GRUPO PLAZA

quan no hi havia streaming  

Twin Peaks, la fascinació per allò estrany - Rafa Cervera

Poques produccions televisives han generat un impacte com el de Twin Peaks. En el seu moment, vore-la es va convertir en una addicció col·lectiva, però era molt més: un artefacte audiovisual que va transcendir al mitjà televisiu i va deixar la seua influència en el cinema, la música pop i la literatura

| 12/03/2023 | 4 min, 50 seg

EL SALER. Hi hagué sèries extravagants amb anterioritat —El presoner sol ser assenyalada com un dels seus antecedents més evidents— però el que van fer Mark Frost i David Lynch en Twin Peaks va superar qualsevol expectativa. En el moment de la seua estrena —abril de 1990—, Lynch vivia un moment estel·lar. L'èxit de Vellut blau en 1986 va obrir el seu món al gran públic, tendència que va mantindre amb Cor salvatge, la seua següent pel·lícula. Inicialment, ell i Frost (pare de Cançó trista d'Hill Street) van començar a treballar en una sèrie sobre la vida de Marilyn Monroe. El projecte es va entortillar i va acabar comptant la investigació del macabre assassinat d'una adolescent en un xicotet poble del nord-oest dels Estats Units. La trama detectivesca contenia també elements propis del serial. Però, a mesura que els capítols se succeïen, els girs cap a allò fantàstic i terrorífic van cobrar importància. Era com una versió de Peyton Plau, la soap opera campestre per excel·lència, però escrita per ments en ple pujó de drogues psicodèliques. Mentres descobríem els secrets i dobles vides de molts dels seus personatges, per la història deambulaven nans ballarins, gegants visionaris, òbiles vigilants, assassins eixits de les tenebres i senyores que parlaven amb un tronc.

Les excentricitats van ser la cara i la creu de Twin Peaks. Va arribar un moment en què gran part del públic —així com la cadena ABC— van perdre la paciència perquè, lluny de resoldre's, el crim de Laura Palmer es complicava cada vegada més. L'agent especial del FBI Dale Bartholomew Cooper (Kyle MacLachlan) encapçalava un elenc de personatges fascinant: l'adolescent Audrey Horne (Sherilyn Fenn), la viuda Jocelyn Packard (Joan Chen), el xèrif Harry S. Truman (Michael Ontkean) o Leland Palmer, pare de Laura (Ray Wise) són solament alguns dels noms que s'entrellacen en una història de passions i enigmes. Al principi tot pareix girar entorn de la pregunta de qui ha mort a Laura Palmer; al final la resposta és el de menys i, per això mateix, fins i tot quan ja sabem qui va ser l'assassí, la intriga continua i les coses, lluny d'aclarir-se, resulten cada vegada més inexplicables. Les peces que conformen el món lyncheà estan ací, en una gloriosa acumulació de picades d'ullet metacinematogràfiques (a Hitchcock, a la mateixa West Side Story, que va ser la pel·lícula en la qual Richard Beymer i Russ Tamblyn —en la sèrie encarnen a Ben Horne i el psiquiatre Laurence Jacoby— van actuar junts per primera vegada) i decisions en les quals l'atzar ho tenia tot a vore. Sovint els girs de guió de Twin Peaks responien a simples casualitats. Com quan un dels escenògrafs, Frank Silva, es va vore accidentalment reflectit en un espill durant una escena. El reflex es va transformar en un personatge, l'aterridor Bob, que va interpretar el mateix Silva.

L'episodi pilot de Twin Peaks —emés a Europa com tv movie amb un final tancat i amb un guió més convencional— mai va fer presagiar en què es convertiria la sèrie, que va deixar un insuperable cliffhanger (final en suspens) al final de la seua primera temporada. La segona, que va estar a punt de ser dirigida per Spielberg, va tindre pitjor acollida. En finalitzar, ABC va decidir cancel·lar-la. El galimaties era cada vegada major, encara que l'escena final, la de Dale Cooper posseït per l'esperit del mal, va deixar en suspens milers de seguidors. Per més que poguera semblar el contrari, Lynch i Frost tenien clar com hauria de continuar la sèrie. El problema és que el públic va haver d'esperar vint-i-sis anys per a saber el que succeïa a continuació. La tercera temporada va arribar en 2017 a les plataformes de pagament. Les expectatives eren enormes i, una vegada més, i depenent de qui parlara, va defraudar o va triomfar. Esta nova tanda de capítols, molt més indesxifrables i onírics que els anteriors, estava estretament relacionada amb la pel·lícula Twin Peaks: El foc camina amb mi, rodada per Lynch en 1992, que va resultar ser un complet fracàs de crítica i públic. Tant el film com la tercera temporada de la sèrie es veuen molt millor ara, quan ja estem més familiaritzats amb l'univers de Lynch i apel·lem menys a la lògica quan ens acostem a ell. L'agent Phillip Jeffries, que a penes apareixia dos minuts en la pel·lícula, va passar a ser una de les presències clau de la tercera temporada. Com en la pel·lícula l'interpretava David Bowie, la seua mort abans de fer la tercera temporada va fer que en la sèrie Jeffries haguera d'adoptar una forma no humana.

No va ser l'únic actor de l'elenc que no va poder participar en ella: Catherine Coulson, la dama del tronc, va morir poc després de començar el rodatge. D'altra banda, Angelo Badalamenti, autor de la banda sonora ens va deixar a finals de 2022, igual que Julee Cruise, intèrpret de la versió vocal del tema central. Sense la música que l'acompanyava, Twin Peaks mai hauria sigut el mateix.

next