Compromís i Espanya

Explicar coses complexes en els temps que corren, on se’ns ha acostumat a no tindre l’atenció fixada en una mateixa cosa més de 10 segons és complicat. Així que intentaré exposar el meu punt de vista de la manera més sintètica i clara possible.

Trobe que Compromís té un problema amb les eleccions generals. El problema de Compromís amb les eleccions generals és que l’electorat susceptible de votar Compromís no vota majoritàriament a Compromís en les generals.

Resultat d’això, Compromís, anant en solitari, aspira a traure entre zero i un diputat. Un diputat que, per ell sol, difícilment té la capacitat de marcar agenda, ser decisiu o aconseguir les coses que el valencianisme d’esquerres aspira a aconseguir per al País Valencià.

Òbviament, com que Compromís és un partit polític amb objectius polítics, no pot acontentar-se en romandre en eixa corda fluixa 0-1, no pot conformar-se amb oscil·lar entre la insignificança i la inexistència.

Aleshores Compromís es fa les preguntes lògiques que es faria qualsevol partit polític seriós en la seua situació: per què la gent no em vota tant a les generals? I, com puc fer que més gent em vote a les generals?

La resposta a la primera pregunta està en el vot dual: Els partits d’àmbit no estatal (PANEs) pateixen normalment este efecte que consisteix en que, un mateix electorat d’un mateix territori, castiga als PANEs quan les eleccions són d’àmbit superior al local-regional. Això li ha passat històricament de manera puntual o recurrent a tots els PANEs. Les formacions que han aconseguit trencar definitivament amb este vot dual des de l’esquerra són EH Bildu i ERC, donat que els seus respectius països compten amb un ampli sector de l’electorat d’esquerres que s’hi sent nacionalment vinculat als projectes que representen a diferència del que passa al País Valencià amb Compromís perquè la realitat del país que tenim el país s’imposa.

Compromís vol saber-ne més: on va el seu electorat quan venen les generals? Qui se l’emporta? Les enquestes internes son rotundes: se’n van majoritàriament al PSOE (i abans també, en part, a Podemos). Per això en les eleccions generals de 2015 i 2016 la coalició valencianista va decidir concórrer juntament amb Podemos a les generals en plena onada post-15M: en primer lloc perquè el vot dual el perjudicava davant altres opcions d’esquerres; en segon lloc perquè les enquestes li deien que compartia un ampli (en aquell moment molt ampli) electorat amb Podemos, per tant concórrer conjuntament eliminava la competència en l’espai propi i en tercer lloc, perquè internament Compromís corria el risc de trencar-se donat que les tesis d’Iniciativa anaven en la línia de confluir i les del Bloc (partit actualment conegut com a Més) en sentit contrari.

Aquelles dues contestes electorals van situar a la coalició Compromís-Podemos com a segona força per davant del PSOE, van possibilitar 4 diputats per a Compromís i van suposar els millors resultats valencians tant del valencianisme com de l’esquerra en unes generals des de que hi ha democràcia.

És per això que des d’aleshores, crec – ho crec jo, parle per mi - que la millor forma de mobilitzar l’electorat en benefici del valencianisme i l’esquerra al País Valencià és una fórmula estable que combine el valencianisme i l’arrelament territorial de les propostes que representa Compromís amb una marca-plataforma de tall estatal construïda de manera horitzontal i que done possibilitats a formacions com Compromís, Chunta Aragonesista, Més per Mallorca, Más Madrid i altres similars alhora que aglutina el vot de l’esquerra de tall espanyol en una solució no competencial que puga resultar engrescadora i satisfactòria per a votants de tot l’espectre de l’esquerra i alhora puga presentar-se també com a formació sòlida en les comunitats autònomes de matriu castellana. Açò ho vaig desenvolupar més en un article que es deia la AlterEspaña publicat al 2021.

