Animals dissecats, comissions i investidures

L’actualitat corre més que mai. Abans que entengues un tema ja s’ha fet vell i ha estat substituït per un altre que poc o res hi té a vore. Més encara en temps fotuts de guerra i crisi com els que estem vivint ara mateix. Però sí que caldria potser parar-se un segon i observar tres notícies dels últims dies, tres coses aparentment inconnexes però on els qui som molt malpensats veiem un fil conductor.

Han trobat més de mil d’animals dissecats en la propietat de la família Ros Casares en Bétera. Es veu que l’insigne empresari metal·lúrgic valencià, que va iniciar la seua fortuna durant el franquisme, i un dels seus fills s’han dedicat a anar pel món matant animals exòtics i dissecant-los, o almenys això diuen. Qualsevol diria que maldaven per imitar les costums de les velles classes dirigents, com per exemple el rei emèrit i la seua afició a les escopetes demostrada en diverses ocasions. Es veu que caçar animals en perill d’extinció, dissecar-los i tindre una espècie de museu de l’horror donava un cert estatus en alguns àmbits. A voltes costa de pensar que estes persones compartien un moment en l’espai i temps en la resta de la societat perquè veient la col·lecció de tamborets fets amb potes d’elefant (la imatge pot rebolicar la panxa, paraula) hom pot dubtar que compartim algun valor amb esta gent. Realment el seu món i el nostre són el mateix? Ells pensaven no només que era normal, sinó que era inclús positiu fer ostentació d’esta salvatjada.

En paral·lel, a la terra de la llibertat un membre de l’aristocràcia i un amic entrepreneur pareix que s’han embutxacat milions d’euros en comissions per vendre mascaretes defectuoses a l’Ajuntament de Madrid en els pitjors dies de la pandèmia. El seu mèrit eren les bones connexions socials, fruit de ben segur del seu esforç i ser homes fets a sí mateixos, que inclouen un cosí de l’alcalde. La impunitat i la vergonya provocada pel flux de diners públics a intermediaris sense escrúpols s’ha vist agreujada observant en què s’han gastat els euros suposadament estafats a tots els madrilenys: en cotxes de luxe i iots. Si alguns nous rics pensaven que era normal matar espècies en perill d’extinció, alguns rics de tota la vida troben normal estafar l’erari públic en moments de col·lapse social i sanitari per a comprar-se cotxassos i altres coses d’ensenyar. Persones que es creuen amb dret a fer el que els rote perquè per a alguna cosa tenen un cognom il·lustre i són Grandes de España. De nou, costa de creure que compartim societat amb esta gent, per no dir gentola.

I finalment, esta mateixa setmana s’ha produït la investidura d’Alfonso Fernández Mañueco com a president de Castella i Lleó. Comandarà un govern compartit entre PP i VOX, amb un marcat accent d’extrema dreta en el programa acordat entre ambdós forces, molt marcat per la guerra cultural contra el que crèiem consensos socials com la lluita contra la violència masclista o la memòria històrica. Finalment, després d’anys de blanquejament polític i mediàtic del que és i representa l’extrema dreta, els somnis humits de gran part de les classes dirigents espanyoles s’ha fet realitat. Es materialitza el front reaccionari contra les polítiques progressistes i contra la diversitat nacional de l’Estat. La primera barrera s’alça des de la Junta de Castella i Lleó amb la fosca intenció d’estendre’s allà on siga possible, ja siguen ajuntaments, governs autonòmics o el propi Estat. Així, de nou, estarien alineats políticament i social els poders reals de l’Estat amb els poders formals. Cognoms compostos, famílies de solera, llargues nissagues de persones que decideixen què passa i què no passa a la política, la justícia i els mitjans de comunicació del Regne d’Espanya. Com diu el propi Fernández Mañueco, “sense complexos”, frase que també va pronunciar sobre els acords amb l’extrema dreta per Carlos Mazón, l’aspirant líder local d’este nou constructe polític al que ens dirigim si les forces progressistes no hi posen remei en la gestió de la crisi que patim i la mobilització dels seus votants.

Però tornem al tema: què tenen a vore aristòcrates -presumptament- estafadors, gent que s’asseu a potes d’elefants morts i el nou govern de Castella i Lleó? Que si anem al forment tots representen el mateix, són cares del mateix dau. Senyorets de sempre, nous senyorets i els que estan ací per a defensar els senyorets. Els que volen sous baixos i despenalitzar l’explotació laboral, treure l’impost de patrimoni i successions, baixar l’IRPF i l’impost de societats, privatitzar la sanitat i l’educació i aparcar el Ferrari on els rote, i els que ho volen fer possible. Els amos i els vicaris.

És per això que diferents peces inconnexes en el fons poden compartir la mateixa base: la gent que es creu amb dret a fer el que li vinga en gana perquè té la suficient pasta o solera familiar per a fer-ho i els que han vingut al món a perpetuar els seus privilegis des de les institucions. En el fons, no és res més que això.