Aquesta no és terra per a emprenedors, però ho podria ser

Hui voldria començar aquesta columna retent un merescut homenatge a Ramón Mª del Valle-Inclán, si miren de llegir Luces de Bohemia veuran retratada la societat actual. Ho comente perquè en la meua opinió si una societat pateix casos de corrupció política en un moment donat, la societat és víctima i perjudicada però si eixa societat segueix votant corruptes sabent que ho són; aleshores és còmplice de fer que el futur dels seus fills i filles s’esfume.

Em quede amb l’escena de Luces de bohemia on un sepulturer li diu a l’altre: “En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo”. Aquesta obra té gairebé 100 anys i quan la lliges te n’adones que no ha canviat gran cosa, bo ara anem amb smartphones i tenim xarxes socials, però en essència són els i les pocavergonya els que es segueixen enduent el gat a l’aigua. I què te a veure això amb l’emprenedoria i la corrupció? Molt, però anem a pams.

En una entrevista publicada en la Harvard Business Review, John Doerr un dels socis de Kleiner Perkins, una de les empreses de Venture Capital més importants del món coneguda per les seues inversions en els inicis de Compact, Google, Genentech i altres, va afirmar que un/a emprenedor/a és aquella persona que fa més del que tothom creu possible amb menys del que tothom pensa que és possible. En definitiva, va etzibar Doerr, d’acord amb la seua experiència els millors emprenedors són missioners no mercenaris, són aquells que són capaços de guanyar diners basant el seu negoci en una proposta de valors (basats en l’ètica empresarial) i no solament en una proposta de valor.

Seguint aquest raonament, un/a pocavergonya en el sentit que descriu Valle-Inclán no pot ser considerat mai un emprenedor, jo els anomenaria gent que fa negocis opacs i que adultera la lliure competència amb la connivència del poder polític i d’una part important de l’electorat. En definitiva, aquests negociants són verí per al desenvolupament d’un veritable sistema emprenedor. Pense, per exemple, en les empreses creades al caliu dels casos de corrupció com per exemple Gürtel, durant molts anys la societat havia anomenat emprenedors a aquestes persones. La qual cosa no deixa de ser una falta de respecte per als veritables emprenedors/es.

D’altra banda, segons l’economista J. A. Schumpeter, el que defineix a les persones emprenedores és la seua capacitat per introduir pràctiques innovadores en un negoci. És a dir de fer coses diferents o de fer les coses d’una manera diferent, d’ací la pregunta: “Que et fa diferent?” . Segons ell hi ha cinc maneres d’introduir practiques innovadores: 1) introduir una nova tecnologia per produir un nou producte, 2) emprar una tecnologia existent per produir un nous producte, 3) utilitzar una tecnologia existent per a produir un producte existent però d’una nova manera, 4) trobar una nova font de recursos que et permeta marcar la diferència i alhora reduir costos i 5) desenvolupar un nou mercat o nínxol de mercat per a un producte existent. Així, una persona emprenedora seria aquella que basa el seu negoci en alguna d’aquestes pràctiques innovadores que d’acord amb Schumpeter contribueixen a fer avançar les societats i a crear riquesa. Com se n’adonaran, per suposat que cap de les empreses que s’han fet famoses per estar lligades a casos de corrupció política és capaç de dur a terme ningun d’aquests processos innovadors.

El problema amb la corrupció i les portes giratòries és que adulteren la lliure competència, perquè hi ha algunes empreses que juguen amb les cartes marcades degut a la connivència del poder polític corrupte. Així si hi ha corrupció NO són les empreses més innovadores i competitives les que guanyen els contractes públics, per tant hi ha empreses que no facturaran tot i ser capaços de proveir la millor opció en termes de qualitat-preu. Mentre que pel simple fet de ser “amiguitos del alma” hi haurà empreses que, en lloc d’innovar i treballar honradament, només per pagar-li al polític corrupte de torn la “mordida” (ja hem sentit que poden anar del 3% fins al 30%) i això produeix sobre-costos en la contractació pública i des-incentiva els processos innovadors en el món de l’empresa atès que la variable crítica per a vendre o no esdevé la “mordida”.

Però el cost de la corrupció per al sistema emprenedor d’un territori és encara més gran, és un cost d’oportunitat. Un cost d’oportunitat mesura allò que es deixa de fer per a fer allò que s’està fent. En aquest cas el cost d’oportunitat de la corrupció política i les portes giratòries són els projectes emprenedors que es poden haver quedat pel matí i aquells que han hagut d’afrontar greus entrebancs per a desenvolupar-se a causa de l’adulteració de la lliure competència que és la corrupció. La corrupció és un verí que, quan s’instal·la en una economia durant anys, encartona el sistema emprenedor i acaba fent que eixa economia siga cada vegada menys competitiva i per tant genere menys renda i ocupació per a la societat.

Eixe és el cost d’oportunitat real de la corrupció: esdevindre un territori no apte per a l’emprenedoria i , per tant, perdre el tren del benestar per a les generacions presents i futures. Perquè la corrupció, una vegada instal·lada, és com la metzina (ponzoña). Depèn de la societat i del seu vot condemnar als seus fills i filles a la misèria econòmica i moral que va lligada a la corrupció i les portes giratòries. Per molt que alguns utilitzen les banderes per amagar la corrupció, la corrupció hi és i les banderes NO es mengen. La meua aposta sempre ha sigut i serà la d’una economia emprenedora i inclusiva, amb la corrupció ZERO és el nivell òptim. Tornant a Valle-Inclán, després de 100 anys, no els sembla que ja és hora que la societat aprenga la lliçó?