X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'VALÈNCIA IS THE NEW BLACK'

Adapteu-me, per favor! Novel·les valencianes amb sabor cinematogràfic

31/12/2015 - 

VALENCIA. Una casa aïllada. Huit persones. Estan tancades allà per voluntat pròpia. Han pactat amb algú suïcidar-se en un màxim de quatre dies. No podran eixir d’allí si no és amb els peus per davant. Encara que sone a spoiler, només és el plantejament inicial de l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, Un sepulcre de lletres minúscules. I sí, des del començament és ja així de colpidora. Gens, en tot cas, si ho comparem amb l’hòstia sense mans que ens pegarà la intensitat de la història personal de cada protagonista. Perquè tots tenen un motiu de pes que els ha fet entrara eixe Gran Hermano del suïcidi en què es troben atrapats. Altra cosa és que prémer el gallet siga fàcil, i que ningú no intente fer res per escapar d’eixe macabre viatge sense retorn. Així és que vagen revisant les tècniques d’apnea si pensen llegir el llibre perquè, entre el ritme de psicòpata que va marcant Vilaplana i les huit misèries que els contarà, no podran respirar.

Amb la novel·la ja acabada, i després de recuperar les constants vitals, a un li venen al cap dos pensaments. El primer: “Que cabró el Vilaplana... que cabró!”. I immediatament després: “Açò té una pel·lícula!”. I és que si productes de característiques narratives semblants com L’habitació de Fermat o El mètode Grönholm han aconseguit assaborir les mels del seté art, este neo Ángel exterminador versió thriller no s’hauria de conformar amb dormir eternament entre pàgines de paper, per molt romàntica que ens semble la idea.

No és l’única novel·la amb ínfules de cel·luloide que trobem entre les publicacions valencianes de l’any que deixem. Eixe 2015 que literàriament ha sigut sense dubte l’any de Raquel Ricart, amb la tercera edició del seu hit Les ratlles de la vida, el premi El Lector de L’Odisseaper El temps de cada cosa i la publicació d’El ciutadà perfecte. Dos obres, estes últimes, que no semblen eixides de la mateixa ploma i que servirien per a encimbellar sengles pel·lícules, de gèneres radicalment diferents, això sí.   

D’esta manera, si El temps de cada cosa és un exercici de sensibilitat narrativa, preciosisme costumista i orfebreria emocional que podria convertir-se en un film patrocinat per Kleenex, El ciutadà perfecte es val dels mecanismes de la ciència ficció per a traslladar-nos fins a Biotrés. Una ciutat on els edificis tenen les parets de vidre i on no existixen el fàstic, la imperfecció ni la vellesa. Allà s’han eliminat totes les espècies d’animals que no aporten res, i les que s’han conservat són gestades en úters mecànics. Els seus habitants no poden tindre cap vocació, mai no qüestionen res, tenen els somnis prohibits, el riure inhibit, i expressar la seua opinió els costaria la vida. Però a canvi se’ls proporciona una existència tranquil·la i feliç, lliure de malalties, dolor o patiment. És una distòpia, sí. I més pel·liculera impossible.

Com també ho són altres publicacions que atenen als tòpics mimats de la cinematografia.  Així, si la saga Los 16 peldaños d’Alícia Palazón tindria catifa roja directa a la pantalla gran gràcies al robatori del Sant Calze valencià, La sega de Martí Domínguez podria engrossar més que dignament la llista infinita del gènere (oficiós) guerra-postguerra-maquis

En la carrera per convertir lletres en fotogrames, ja hi ha qui ha passat del pourparler als fets. Ferran Torrent, l’autor més adaptat de la nostra literatura, està a punt de sumar-se una pel·lícula més, esta vegada posant Un dinar un dia qualsevol davant l’objectiu de Sigfrid Monleón: “Torrent té la virtut de poder retractar una societat sencera a través dels paisatges humans que crea en els seus llibres. El dibuix que fa de la València de la crisi en esta novel·la em va semblar molt interessant a nivell cinematogràfic. La pel·lícula actualment està en fase de preproducció, i començarà a  rodar-se entre l’estiu i la tardor pròxims, amb Juli Mira i Jordi Mollà en els papers més destacats”, explica Monleón.  

En una fase més embrionària trobem el projecte en què el realitzador Pau Martínez pretén donar vida al fresc generacional amb més pols que s’ha escrit en els darrers anys: Vides desafinades, de Xavier Aliaga. “Només llegir-lo vaig tindre la sensació que estava davant una història visual molt potent i amb unes possibilitats musicals molt interessants. Connecta perfectament amb el tipus de guions que he escrit anteriorment”,afirma Martínez.

En l’inici d’esta carrera de 24 frames per segon se situa l’autor de Destroy. El corazón del hombre es un abismo, que acaba de donar el tret d’eixida a l’adaptació cinematogràfica d’esta ruta del bakalao literària amb parada en els afters més decrèpits de l’anima humana. “L’estructura de la novel·la fa que el lector vaja avançant a poc a poc per la història fins a descobrir al final què és el que ha passat. És perfecta per a traslladar-la al cinema i ens permet, a més, afegir moments de sorpresa que no estaven en el llibre”, apunta Carlos Aimeur.

Si en el llibre d’Aimeur els viatges són psicotròpics, en l’últim d’Ivan Carbonell, La paciència del minotaure, el turisme es fa de manera convencional. Un recorregut per la bella Europa, però també per una València desconeguda per als ulls cecs de qui està acostumat a vore quelcom massa vegades. El resultat: el Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim i la sensació del lector que ha d’agafar la maleta i xafar amb peu propi tots els escenaris descrits per Carbonell. Així és que l’alternativa low cost (i de consolació) seria comprar una entrada de cinema.

El bitllet que probablement mai no compraríem seria destí a la Ushuaia del Gegants de gel de Joan Benesiu. Una ciutat argentina al cul del món que va assentant a la taula d’un bar les vides exiliades de diferents personatges vinguts d’arreu del planeta. Esta ambiciosa novel·la, guardonada amb el premi Llibreter i probablement amb les millors crítiques de l’any, bé mereixeria una relectura visual en butaca.

I fins ací esta reivindicació per a un grapat de llibres valencians recents als quals la prestatgeria se’ls queda estreta. Mèrits els sobren per a intentar reproduir amb espectadors l’èxit que ja han tingut amb lectors. Encara que siga per a escoltar-los dir a l’eixida del cine allò de “Doncs em va agradar més el llibre”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email