A la recerca del temps que no tenim

VALÈNCIA. La de Marcel Proust serà probablement una de les obres que pitjor pairà el segle XXI. Llegir-la, senzillament, demana temps, calma i paciència. I d’això, ben pensat, cada vegada en disposem menys. Volem el missatge directe, ara, la informació ràpida, concreta, breu, successiva... fugaç. Proust és tot el contrari. Se n’ha parlat molt, del seu estil, de la seua sintaxi esfilagarsada, tortuosa en subordinades, de les seues metàfores contínues, parabòliques, dels seus diàlegs entrellaçats, de les seues divagacions assagístiques. Tot això implica hores. I ja no en tenim. 

Ens hem acostumat a la immediatesa. També en la literatura: quan ho fem, llegim les grans obres en píndoles descontextualitzades, cites compartides en un tuït de bon matí, en una imatge de Facebook amb algun capvespre de fons, traçades en una postal, en un sobre de sucre o en una tassa de café com les que, supose, podran comprar-se en Cabourg, el poble normand que ha convertit a Proust en un reclam turístic: estàtues, noms de carrers, de places, tot allò. No és tan estrany, ara que tot es ven. Ho ha fet Praga amb Kafka, Lisboa amb Pessoa, València amb... Amb qui? Cabourg, doncs, també ha aprofitat el temps que hi invertí l’escriptor francés. Especialment l’hotel on passà els dies, que no s’està de recordar, en el mateix missatge d’espera del telèfon, que fou “meravellosament retratat per Proust en la seua obra”, abans que la veu metàl·lica ens convide “a viure el temps infinitament”. A partir, això sí, de 185 euros la nit. 

El fet és que l’escriptor en fou hoste entre 1907 i 1914, malalt com tota la seua vida, i allà escrigué. Per aquella època, després d’una profunda remodelació en estil rococó, era el més modern de la costa normanda: electricitat, lavabos en totes les habitacions i calefacció central. Al costat hi havia un casino, també. Poca broma. Proust buscà repòs, tranquil·litat i alguna cosa més en l’habitació 414, que ara, per cert, també es pot llogar per uns 300 euros. Tot açò no tindria cap importància, en qualsevol cas, si allí no haguera produït el quart volum de la seua magna i quilomètrica obra A la recerca del temps perdut, anomenat Sodoma i Gomorra, en què l’hotel apareix com a matèria primera literària fonamental, estructural, del relat. 

Mentrestant es retrata la França de l’afer Dreyfuss, de l’antisemitisme latent, dels patois encara vius, dels records de la guerra amb Prússia... i de l’homosexualitat comuna però paraoficial. El de Proust és un món narratiu aristocràtic, al capdavall, ple de personatges desenfaenats, d’artistes i intel·lectuals, d’hedonistes de tota classe. “El seu treball és divertir el lector”, va dir Nabokov. I fer-ho amb aquell estil tan allunyat de la brevetat. La festa de l’alta societat que ocupa els dos primers centenars de pàgines del llibre en pot ser una bona prova. Però després arriba, per fi, l’hotel, la vida “davant la mar malva de setembre”, no menys aristocràtica ni ociosa: “Els cambrers del Gran Hotel paraven la taula i els cegava la llum del sol ponent, quan, oberts de bat a bat els vidres, l’aura imperceptible del capvespre passava lliurement de la platja, on es ressagaven els últims passejants, a l’immens menjador en què encara no s’havien assegut els primers comensals, i quan, en l’espill de darrere del mostrador, es projectava el reflex roig del casc i s’aturava molt de temps el reflex gris del fum de l’últim vaixell cap a Rivebelle”.

En Proust l’acció és secundària. Per tant, el temps, com la sintaxi, s’estira, s’allarga, es fa mal·leable entre salons i cambres. Les reflexions i les descripcions se superposen i dibuixen el panorama exterior –la línia de la costa, les muntanyes de llevant, les glaceres– i també els detalls interiors: “Els llençols del llit, massa lleugers, massa grans, impossibles de remetre, de subjectar i que quedaven unflats davall de les flassades en espirals movedisses, m’haurien entristit en un altre temps”. Un dels millors retrats, però, el fa més avant: “El jugador de tennis podia entrar en jaqueta de franel·la blanca, el conserge s’havia vestit de frac blau amb galons d’argent per a entregar-li el correu. Si aquell jugador de tennis no volia pujar a peu, continuava barrejat amb els actors en prendre l’ascensor al costat del botons, tan sumptuosament vestit com el conserge. Els corredors dels pisos protegien la fugida de cambreres i donzelles boniques contra la mar com el fris de les Panatenees i a les xicotetes habitacions de les quals arribaven, per sàvies dreceres, els aficionats a la bellesa femenina d’aquelles. Avall dominava l’element masculí, i, per la molt tendra i ociosa joventut dels servents, era com si en este hotel s’haguera materialitzat una mena de tragèdia judeocristiana en representació contínua”. 

El de Sodoma i Gomorra és, com en tota bona novel·la, un món a banda, al capdavall, suspés, vaporós, paral·lel com un vaixell a la deriva. Este, però, avança lentament i sinuosa. Una imatge que el nou i modern Grand Hôtel només pot imaginar, ara, mentres rep turistes que només s’hi queden per unes poques nits. No dic que siga ni millor ni pitjor, només que el temps, aquell temps literari, era simplement un altre: menys excitat, menys histèric, més contemplatiu potser. Perquè ja ningú –o quasi ningú– té el temps ni la paciència de viure en els hotels durant llargues temporades. Ni ningú –o quasi ningú– té el temps ni la paciència d’escriure històries de dos mil o tres mil pàgines. Ni tampoc, clar, de llegir-les. 

Carles Fenollosa (València, 1989) és professor de llengua i crític literari. Col·labora en la revista Saó i és coautor del llibre 'Créixer sense Maradona'.