Dins del rodatge de 'La Inocencia', un film sobre els estigmes que impregnen el cos de la dona

VALÈNCIA. Darrere de l’un, el dos. O després del curt, toca el llargmetratge. Aquest és el procés que -quasi inevitablement- acompanya a tots aquells amants del cine que volen apostar per la direcció. Així és el cas de Lucía Alemany, una novell guionista valenciana que es troba dirigint la seua òpera prima als voltants de Castelló. Ho fa, en efecte, després d’escriure, dirigir i produir el film, de menut format, 14 anys i un dia, i de participar en la producció d’obres reconegudes com El olivo, d’Iciar Bollain.

La Inocencia, títol amb el qual ha volgut anomenar la seua pel·lícula, neix a més des de les entranyes de l'escriptora. “No tenia altra, sóc de la manera de pensar que si vols parlar d’algún tema has de conéixer-ho bé. Els nous directors hem de tindre una manera pròpia de fer les coses i aportar un punt de vista diferent, i per a això fa falta coneixement”, explica Alemany. Pel que fa al seu film, l’argument gira al voltant d’una jove, Lis, qui comença una relació secreta amb un xic uns anys major que ella. La falta d’intimitat i els comentaris de veïns fan que aquesta duga la relació en secret, fins que un embaràs no desitjat cap gira la seua vida. “Vaig escollir el tema més dur que havia viscut fins al moment, un tema que em tocava i que em permetia profunditzar en el missatge. Com a directora una de les meues obsessions és no entrar en clixés, les trames han d'estar contades de la manera més viva i realista possible. A més, ja que és inevitable la meua inexperiència, havia de tenir control sobre el que parlava. Tant de bo, vull deixar clar que la trama no és la meua història personal”, esmenta la directora.

Aquesta mateixa autenticitat en el missatge de La Inocencia va ser la que va convéncer ara fa tres anys a Juan Gordon, Lina Badenes i Belén Sánchez, productors executius de la pel·lícula. “Em vaig encontrar de sobte amb la història d’una noia de 15 anys que viu en un poble de 1000 habitats on, llògicament, mai passa res. Les parets tenen ulls i oïts, tots els veïns saben el que fas, especialment si eres adolescent. Enfront d'això, la protagonista Lis vol anar-se’n a Barcelona, degut que es troba molt ofegada. Però de sobte s’obri una macrodiscoteca amb capacitat de 5.000 persones als afores del poble i a 300 metres de la seua casa. Parlem d’un fet reial, de Pont Aeri a Traiguera. Des d’aleshores, els caps de setmana dels adolescents de la zona es van convertir en una absoluta bogeria. Si a tot açò, li sumes una història que parla de gènere, d’adolescència i del dret a decidir què fer amb el cos, havia d’acceptar”, manifesta Lina Badenes.

Ni valencià ni castellà, una producció bilingüe 

Turanga Films, Un Capricho de Producciones i Lagargo Films, són doncs els encarregats de produir el debut de Lucía Alemany, qui ha escrit el guió a dues mans juntament amb Laia Soler. Però, a més, La Inocencia compta amb el suport de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), dels mitjans À Punt, TV3 i Movistar+, i de la incubadora The Screen, de la ECAM. Tota una confluència d’agents que respon a la posada en escena bilingüe del film. Segons expliquen els seus productors, l’elecció de combinar valencià, castellà, o inclòs català, durant les escenes “és un reflex fidel” de com es parla a Traiguera o Sant Mateu, municipis castellonencs on s’ha rodat el llarg. 

No obstant això, es tracta d’una producció de baix pressupost, amb menys d’un milió d’euros, i on la “generositat” de l’equip ha sigut clau. “No es pot aconseguir grans quantitats davant d'una òpera prima, en llengua minoritària i amb un tema sobre dones que sol ser conflictiu. Tant de bo, el resultat és bo perquè l’equip hi ha cooperat. Hi ha actors professionals com Laia Marull, Sergi López o Joel Bosqued que hi han acceptat cobrar menys del que solen rebre”, esmenta Badenes. També, Lucía Alemany confessa que no haguera sigut possible dur endavant el film en un altre lloc que no fora el seu poble natal, Traiguera. “Hi ha un desplegament massa gran per a cobrir-ho sense els favors que ens han fet els veïns. Des de rodar una processó o una embolà, a necessitar en poc de temps figurats. El meu poble és, sense dubte, un col·laborador més”, assenyala la directora. 

Així mateix, un dels seus grans inconvenients ha sigut la limitació de temps en el rodatge, emmarcat en cinc úniques setmanes (des del 6 d’agost). “Aquesta peli s’ha començat sense el càsting tancat, ni siquiera la localització a Sant Mateu la teníem fa un parell de setmanes. L’equip d’art ha entrat a penes dos dies abans de la gravació. Necessitàvem un parell de mesos més de preparació que no hem tingut per la falta de diners. Es tracta d’un guió molt llarg amb molts personatges, moltes localitzacions (tant a Castelló com a Catalunya), i ho hem patit. Però, també sabíem al que anàvem i teníem tota l’energia posada aquí. Hem treballat nits i caps de setmanes, a full per a traure-ho i ho hem tret”, explica Alemany.

L’equip tècnic es completa amb Joan Bodera al capdavant de la fotografia, Juliana Montañés en el muntatge, Carlos Lindon en so, Asier Musitu en art, Giovanna Ribes en vestuari, Rafa Carmona com a primer de direcció i Sergio Gil com a director de producció. A més, pel que fa a la interpretació, Carmen Arrufat s’estrena com a actriu protagonista amb el paper de Lis.

El “rock and roll” de la improvisació

Si no hi havia prou amb els reptes ja esmentats, Lucía Alemany en tenia d’un propi. La cinèfila desitja allunyar-se d’un rodatge convencional, per acostar-se a l’art de la improvisació. “Volia que fora rock and roll total, i flow”, manifesta. Així, el fet que fora la seua òpera prima no li va frenar per agafar tot un equip nou i començar amb una forma de treball desconeguda per a la majoria. “No donem als actors marques”, explica. 

Tant de bo, entre experimentació i experimentació els problemes també trauen cap: “L’equip s’ha de cohesionar totalment perquè la improvisació funcione, hem de tirar les seqüències senceres en tots els plànols, anar a dos càmeres… és una maquinària molt costosa”. 

Tot i això, la directora valenciana confia amb el resultat final de la seua primera pel·lícula i recorda que un dels seus principals missatges és fer entendre que els problemes sols es resolen amb ajuda: “Si al final un poble parla o no, no ho sabràs mai, perquè ho mantens en secret. Però tal volta, si no ho ocultes, aplega algú que t’ajuda o et compren perquè ha viscut el mateix. No hem d’anticipar-nos per temor”.