L'entrepà del dia en el Central Bar - Paula Pons

Ens estem oblidant dels entrepans. Amb tanta torrada d'alvocat i llavoretes de xia, tant de batut detox i altres nodrifavades, ens estem allunyant d'allò que està lligat als millors moments de la vida: l'esplai; les excursions; els viatges familiars amb cotxe; la platja; la pluja d'estreles a l'agost; el cinema d'estiu; els primers sopars d'adolescent; els esmorzars a mitan matí; els partits de futbol; els concerts. En tots ells sempre hi havia, (sempre hi ha) un entrepà. El bocata sempre ha estat ahí, amb major o menor fortuna, segons les hores que portara el pa enfornat i la mescla que hi haguera eixe dia a casa.

El d'escola sempre s'obria amb expectació, desembolicant el paper d'alumini i desitjant que ta mare t'haguera posat eixe dia Nocilla (mai passava); el de les excursions en família era una mica més elevat, llom o embotit, favetes o espencat; el del cotxe era molt bàsic estava dissenyat no tant per a alimentar-te sinó per a no tacar la tapisseria. Els entrepans són records i memòria. Jo vaig passar un mes sencer menjant i sopant entrepans mentres feia l'Interrail per Europa. No teníem un xavo, però ens emportàrem oli d'oliva i compràvem pa del bo. Aquells entrepans em feien gust de glòria. També recorde en primer de preescolar, fer-me amiga d'una xiqueta només perquè portava sempre entrepà de Nocilla. No me'n recorde del seu nom, però sí de la felicitat immensa quan accedia a oferir-me'n un mosset.

Ahir l'entrepà del dia en el Central Bar era de llonganissa, ceba caramel·litzada i formatge de cabra. És igual si, entre pa i pa, haguera tingut pit de pollastre, pimentó i formatge. Eixe entrepà, una cervesa i un passeig pel Mercat Central abans d'entrar a treballar, això, amics, és el paradís.