Regustet àcid 

Cada matí quan m’alce em faig un gotet d’aigua tèbia, talle una llimona per la meitat i li afegisc el suc. Tota la vida he sentit que era un bon remei per ala salut. Una bona manera de començar el dia, alcalina, d’eliminar toxines que diuen, i hidratar el cos amb regustet àcid i bo. Estrany és el dia que n outilitze aquest cítric groguenc tan nostre i a vegades tan en segon terme, amagat davant de la preponderància mediàtica de la també nostra taronja valenciana.

Si ens fixem aquest cítric té molta més importància de la que sembla en la nostracultura. Almenys jo ho faig servir per a gairebé tot. Els fideuets del putxero amb una xorradeta de llima, qualsevol peix a la planxa, l’amanida amb un puntet àcid, un arrosset sequet i tantes i tantes coses més. Sense entrar en l’olor dela fulla de la llimona. Això ja pels il·lustrats en l’art de lasenzillesa.  

 Els llimoners o les llimeres sempre han estat ahí. I les bosses plenes per endurte-lesa casa també. Cada vegada que vaig a veure al meu tio Toni faig una escapadeta ràpida al pati on m’he criat i comence a recollir-les. Sembla que no s’acaben mai. Ahí estan lluentes i grans. La llimera valenta ben carregada dels seusfruits. No sé perquè però sempre agafe més llimes que no pas taronges, tot ique aquí també és bona la combinació.

Aquesta mena de rituals encara són habituals als pobles. I vol dir que no tot està perdut. Ens apropa al veïnat, als amics, a la família. Compartir els fruits del bancal,que no es perda abandonat. Regals perfumats i francs. Esperit mediterrani.

De menuts al pati compartit per ma mare i els seus germans hi havia la meva estimada figuera, el magraner, el nisprer, i després llimeres i tarongers. Els ametlers, els garrofers i les vinyes ja quedaven per a la casa de camp dels familiars. En canvi, al pati, al bell mig del poble encara teniem accés a fer feredat sobretot si deixaven soltes algunes gallines. Els conills ja quedaven dins del corral. 

 És ara que aprecie tot el que això s’hi val. Però fins quan? Són molts els xiquets que ara ja no saben distingir olors i sabors del seu voltant. Ho relacionen directament amb el supermercat. I molts adults han perdut el compte i desconeixen quan és l’època per menjar els fruits que dóna el camp. Terra i proximitat, comerç local, aquesta és la clau.

La vida moderna, les presses, van deixant enrere els xicotets trossets de terra per cultivar. I clar, queden abandonats. Qui no coneix a algú que tinga un pareo un avi que fins fa poquet encara anava els caps de setmana a la caseta atreballar el seu mancal?

 Com puc comparar les tomaques que li porten a ma mare a l’estiu amb les que venen al supermercat? Aprendre a valorar. A donar importància allò que sempre havia estatal davant. I si el temps passa i ja no tenim un pati, ni un caseta amb bancals, sempre ens quedarà anar al mercat i aturar-nos per xerrar en una paradeta amb els productors locals. Comunicació i orígens. I preguntar, sempre preguntar. Què és el que tens de temporada? de quina zona és? I sempre romandre oberts aquedar bocabadats….