La recent aparició d’El llibre daurat, obra de Josep Piera, suposa la consecució d’una fita de pretensions definitòries i totalitzadores, un referent en la genealogia de la paella que romandrà en el temps amb els seus elements desmitificadors. I també, paradoxalment, creant una nova mítica: la de la realitat i l’orgull raonat dels nostres veritables mèrits, de la nostra manera de cuinar i viure

El vocabulari de l’entrecuix mai havia passat els seus dies tan a prop de l’engonal. A escassos centímetres del lloc on l’esquena perd el seu nom i no molt lluny del melic, en la butxaca dels texans o en la bossa, un vocabulari accessible durant tot el dia a la vista i els dits. Un vocabulari que se servix de velles fórmules sintàctiques, però que no fa servir paraules: les emoticones han iniciat una catarsi de creativitat pel que fa al noble art de follar ben fort en silenci

“Un malson és un clevill pel qual s’esgola l’infern personal de cadascú, un infern  prenyat dels desitjos reprimits durant la vigília”, pensa aquella nit de juny del 1938, mentres fuma la darrera cigarreta al consultori ubicat al número 19 del carrer Berggasse de Viena. En pocs minuts, aprofitant la foscor, abandonarà la ciutat i, en menys de quaranta-huit hores, a bord de l’Orient Express, travessarà el Rin, passarà la frontera francesa, creuarà el Canal de la Mànega i arribarà a Londres

Molt ha plogut i sobretot molt s’ha regat i treballat una terra que Pere el Cerimoniós va descriure en la seua crònica com a “erma e deserta”. Territori de límits imprecisos, a cavall entre dos regnes, visitem la frontera sud-oest, cruïlla privilegiada on s’apilonen en harmonia diverses capes culturals i lingüístiques, les històriques i també les nouvingudes. Visitem el Pinós per a passar després al Carxe, la mitificada zona murciana on es parla valencià

En El llibre del mar, de Morten A. Strøksnes, al costat de l’amor per la natura, la saviesa i el talent creatiu, apareix també un corrent submarí, invisible i fred de destrucció. Perseguim el tauró boreal com abans vam perseguir la balena blanca, en un xoc violent entre l’home i la natura en què, per a véncer, el protagonista ha de despullar-se de la primera capa de civilització i pintar-se la cara amb sang. Les històries clàssiques de mars i illes remotes acovilen monstres. La presència de la immensitat ens retorna a un estat depredador en què la norma queda supeditada al mandat de seguir vivint

Observar les ales de la gavina de Delaware, assistir als moviments del xoriguer o l’agró, descobrir el cabrellot en plena migració… L’ornitologia guanya cada vegada més popularitat i es multiplica la gent encisada per les aus. Potser eixa fascinació siga un reflex del nostre ancestral anhel per alçar el vol, nostàlgia impossible del que mai va succeir, puix no és tal volta el ser humà un ocell sense ales? Uns prismàtics, un quadern i una guia d’identificació és tot el que es necessita per a llançar-se a pardalejar

La vinculació de la ciutat d’Alexandria amb les lletres és antiga, però serien tres escriptors –el grec Konstantin Kavafis i els anglesos E. M. Forster i Lawrence Durrell– els qui, entre la segona mitat del segle XIX i la primera del XX, vincularien la seua obra amb la memòria literària de la ciutat d’una manera irrevocable i definitiva

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

A principis del segle XX,la comarca de la Marina Alta va perdre la major part del seu cens masculí en un procés migratori insòlit. La malea de la fil·loxera havia posat fi al monocultiu del cep. La fam i la falta d’expectatives feien abellidora la dubtosa via del’Atlàntic. Començava un viatge d’aproximadament deu anys des del bancal de la porta de casa fins als gratacels de Nova York

"Un crit contra la mediocritat cultural valenciana"

Duem gravats a foc, de manera més o menys conscient, els noms i els escenaris dels personatges i els llocs apresos en la foscor de les sales de cinema o a la llum de les pàgines dels llibres. Rescatar-los de la memòria és un viatge tenyit de nostàlgia, però també un torrencial homenatge a les ànsies de vida i aventura que pugnen per brotar dins de la nostra ànima

Manel Marí era d’Eivissa i de València, en l’illa nasqué i en els carrers del Cap i Casal descobrí una particular implicació, cap a la maduresa i els sediments que sembraran el futur. Naturalment el de Joana, sa filla i millor llavor, també el d’Eva, nervi i arrel, companya. El de la seua família i d’aquells amb qui compartí complicitats ocasionals, dels qui ens hem hagut d’empassar el glop de buit després del mos amarg. Fou el matí del 31 de gener del 2018 al Clínic de València, massa prompte i a repèl... Què en podrem dir? Havia nascut a Vila el 17 d’agost de 1975

