retro.
- El bikini de tòfona del Restaurant Las 3 Huellas, amb pa tramezzini lleugerament torrat, mantega, mozzarella i pernil. El sandvitx tradicional elevat al seu màxim exponent.
- La combinació Roc Casagran-Borja Penalba. El primer, escriptor, acaba de publicar L’amor fora de mapa; una novel·la amb tota la bellesa de les coses tristes. El segon, home orquestra, ha posat música als poemes del llibre amb la complicitat de la veu de Mireia Vives. El resultat és com una sessió amb el fisioterapeuta: acabes fet pols però amb una reconfortant sensació de benestar.
- La llet merengada de l’Orxateria Daniel. Eixa amiga estiuenca a qui continues buscant durant tot l’hivern. La cremositat de la seua textura no és d’este món.
No sabem exactament quina és la substància que els fa infal·libles. Però probablement siga la mateixa que de la que estan fabricats els cartells de New Arrivals de les botigues de roba. Major poder d’atracció no se’n coneix.