Descobrint què és això de ser valencià del Sénia al Segura amb Vicent Baydal - Eduardo Almiñana

Contava el iaio d'algú amb una gran frustració que en una reunió a la qual va decidir assistir convidat per un amic -primera i última vegada i per equivocació-, a la gent se li inflamava la boca amb nosequina necessitat de resistir enfront de l'invasor català   nosequants invasors més; contava eixe iaio d'algú que a tenor del clima que regnava allà u podia esperar que en qualsevol moment se sentira el soroll d'una escala caent contra la façana o l'esclat d'un vidre i el clanc metàl·lic d'un ganxo que s'aferma en el marc d'una finestra: pel que sembla, vivia en un dramàtic setge i no s'havia assabentat. La tradició corria un perill mortal, però el més extravagant de tota la situació era que els aguerrits croats que pretenien defendre-la, la desconeixien per complet. No només és que no parlaren ni una paraula d'eixa llengua que deien que no tenia res a vore amb la de l'invasor, sinó que amb prou faenes podrien haver nomenat més d'una comarca, un riu, una serra, un músic, un pintor o un llibre d'eixa terreta que reclamaven com a seua i de la qual excloïen a quasi tots. De fet, conéixer més d'una comarca, un riu, una serra, un músic, un pintor, un llibre o parlar amb correcció eixa llengua que ja parlaven els primers organismes pluricel·lulars segons les dades que manejaven despertava suspicàcies o et posava directament en el punt de mira: no hi havia dubte, eres un agent encobert de l'invasor. Deportació, encara que ja estigueres a casa.

No falla: els qui més sulfurats viuen i més amenaces detecten en el seu dia a dia, als qui més consterna que la mescla faça caure en l'oblit la seua història i els seus costums, són els qui més els desconeixen, més enllà del tòpic. Els més ignorants. Per sort, la ignorància té cura, però u ha de tindre un interés real i no sols ganes de repartir carnets d'autenticitat o insults embolicat en una gran bandera sintètica made in China. Este fenomen no és exclusiu de cap terreta, sinó que per contra és una pesta que assola el món des de temps immemorials i que en plena era de la informació i la comunicació, lluny d'haver sigut extingida, es propaga amb major facilitat que mai. Sense anar més lluny a Espanya i a Europa baladregen i gargotegen soflames identitàries energúmenes que amb tota probabilitat es vegen en dificultats per a respondre la pregunta de quan va ser l'última vegada que van llegir un llibre. L'opinologia televisiva ens ha fet creure que qualsevol bram és una opinió i que totes les opinions valen el mateix perquè eixa és la teua i esta és la meua, però la igualtat és davant la llei, no davant la raó, i per descomptat no val el mateix un grall afònic basat en el titular d'una notícia que no s'ha llegit, que un argument contrastat. No existix alguna cosa així com la puresa en allò que a la història humana es referix, perquè des del mateix instant en què l'evolució va voler que la nostra espècie es desenvolupara per mitjà de la reproducció sexual, la combinació és el motor de tot el que ens concernix, i per això és imprescindible fugir a tot córrer de telepredicadors que parlen amb les venes del coll i del front molt unflades de suposades línies de sang pristines i llegendàries, de tribus ancestrals mai contaminades o d'herois guardians amb la missió de defendre una cultura immaculada i superior.

A València, siguem sincers, sabem ben poc d'on venim. La majoria ha escoltat alguna cosa de Jaume I, del Cid, una mica menys del Tirant lo Blanch i bo, amb això i una sèrie de topicassos, accents impostats i exagerats quasi sempre per a provocar el riure -els clàssics ieeee, esmorzaret, una cassalleta et alii-, la identificació amb un club de futbol i una festivitat popular pagana o religiosa, anem fent, però com de més àmplia seria la nostra mirada sobre esta terra si tots llegiren Del Sénia al Segura. Breu història del valencians de Vicent Baydal -que compta amb versió en valencià i en castellà-, una obra publicada per Llibres de la Drassana tan imprescindible com divertida i lleugera, perquè la pretensió de Baydal, doctor en Història Medieval, no ha sigut construir un dens assaig per a acadèmics, sinó un llibre de divulgació que es pot gaudir des de la preadolescència fins a la tercera edat, d'un costat perquè el seu to és tot terreny i, d'un altre, per la mateixa estructura del llibre, que avança des de la Prehistòria fins als nostres dies per mitjà de capítols breus i instructius que es digerixen a tota velocitat, episodis de la nostra història farcits de detalls que als qui no sabem ens resulten sorprenents, o reveladors, i servixen d'ham perquè anem assimilant més i més, constatant que molts no teníem a penes idea de què és això que anomenem ser valencià.

Estaria lleig que a hores d'ara de l'escrit algú haguera acumulat prejuí sobre Del Sénia al Segura sense haver tocat ni una pàgina: el llibre de Baydal és producte d'una carrera brillant i si alguna cosa no fa és caure en llocs comuns o en creences, per no dir que són els llocs i les creences els que es diluïxen a l'acte a mesura que l'obra avança i ens instal·la el seu sistema de realitat augmentada -de sobte el que trobem al nostre voltant es torna més nítid, cobra sentit- i ens recorda que al costat de la Catedral de València, en l'Almoina, descansen els orígens mil·lenaris de la ciutat -més de dos mil anys-, que potser alguns dels plats, abillaments o convencions que considerem el súmmum de la valenciania en realitat són prou recents, que com ha succeït en tots els racons de la història les dones han sigut oblidades i és fonamental reivindicar-les com fa Baydal per exemple amb la impressora Jerònima Gal·lés, que la història dels valencians és molt, molt més del que no hem aprés a l'escola, però que gràcies a l'esforç de professionals com este autor la tenim a l'abast de la nostra mà en qualsevol llibreria, disponible per a actualitzar-nos i així començar a comprendre d'on venim, on estem i cap a on anem o volem anar.