Eixa era la meua tesi al 2015-16, després dels grans resultats, ho era al 2021 i ho continua sent al 2024. Crec amb total sinceritat que presentant-se sol a les generals Compromís no és capaç de trencar amb la dinàmica perversa del vot dual ni tampoc, d’evitar la competència en el seu espai electoral. Crec també que objectivament parlant, a nivell teòric és possible articular una confederació de l’esquerra sencera a nivell estatal suficientment flexible com per a fer-la viable com a marca electoral, com a grup parlamentari confederal i com a bloc històric en aliança amb el PSOE i amb els 3 partits que quedarien fora d’esta fórmula per circumstàncies particulars: Esquerra, EH Bildu i BNG. I per això, des del meu punt de vista, Compromís ha fet bé d’intentar durant tot este temps construir eixa possibilitat. Primer amb Podemos, després amb Más País, ara amb Sumar. Però no sols això, sinó també creant sinèrgies fora del període electoral com ha estat l’acord del Túria que ha reunit a diversos PANEs en tasques d’acció política conjunta.

Aleshores, si és possible per què no es va consolidar després de 2015-2016? Per què no ha tornat a passar? No es pot negar que Compromís ho ha intentat. Però ho ha fet des de l'escepticisme i, amb el pas del temps, des de l'interés propi (per tractar de trencar el vot dual, per evitar competidors en el seu espai) i no amb la voluntat sincera d'articular una plataforma plurinalcional i confederal. Trobe que Compromís hauria d'haver fet més treball entre bastidors per a aconseguir este objectiu, i no, no perquè Compromís haja de sumar-se a la salvació o reconfiguració de l'esquerra espanyola sinó perquè és la millor manera d'optimitzar els resultats del valencianisme i l'esquerra al País Valencià de cara a les generals.

L'escepticisme creixent de Compromís, no obstant, està justificat. A l'esquerra espanyola no hi ha aigua en la piscina en este sentit. No es contempla l'eix nacional-territorial com un eix que juga un paper clau en el seu arrelament-creixement. No es comparteix esta visió confederal, horitzontal i amb vocació de continuïtat. L'esquerra espanyola ha esdevingut a poc a poc un espai de lluites personals, tacticisme curt-terminista i acumulació d'errades. Més preocupada en barallar-se entre ella i en competir per un electorat minvant que en bastir alternatives amb capacitat d'il·lusionar.

Malgrat tot, Compromís en les últimes conteses electorals ha continuat apostant per intentar trencar el vot dual i el context identitari advers per la via de l'aliança i la no competència en el mateix espai, amb la seua concurrència amb Sumar. Què li ha reportat açò?

Com a elements positius, dos diputats a Madrid i un eurodiputat a temps complet a Brussel·les en un cotext advers per a les esquerres a nivell mundial.

Com a elements negatius, la frustració de no haver convençut o sabut crear eixa plataforma confederal que optimitze els resultats a les generals en tot este temps, els esguitons de les batalles intestines de l'esquerra espanyola i un cert cansament entre la militància i l'electorat.

És per això que després dels resultats electorals de les europees i de la dimissió de Yolanda Díaz dels seus càrrecs orgànics a Sumar i la previsible obertura d’un període de (encara més) caos i inestabilitat en l’esquerra espanyola, i després de 10 anys de política de mà estesa, Compromís no pot sinó tractar de blindar el País Valencià enfront de tota eixa maror, tractar d’organitzar i enfortir l’espai de l’esquerra dins del País Valencià i tractar d’aglutinar les forces d’esquerres valencianes al seu voltant de cara a properes eleccions generals (si no es pot evitar el vot dual, almenys hauria d’intentar evitar-se la competència dins de l’espai). Com he explicat, ho dic, no perquè pense que esta siga la millor opció objectiva per al valencianisme i l’esquerra valenciana, sinó perquè és la menys roïna de les opcions donada la manca de voluntat i capacitat a les esquerres de l’altra banda del pantà de Contreras de bastir un projecte com el que he exposat ací. Efectivament, la deriva de l’esquerra mundial és preocupant i la situació de l’esquerra espanyola desastrosa, però el País Valencià, on Compromís aguanta (amb no poques dificultats), pot mantindre’s com un territori a la gallega o la basca, fora d’eixa dinàmica negativa que impregna l’esquerra estatal. Es tracta que hi haja generositat i altura de mires per totes les parts. Parlem-ne.