Contra la cassalla

Els hòmens se’n feien una –i no cinquanta-una– amb aigua fresca palometa –en deien– abans dels dinars festius, com a aperitiu i com a lubricant social, per a estar a gust i desconnectar les neurosis. I prou. A glopets, sense ostentacions ni escarafalls. Parle de gent sense problemes d’alcoholisme.

Supose –no estic segur– que va ser la nostra generació la que començà a porrar-la eixamplant-ne l’àmbit d’ús. Encara menors i debutants en l’oci nocturn, abans d’infiltrar-nos en el xiringuito on anaven els grans, ens bevíem una palometa, 20 duros; o, amb un toc de xarop de llima o de maduixa, un canari o pit-roget, 125 peles en el bar La Sota. Encara no podíem amb l’amargor de la cervesa i no dúiem diners com per anar de combinats. Com que pega forteta, en acabant ja ens trobàvem més encoratjats i desinhibits per a afrontar aquelles dures i fascinants proves iniciàtiques que ens esperaven. I només ens ho permeté la butxaca l’abandonàrem.

Allò que vingué després ningú ho hauria previst. De fet, al començament també em feia gràcia. I és horrorós: fileres damunt de les barres, a qualsevol hora, després de dinar, a mitjan vesprada, o de nit, després de baixar-se una pizza tropical o un whopper. Els embussos que provoquen, amb els gotets d’aigua i l’efecte arrossegament. “Posa’n tres més. Huit en total, no, tretze. I una per a tu”. Em despaciente esperant que m’atenguen –una ràpida cervesa embotellada, per favor– i em solidaritze amb la gent que treballa a la barra. Els crits, els esguits, les fanfarronades, els colps, el gregarisme. Els qui s’ofenen si no s’accepta la invitació.

Són 45 graus que subestimem amb frivolitat temerària i bròfega. Com estos dies els negacionistes del canvi climàtic. Ningú s’arrea tres colpets de whisky o de ginebra en mitja hora sense alarmar el personal. Amb la cassalla, no: tot és alegria i xacota. Dellà la tercera, és molt fàcil perdre el compte i el control i, consegüentment, el decòrum i la dignitat. Quatre, cinc, sis. Bava, llanda, certa agressivitat, victimisme, càntics. Allò normal. Però, amics i amigues, quan la cosa és massiva i sistemàtica resulta irrespirable. “Una cassalleta i mô n’anem, eh!”.

Per a acabar-ho d’adobar, per a vergonya valenciana, l’hem ascendida a senya d’identitat. Una beguda que pren el nom del seu origen, Cazalla de la Sierra, en la Sierra Morena andalusa. On estiuava Felip V de Borbó! I exagerem i la investim de nostàlgies i simbolismes. “Porta-me’n una botelleta a Londres”. O sobreactuem com a indígenes en presència de gent forastera. “Ací el tòtem etílic que adorem, la poció màgica que ens nodrix, vos l’oferim, oh estrangers”. O la celebrem en cançons infectes que afortunadament no es varen posar de moda: “Cassalla i arrosset, bon rotllo i comboiet...”.

Ai, las. Mireu el que m’heu obligat a fer: un article contra l’ebrietat i contra un element cohesionador de la identitat valenciana actual. Oh temps, oh costums!

Banda sonora de l'article:

Ramon Morera Soler (Oliva, 1976), escriptor frustrat i lector impenitent. Professor de llengua i literatura en Secundària i Batxillerat. Lletriste i cantant de rock’n’roll en Mossén Bramit Morera i Els Morts, que acaba d'editar que acaba d'editar l'LP Cadàvers exquisits