Els pins s'assequen

No és que siga un gran observador, però la realitat era massa escandalosa davant dels meus ulls: l’altre dia, viatjant cap al nord per l’autopista AP7, així que vaig passar el túnel del Mascarat que separa la Marina Baixa de la Marina Alta, em vaig adonar que hi havia una enorme quantitat de pins que s’havien assecat. Havien perdut la característica color verda. Alguns mostraven un color pàl·lid, apagat, malaltís, decadent. Altres ja s’havien virat d’un funest color marronenc. I molts —moltíssims!— oferien ja un fatal i definitiu color negre, de mort total,  absoluta, irreversible.

«Ostres!», em vaig dir davant de l’inesperat i lamentable espectacle. I vaig fer memòria que, la vespra, baixant pel port de Confrides cap a Altea, també havia trobat una inopinada i massiva mortaldat de pins. «Els pins s’assequen»?, em vaig interrogar. «Què està passant?» Hi insistisc: no soc un gran observador. Però ara que m’ha entrat dins del magí la mania dels pins, comence a adonar-me que ací i allà —pertot arreu on vaig!— hi ha pins marcits, o que s’estan assecant, o que es troben definitivament assecats del tot. L’última sorpresa —desagradable sorpresa— me la vaig emportar ahir mateix, de vesprada, mentre em regalava el litúrgic plaer de prendre un cafè (del temps) al local de sempre del Racó de l’Albir: també la serra Gelada, pel seu espectacular extrem septentrional —un dels meus racons de món més estimats— comença a mostrar-se amb una enorme quantitat de pins emmusteïts, malurats, dessecats, terriblement morts.

Fins que el mal no m’ha arribat a les mateixes portes de casa —al meu hàbitat íntim i natural— no m’he volgut adonar i no he pres consciència del problema. He consultat a ca Internet i de seguida he trobat informació dispersa sobre el fenomen. Tanmateix, diria que la desproporció entre la magnitud de la crisi ambiental previsible com a conseqüència d’aquest massiu assecament del pins i l’escassa atenció mediàtica que fins ara s’hi ha concedit és colossal. Vull dir: que a part de la noticia mediambiental, diria que la veritable notícia és —ai!— la desatenció i la indolència amb què sembla que fins ara hem estat encarant la desastrosa situació previsible. Els pins s’estan assecant i sembla que ningú no hi fem cas. La natura se’ns mor i sembla que no li importa a ningú.

«Deu ser una paranoia meua?», em pregunte. Però no: davant mateix dels meus ulls, mentre assaborisc la delitosa sabor d’un glop de cafè fresc i consulte la pantalla del mòbil, hi ha els pins fefaentment eixarreïts i secardinencs —marronosos, grisencs, ennegrits, defallits— pel vessant de la serra de l’Albir que mira a la turística platja dels meus amors. Confús per l’incomprensible contrast entre la indiferència mediàtica i l’evidència paisatgística em decisdisc a consultar qui crec que he de consultar en una ocasió així: un botànic de luxe, el meu biòleg de guàrdia, l’erudit amic Joan Piera. Enregistre i li envie, per això, un àudio de WhatsApp en què li vinc a dir:

—Benvolgut, t’acabe d’enviar una foto de l’Albir, amb els pins tots secallosos. És que m’he dit: «Consultare el meu savi de referència.» Perquè estic observant que els pins d’ací de l’Albir s’estan assecant a la carrera. Ja hi ha una massa important que s’està fent tota fosca. Però no és només ací: és que a l’altre costat del Mascarat, i a l’Aitana, i al Montgó, i pertot arreu tinc la mateixa sensació que s’estan assecant els pins. Podries explicar-me què està passant? És que en premsa tinc la sensació no se’n parla molt... S’estan assecant massivament els pins? Voldria saber la teua opinió... Vinga! Gracietes. Salut i afectes!    

La resposta de Joan és immediata, precisa, breu, clara, telegràfica, inequívoca:

—Nematode del pi + sequera.

Això sí: tan concís diagnòstic m’arriba acompanyat per un bon repertori d’enllaços on es pot consultar la informació essencial sobre el problema. Segons sembla, la causa del decaïment sobtat i la subsegüent mortaldat dels pins podria trobar-se en la greu malaltia que hi produeix el nematode Bursaphelenchus xylophilus: un cuquet originari dels Estats Units d’Amèrica, parasitari dels pins, que s’ha escampat com una plaga per tot Europa i l’est d’Àsia, i que es dispersa amb relativa facilitat d’arbre a arbre gràcies a un coleòpter de la família dels cerambícids, Monochamus, que hi actua com a vector.

