GRUPO PLAZA

café del temps / OPINIÓN

Tots els colors del verd

16/10/2021 - 

Anit, a L’ETNO - Museu Valencià d’Etnologia, se celebrava la primera Festa Valor de València. Amb Amparo Pons —directora de la Biblioteca de L’ETNO i presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes— com a organitzadora principal de l’esdeveniment, la cosa no podia ser sinó com va ser: una pura delícia... La capacitat de treball il·limitada que una dona com Amparo Pons exhibeix és només comparable a la facultat creativa i imaginativa que la mateixa Amparo és capaç d’aportar a l’hora de gestar nous projectes culturals, o de propiciar sinergies benèfiques entre les més diverses institucions. I tot això embolcallat sempre —indefectiblement— amb una generositat marca de la casa: «Mireu: si voleu fer la primera Festa Valor a Alacant, espavileu, perquè nosaltres farem la Festa Valor de València a L’ETNO el pròxim 15 d’octubre», va avisar, Amparo, amb temps suficient, a primeries de l’estiu. I és així que les Festes Valor van poder començar a caminar des de la Universitat d’Alacant (que és la Universitat d’Enric Valor), amb una primera celebració al Campus el passat 30 de setembre, i prossegueixen ara amb una segona Festa Valor a l’altra ciutat de l’escriptor: València. Hi seguiran la Festa Valor de Castalla, en el marc de la Fira de la Fantasia (el pròxim 23 d’octubre); i la Festa Valor de la Romana (el 30 d’octubre); i qui sap quantes Festes Valor més...

El fet és que, la d’anit, a València, va ser una cita memorable. Amb la mateixa Amparo Pons exercint com a amfitriona i mestra de cerimònies, s’hi van aplegar per honorar festivament la memòria d’Enric Valor una sensacional caterva d’escriptors, editors, rondallaires, estudiosos, personalitats i representants institucionals. Entre altres, hi vaig poder saludar escriptors com Víctor Labrado, Francesc Gisbert, Jordi Raül Verdú, Miquel Puig o Carles Cano; editors com Rosa Serrano, Núria Sendra, Jesús Figuerola  i Àfrica Ramírez; rondallaires com Vicente Cortés, Blai Senabre, Domingo Chinchilla, Eva Andújar, Almudena Francés o Òscar Mora; estudiosos de l’obra de Valor com Josep Daniel Climent, Rafael Beltran i Gemma Lluch; i representants institucionals com Vicent Flor (director de la Institució Alfons el Magnànim), Anna Ballester (en representació de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura), Dolors Gimeno (diputada de Diversitat, Comarques i Mobilitat Sostenible de la Diputació de València), Xavier Rius (diputat de Cultura de la Diputació de València), Raquel Tamarit (secretària autonòmica de Cultura i Esports), etc. Es podria dir que hi havia —per fer-ho curt— tota la plana major de València congregada a L’ETNO: per festejar, a força de paraules i fantasies, la memòria de l’escriptor castallut.

Tanmateix, enmig de tantíssima autoritat civil, acadèmica, artística i institucional, valore especialment entranyable el luxe d’haver coincidit, durant el sopar, amb els fills d’Enric Valor: Enric Valor i Hernández i Lola Valor i Hernández. Entre altres coses, perquè al primer (a Enric), li dec —ai!— la generositat d’haver-me obert al seu dia no solament la porta de sa casa, sinó també la de la singularíssima memòria que conserva, com un tresor de vida, a propòsit de la figura i l’obra de son pare: fins a l’extrem que les converses dilatades mantingudes amb ell a sa casa van donar lloc a tot un llibre (Enric valor, memòries) que mai no li agriré prou.

Per això, durant la Festa Valor de València, anit, no em vaig poder estar d’evocar una de les primeres converses dilatades amb ell, en el context d’un programa de ràdio en directe, a Altea, durant el I Curs de Literatura Popular. Recorde que va ser el 17 d’abril de 2015, a les quatre de la vesprada. I ell —és cosa que no oblidaré mai— em va voler contar aquest episodi de la memòria familiar:

«Quan va eixir mon pare de la presó vaig anar jo per ell. El senyor Joan J. Senent Anaya, que era molt amic de mon pare, i de la família, en general —una bellíssima persona—, li va signar per fi una fiança. Perquè els jutges tenien —com et diria?— una patata calenta a la mà que no sabien com traure-se-la de damunt. Perquè eren unes persones decents i portaven més de dos anys tancats, comprens? El cas és que, quan va eixir de la presó, la primera cosa que li va sobtar a mon pare va ser que, davant mateix de la presó —a uns quants metres— hi havia un bancal d’alfals. I es va quedar sobtat, mirant el verd. Perquè feia dos mesos... Dos anys —perdó!—, que només veia passar els avions. I tot el que veia era grisor: el gris de les parets, tant de la cel·la com del pati, com de tot. I a l’eixir i vore el verd, es va quedar parat. Es va quedar parat —tal com t’ho dic!—, es va quedar parat. “Xe, el verd! Feia tant de temps que no veia el verd!”»

No ho vaig saber evitar. En rememorar la conversa i imaginar-ne l’escena, des d’algun lloc profund i remot de la inconsciència em va sorgir —com diria aquell— «un deix d’idea»: un bri de pensament inconsistent, precari, fútil, estrany. Potser irracional. I és que, de la mà d’una Festa Valor com la de la Universitat d’Alacant el passat 30 de setembre, o per mitjà de la Festa Valor d’anit a L’ETNO de València —o a través de totes les Festes Valor que vindran d’ara endavant—, el poble Valencià té, certament, l’oportunitat de celebrar el verd de l’esperança, la llibertat, la fantasia, la democràcia anhelada i la civilitat. No ho sé... Però gosaria dir que, enmig de tanta pols aspra, densa i grisenca que embolcalla les nits i els dies de la nostra contemporaneïtat, bé està admirar, fruir i festejar —de tant en tant, per fer-los nostres— tots els colors del verd.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email