A Palmera, a la Safor, a mig camí entre Gandia i Oliva, el conegut curador d’art Vicent Todolí viu en el paradís. Un paradís amb centenars de varietats cítriques desconegudes a terres valencianes que ha bastit per tal de protegir el paisatge, gaudir de tot un museu a l’aire lliure i saciar la seua infinita curiositat

Estan les persones que a les huit del matí busquen un lloc on allargar la tornada a casa. Estan aquells usuaris de tren que pareixen esperar, vestits de fosc i amb un tropell de paraules també fosques al cap, que el rodalia arranque i els duga a la ciutat encara més fosca. Estan els qui mitja hora abans que òbriguen les portes –d’un centre de salut, un col·legi electoral, el mercat– ja estan mirant impacients el rellotge i bufant perquè se’ls fa tard, el seu temps és un dret suprem. Totes estes persones estan dins de les meues pors

1. Sereu traslladats junt amb la vostra família i els altres jueus de casa vostra. 2. Cal portar queviures per a almenys huit dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots. 3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes, etc., excepte diners i joies. 4. Tanqueu la porta de casa amb clau i emporteu-vos les claus. 5. Malalts, inclús casos gravíssims, no podran per cap motiu restar a casa. La infermeria està al camp. 6. Vint minuts després de la presentació d’esta nota la família ha de estar preparada per a partir

Havia imaginat la textura d’aquella cabellera rossa desenes de vegades des de la distància i quan la vaig tindre a tocar dels dits, banyada per les iridescències del pa d’or amb què Jacomart la va envoltar en ple segle XV, en compte de limitar-me a admirar la figura a la qual pertanyia, em va vindre al cap tot allò que s’hi havia vinculat. Coneixia bé la llegenda sobre la taula de Sant Sebastià, instaurada en la segona dècada de la centúria passada, segons la qual el pintor havia pres com a model Ausias March, aquell fill tardà del matrimoni format per Pere March i Elionor Ripoll destinat a perpetuar la nissaga. L’home de vida amorosa capritxosa i voluble, el cavaller amant dels jocs d’armes i dels jocs d’amor, dels falcons, dels llibres i de la mar

Des del trinquet que ara du el nom del seu germà, Batiste Viñes, com una dama entre cavallers, Tetín ha sigut testimoni privilegiat de la història de la pilota a la capital de la Plana Baixa. Rememorem els dies i els records d’una altra dona imprescindible dels trinquets valencians

Un cas mediàtic vinculat a la corrupció. Una jutge jove i una fiscal jove. Alícia i Clara. Un hotel a la zona nova de la ciutat. Uns somriures, uns riures i un poc de beguda. I un orde moral que infringir

El seu és ara un altre nom a afegir a l’extensa nòmina d’excelsos lletraferits del Segle d’Or valencià, junt amb Ausias March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena. Però qui va ser el cavaller i noble castellà Enyego d’Àvalos? Quina relació va tindre amb València i els valencians? Com i per què va escriure aquella secreta novel·la que va romandre inèdita fins al segle XX? En resseguim les seues passes, extretes a la llum per les recerques d’Abel Soler, a través d’una apassionant i intensa trajectòria vital que va de Toledo a Nàpols, passant per València, Gènova, Florència o Milà. 

Esta és una història de ficció, però en la Filmoteca Valenciana es conserven tres de les pel·lícules pornogràfiques que el rei Alfons XIII ordenà gravar a començaments del segle XX: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras. Només són una xicoteta mostra de la col·lecció privada del monarca, que fou destruïda després de la seua mort. Estes tres es salvaren perquè restaren guardades en un convent de València

La campana com a música urbana i el campaner com a guardià del tresor

Després de cuinar per a Instagram, el cuiner Miquel Gilabert obri el seu propi bar a la Marina, tota una reivindicació de la cuina de Benidoleig en un moment ben propici per a la cuina d’arrel

Enguany fa vint anys que va eixir Q, la novel·la de quatre autors residents a Bolonya que van firmar el llibre amb el nom Luther Blisset, un pseudònim col·lectiu utilitzat durant la segona mitat dels anys 90 per un fum d’artistes i activistes a Europa i els Estats Units d’Amèrica. Fem un recorregut per la seua trajectòria

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

Després d’anys d’investigació seguint els mètodes de l’anomenada arqueologia hidràulica, s’acaba de publicar el llibre Els constructors de l’Horta de València. Origen, evolució i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles VIII i XIII (PUV, 2018). Amb ell es posa fi a una llarguíssima discussió sobre com, quan i per què es creà la major horta històrica de tota la Mediterrània, juntament amb la Ghuta de Damasc

Ací i allà s’alcen veus tractant de censurar comportaments del passat remot, siguen relatius a les massacres hispàniques a la península Ibèrica i Amèrica o a les barbaritats comeses per molts altres pobles dominadors arreu del món. Com reaccionar davant d’aquells esdeveniments de fa centúries? Evidentment, la negació frontal o la dulcificació justificadora no són en absolut una resposta. Però tampoc el refús simplista i barroer fet des de la materialitat contemporània. En el nou llibre de Vicent Baydal, Del Sénia al Segura: una nova història dels valencians (Drassana, 2018), es tracten estes i altres disquisicions en clau de divulgació

Després d’anys d’investigació seguint els mètodes de l’anomenada arqueologia hidràulica, s’acaba de publicar el llibre Els constructors de l’Horta de València. Origen, evolució i estructura social d’una gran horta andalusina entre els segles VIII i XIII (PUV, 2018). Amb ell es posa fi a una llarguíssima discussió sobre com, quan i per què es creà la major horta històrica de tota la Mediterrània, juntament amb la Ghuta de Damasc.

Per als que tenim el bon costum de peregrinar a Itàlia a la menor ocasió, un dels temples tan ineludibles com habituals són les llibreries. I una de les estampes més estimades –en mig d’eixa repetició tan indignant com avorrida de franquícies internacionals– és la visió del rètol de fons roig i lletres blanques que anuncia la presència d’allò que hem convertit en la llibreria italiana per antonomàsia: la Feltrinelli

Carles Fenollosa (València, 1989) té l’avantatge de no ser transparent, una qualitat evidentment sobrevalorada. Quan veus a Fenollosa, quan l’escoltes parlar, queda la sensació que darrere de la façana bullen pensaments en un calder ben encés. Eixa complexitat necessita ser expulsada per algun lloc, que és el de les seues pàgines

No viatgem per coses raonables, per coses reals. Al final de totes les rutes del món no hi ha res seriós, cap cita de negocis, cap bitllet, ni tan sols un sentiment. Només hi ha un fantasma. Almenys això deia el poeta i assagista francés Léon-Paul Fargue en Le Piéton de Paris (Gallimard, 1939)

Potser siguen un vestigi d’un món que se’ns va allunyant; un de confiança en el poder ordenador de la intel·ligència i en l’eficàcia de la paraula com a dic de contenció de la riuada d’estímuls contradictoris que és l’existència moderna. Els prestatges organitzats per autors, per matèries, per col·leccions són un oasi tranquil·litzador on reposar de l’assalt continu de les forces caòtiques de la vida. I els llibreters, uns amfitrions hospitalaris que ens oferixen sostre i descans en la nostra travessia pels deserts de la realitat, per les seues tempestes d’arena, miratges malèvols i udols de xacals