És la gamba roja de Dénia? Hi viu tot l’any o només estiueja? En realitat, el mengívol i deliciós crustaci que es compra en els mercats de la Marina procedix del Canal d’Eivissa, que s’allarga entre les costes valencianes i les pitiüses. En La cuina de la Marina Alta (Drassana, 2018), l’obra dels xabiers Josep Vicent Miralles i Marisa Piles, es tracten estes i altres disquisicions en clau d’humor

El mal sexe no és una ficció. Però ficcionarmalament el sexe és poc perdonable

A València les mentires sobre la mateixa ciutat han fet fortuna fins a compondre una realitat a trossos formada per llegendes recurrents. La València barroca i excessiva va calar en el relat arquitectònic, fent vore que passar-se de frenada i ofrenar al deliri era l’afició més arrelada. Dimonis, no. El racionalisme (també) va impregnar molts dels carrers i va fer de l’harmonia i la contenció la seua mestria.

Les paraules de Brian Eno, “fes de qualsevol circumstància un avantatge”, són un dels mantres que es repetix David Bowie l’estiu de 1977, retirat en una casa del centre de València. Allunyat de Berlín, París, Los Angeles. Allunyat de les drogues i de l’extenuació artística. Lluny de tot, com ha batejat el periodista Rafa Cervera la seua primera novel·la, Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017), una història que unix la vida d’un adolescent exiliat en el Saler i la crònica de la visita del Duc Blanc a la ciutat amb la naturalitat d’una cremallera que, arran de pell, casa les dos mitats d’un mateix vestit

Dones e altri (Llibres de la Drassana, 2017), el nou títol de Felip Bens, és un conjunt de relats breus units per la voluntat de plasmar l’univers de les relacions entre dones i hòmens, però en realitat, i per davall d’eixa superfície aparent, s’hi amaguen fondàries encara més vitals i també més suggeridores

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

Novament de mudança, l’enèsima, i no sóc capaç de posar els llibres en caixes sense mirar-me'ls amb atenció, sense intentar recordar l’emoció de la primera lectura, sense mirar quan i on els vaig comprar. De Castelló a Ginebra, passant per Itàlia i Amèrica

La televisió a la carta està canviant els hàbits de consum audiovisual. Mitjançant el visionat en streaming és possible l’accés a una quantitat pràcticament infinita de pel·lícules i sèries. Significa també que hi ha una major diversitat en els continguts? Veiem realment el que volem?

Les marjals, a casa nostra, cremen a l’hivern. O potser caldria dir que les cremem a l’hivern, ja que a l’hivern es caça i el foc és un gran aliat per a disparar contra la fauna de marjal sense impediments. No és l’únic motiu pel qual s’ensutgen les zones humides, però eixe, sens dubte, explica moltes hectàrees negres al llarg del territori. I la Marjal dels Moros, entre Puçol i Sagunt, no n’és cap excepció

La memòria és un assumpte complex. Sovint els oblits se superposen i el record d’uns es fa, sense saber-ho, a costa d’altres tant o més importants. La història de La Nueve i els espanyols que alliberaren París no és diferent. També ha sepultat una altra història fascinant

La modernitat a Dénia va començar en la primavera de 1958 de la mà de Samuel Bronston Productions, autora, entre d’altres, de Capitán Jones (John Farrow, 1959), El Cid (Anthony Mann, 1961), Rey de Reyes (Nicholas Ray, 1961) o 55 días en Pekín (Nicholas Ray, 1963). I ja estaria bé dir que simplement va ser un conte de fades en què la prodigalitat dels diners del cinema van traure un poblet pescador, jogueter i llaurador de la penúria de la postguerra. Però en realitat hi hagué molt més que tot això 

El curtmetratge documental Savis de l’horta (David Segarra, 2018) enfoca la lent en la bellesa, el coratge i el coneixement dels llauradors valencians. Al llarg de segles la gent del camp ha sigut menyspreada per una societat que ha girat l’esquena a la terra. És ara, en una època líquida, de canvis i convulsions, quan es fa urgent escoltar la veu dels majors

Deia Gustave Flaubert pel 1869 que “le rouge des peintres n’est pas celui des bourgeois”, el roig dels pintors no és el dels burgesos. I és que l’ús dels colors implica sempre, consientment o inconscient, tota una simbologia interpretativa que també abasta, com no, el camp de la política. Els valencians bé que ho sabem 

En Els cossos agredits, el treball dut a terme per Anna Moner i Sebastià Carratalà des de principis de la dècada, la majoria de les peces estan fetes amb la mateixa tècnica: oli sobre alumini fregat i tallat o foradat, o fins i tot colpejat. Els autors s’apropien d’imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició i les reinterpreten a fi que esdevinguen el lloc de la intertextualitat i de l’al·legoria i s’òmpliguen de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Algunes de les obres triades pertanyen a Ingres, el pintor francés que va viure entre 1780 i 1867

La novel·la juvenil premiada amb el I Diafebus de Novel·la Juvenil està il·lustrada per Santi Inocencio

Tot i formar part de l’avantguarda artística valenciana, el nom de Manuela Ballester (València, 1908 - Berlín, 1994) no ressona en l’imaginari col·lectiu. Els oblits de la història tenen nom de dona, també en el camp artístic. I no són, precisament, oblits.