—La cosa apunta a morts no reversibles dels arbres, per tant, no? Em sembla una situació molt més preocupant del que recullen els mitjans de comunicació. Sobretot perquè la llenya dels arbres assecats farà que les muntanyes siguen un veritable polvorí en cas d’incendi! —li pregunte i li vinc a raonar, al bon amic Joan, en una successió de missatges de WhatsApp (ara ja escrits)—. Gràcies, en qualsevol cas, per la informació.

I Joan Piera selecciona el missatge en què jo li havia apuntat «Sobretot perquè la llenya dels arbres assecats fa que les muntanyes siguen ara mateix un veritable polvorí en cas d’incendi!» i me’l retorna amb un comentari expeditiu, contundent, sense ambages:

—És clar i ràpid.

—Mare meua! Estèticament, per a l’Albir és una desgràcia... Però veig que el problema és encara molt més gros que això! —suggerisc.

—Un 35% d’afectació vaig calcular fa un mes i mig al Parc Natural de Serra Gelada. I arreu...

—Uf!

—El coleòpter vector el tinc detectat a la Fustera i a Ontinyent.

—Ostres! Riu-te’n, de la Xylella fastidiosa, dels ametlers... La desgràcia és el cuc; però la notícia és que ningú no en faça cas ni hi diga res.

—Ja ho veus: és una plaga nova i a casa nostra la natura importa molt poc.

—Però... La mare que va! Ací que tot són pins, una plaga així pot tindre efectes devastadors sobre el medi ambient i el paisatge!

—El problema —Joan Piera dixit— és que en els anys 60 l’Icona va fer una plantació de Pinus halepansis, i altres, arreu, sense cap criteri ecològic, ni de vegetació climàcica ni de res... I ara venen els desequilibris! El mal no és només el cuquet: passa que la plaga del nematode es combina amb el factor agreujant de la pertinaç sequera... La falta absoluta de pluja durant mesos i mesos també hi influeix. I tens també l’abandonament de l’agricultura, i la desaparició de la cultura agrícola. I...

—Un desastre!

En aquest punt de la virtual conversa és Joan qui fa servir l’opció de l’enregistrament d’un arxiu d’àudio per a poder esplaiar amb els deguts èmfasis la seua opinió:

—Ai, Joan! És incomprensible, però la natura ha estat totalment deteriorada, trencada, mutilada, menyspreada. I per damunt de tot estem maltractant, diguem-ne, el paisatge natural: que és la segona gran casa que tenim. Perquè al final, si bé ho mires, on vivim? A la casa que tenim en forma de parets, d’acord. Però també a la que tenim més enllà de l’estricta casa de parets: la casa on anem quan ens trobem malament o emocionalment delicats; la casa on anem a escampar la ment per espais oberts agradables, on els sentits triomfen i prosperen... I ens l’estem carregant, aquesta segona casa que tenim —que en realitat és la primera!

El diagnòstic de Joan Piera —a la vista està— no pot ser més precís. Els pins s’assequen. El medi natural se’n ressent. Tenim, en això, el nostre medi ambient greument afectat. I ni tan sols no ho sabem veure ni ens en preocupem d’una manera especial. Si de cas, potser pararem una mica d’atenció a les ràdios, les televisions, els diaris i les xarxes socials el dia que un incendi violent, descomunal i devastador assole les nostres serres: durant unes hores pensarem que ha sigut una qüestió de mala sort, lamentarem tot seguit els danys produïts i, si la cosa no ens ha tocat de prop, al costat mateix de casa, oblidarem l’accident pocs dies després. Fins a l’incendi següent. Assistim així impassibles a un greu i sostingut procés de desertificació del nostre entorn natural, amb una vergonyant indolència: com si nosaltres, les persones, no formàrem part indissoluble, en l’escala zoològica, del complex sistema d’equilibris que és la vida del planeta.

S’assequen els pins i ni tan sols som capaços de veure-ho, de lamentar-ho, de preocupar-nos-en: d’activar totes les alarmes mediàtiques, polítiques, ecològiques, mediambientals. Per això li deia ahir a Joan Piera: «La desgràcia és el cuc; però la notícia som nosaltres, que ningú no en faça cas ni hi diga res...» No és que siga —hi insistisc— un gran observador, però diria que la dada més preocupant enmig del previsible desastre que vindrà amb la seca dels pins és, precisament, la nostra accídia, la nostra despreocupació, la nostra descurança, la nostra negligència. És un fet: s’assequen els pins, sí. I els mitjans de comunicació, els líders d’opinió i els polítics callen. Per això, en el trist espectacle del paisatge que es mor em sembla veure, d’alguna manera, una molt preocupant i penosa al·legoria del corsecament de l’ànima humana en relació amb la sensibilitat ecològica, mediambiental i cívica. Ço és: en relació amb l’amor a la natura —com una forma suprema de l’amor a la vida. També en açò, diria, la realitat és massa escandalosa davant mateix dels nostres ulls.