Durant l’estiu de 1956, el matrimoni format pels aclamats poetes Sylvia Plath (Boston, 1932 - Londres, 1963) i Ted Hughes (Yorkshire, 1930 - Londres, 1998) va gaudir la seua lluna de mel en un desconegut poble mariner anomenat Benidorm. La jove escriptora i el xicotet municipi de la Marina Baixa unien així els seus destins per uns dies, abans de convertir-se en els innegables mites contemporanis que hui representen 

La comarca de la Marina conté i encarna tot allò que la Mediterrània és i ha sigut, paisatgísticament, socialment i històricament. És per això que la seua potència evocadora és infinita, siga pensant en els nostres avantpassats, la nostra infantesa o les generacions per vindre

Tots sabem que en breu alguna entitat d’observació climatològica anunciarà que els valencians hem passat l’hivern més calorós de la història, sense a penes pluges, sense fred, amb solejats diumenges, quasi primaverals, i amb dies sospitosament estivals 

L'aparició d’Antena 3 Radio fa tres dècades i mitja capgirà el panorama comunicatiu estatal en una època, sense mòbils ni internet, en què cobrir la informació esportiva era molt diferent a hui en dia 

Vinculem el record de les ciutats que hem viscut a espais d’especial significació personal. Per als escriptors, sens dubte, les llibreries esdevenen una de les principals coordenades de la memòria urbana. Com les de València dels anys 60, les del centre històric de Nàpols o la més antiga de Tànger, encara existent

Més de cent anys després de la seua publicació, la novel·la que donà naixement a la figura de Dràcula encara manté una potència simbòlica, estètica i literària més que envejable. L’obra de Bram Stoker és, entre moltes altres coses, la història d’un èxit que continua fonamentant-se en les nostres pors més arrelades

Ultra Silvam, en els documents llatins medievals. Erdö-elve, en la llengua dels magiars que el conqueriren. Erdel per als otomans, que el van convertir en territori que tributava al Soldanat. Ardeal, en el romanés oficial dels nostres dies. És el ball onomàstic que prefigura la complexitat enigmàtica d’un país que ha captivat la imaginació de moltes generacions

Del Grau de Gandia, Maria Fuster, aka La Fuster, és una de les grans noves cares de l’audiovisual valencià... fora de València. Forma part d’una generació davant de les càmeres que ha viscut, necessàriament, d’esquena a la televisió pública valenciana: en acabar ella la carrera, tancaven Canal Nou. De xiqueta assajava davant d’una tele com si fóra presentadora. Jugant jugant va acabar a la pantalla menuda, ha dit no a propostes indecents, i ara practica l’humor informatiu a partir de l’actualitat més inversemblan

No sols hem de mirar les falles de hui. Cal pensar en el demà des de la sostenibilitat. El trasto de l’estoreta velleta del segle XXI està encara per recuperar i el reciclatge potser el mitjà. Les falles semblen massa mudades. Necessiten tornar al seu origen i crear una cremà més sana i estètica. Gaudim de les falles actuals, però retrobem el seu passat i no renunciem a buscar el futur

Per a Judith Schalansky (Greifswald, 1980) la realitat està sobrevalorada. En compte de continuar el desig irracional de milions de persones de vore amb els seus propis ulls allò-que-cal-vore en termes turístics, viatja des de la Biblioteca Estatal de Berlin. Des d’allí devora mapes i llibres estranys, col·lecciona històries terribles, escriu amb frases curtes que obrin totes les finestres i ens ensenya que la meravella del món és inesgotable. Només cal saber llegir. El seu 'Atlas de islas remotas. Cincuenta islas en las que nunca estuve y a las que nunca iré' (Nørdica / Capitán Swing, 2013) és una delícia de forma i contingut que desperta l’aventurer romàntic que tots vam voler ser

Ni el pas dels anys, ni les modes, ni els alts i baixos econòmics i polítics han aconseguit véncer esta taverna. Casa Montaña, fundada en 1836, es reivindica com a símbol d’un Cabanyal quasi desaparegut, acull òrfens gastronòmics i lluita per a defendre l’essència del barri a força de plats amb ànima marinera

A finals del segle XIX, en les famoses 'Leçons du mardi' que es duien a terme a la Salpêtrière, l’hospital parisenc per a malalts mentals situat a la riba dreta del Sena, enfront de l’abadia de Saint-Victor, el professor Jean-Martin Charcot va desenvolupar una singular dramatúrgia de la histèria i la hipnosi. En aquelles lliçons públiques, quan manipulava Augustine, una interna de dènou anys que s’havia convertit en el seu cobai predilecte, davant de la mirada àvida de metges, polítics, prelats, hòmens de lletres i periodistes, el cos nu de la jove, disposat per a la inspecció clínica, adquiria una voluptuositat desmesurada