Fina Cardona-Bosch, la poeta que estimava a Roy Orbison - Rafa Cervera

VALÈNCIA. Quan la coneguí, jo no sabia que Fina Cardona-Bosch era un personatge reverenciat en l'àmbit de les lletres valencianes. Ens coneguérem en Brillante, un dels pubs clau en la València dels 80, quan Fina començà a freqüentar-lo. Ella ens parlava d'Estellés, Joan Fuster i Josep Pla, i l'única cosa que demanà a canvi és que acariciàrem la seua part més rockera. Provenia d'un món que no estic molt segur que compartira eixa altra passió seua, menys lletraferida, més new wave. Fina era així, li donava eixa brotxada yeyé a la solemnitat del vers. Un bon dia aparegué i es quedà per a sempre amb nosaltres, al costat de la barra, una altra criatura difícilment catalogable en un establiment on cadascun de nosaltres era de son pare i de sa mare. Quin era el nostre comú denominador? Diria que la música, però crec que sobretot ens unia la indòmita companyonia que en aquells anys proporcionava la nit, vore quin partit podíem traure a la infinita cadena de matinades que esperava en el nostre horitzó de joventut.

La primera conversa que tinguí amb Fina fou sobre The The, i després, quan vaig saber del seu prestigi -tenia dos elogiats poemaris, un d'ells finalista en els Premis Octubre-, no se m'ocorregué res millor que convidar-la a escriure a mig fer una lletra per a un disc de grups de rock valencians cantant en la llengua vernacla. Crec que l'anècdota pot servir per a explicar una de les moltes cares de Fina, Fineta, com l'anomenaven el seu volgut Iván García i el nostre comú amic Paco Sellés, Finnona, com signava ella en alguna xarxa social. Fa tres anys que Paco se'n va anar d'esta vida i en fa un que també l'abandonà Fina. Espere que s'hagen trobat en algun racó del feliç metavers per a posar-se al dia i que aquella bella resplendor que els embolicava als dos en els seus anys daurats il·lumine el cel.

Moltes vegades, Fina es posava les ulleres de sol dins de Brillante i això li donava un aire com de beatnick. Acabava de divorciar-se i va trobar refugi en aquell local -el seu cosí, Juan Ferrer, treballava allí posant copes- que era un formiguer de camises estampades, monyos cardats, expatriats del Barri del Carme, aspirants a moderns, ganes de sexe, amics del bon drogar-se, cançons com a espills i moltes històries que anàvem escrivint sobre la marxa. Fina va ser una d'elles. Era exagerada i sorneguera, persistent. Col·leccionava moments i amb ells teixia històries que després contava una vegada i una altra, sabent que això formava part del seu marxamo, i que conste que això ho diu un altre especialista en eixa classe de posades en escena. Una de les més recurrents era la descripció que un alumne seu li havia dedicat en un treball de valencià: “Fina Cardona: moderna, enrotllà”. La frase es va convertir en un d'eixos leitmotivs que de tant en tant esgrimia per a certificar el grau de complicitat dels contertulians.

En sa casa del carrer Antonio Suárez -els corrents d'Antonio Suárez, deia quan en estiu ens assentàvem a xarrar en el seu saló i ella obria una finestra i la porta de la terrassa, que era el seu mètode per a tindre aire condicionat- tenia un despatx i allí, envoltada d'altres imatges i fetitxes, hi havia una foto meua posant amb Lou Reed. Com no tenia marc, cada dos per tres la foto queia. Llavors deia: “Lou Reed i tu per terra”, i després ens entrava de nou el riure, i crec que era per això que mai la va emmarcar per a que poguérem continuar rient-nos de nosaltres mateixos. Fina tenia desenes de frases encunyades que naixien de situacions amb amics comuns i que ella convertia en l'inici d'un sainet. Era una performer nata. Era càustica com un personatge de Bette Davis i una reina del drama a l'estil Joan Crawford, sempre amb una dicció perfecta d'eixa llengua nostra de la qual em va ensenyar molt més del que ella va arribar a imaginar. També era ditiràmbica. Ningú al seu voltant podia parlar malament de Gabinete Caligari, grup al qual se sentia unida d'una manera insubornable, perquè ella era així, mediterràniament extrema, lúcida, aclaparadora a les verdes i a les madures. En faltar, m'arribà un missatge d'Edi Clavo, demanant-me que traslladara les seues condolences a la seua família i en què també em deia que escoltàrem “In dreams”, de Roy Orbison quan volguérem recordar-la. Perquè hi hagué un moment, quan els 80 ja expiraven exhaustos, en què era impossible posar la cançó i no pensar en ella.

Fina transformava les seues manies en litúrgies, les litúrgies en companyonia, com no anàvem a voler-la si era generosa com ningú. I tossuda. Molt, moltíssim. Recorde -impossible oblidar-ho- la por escènica que li sobrevingué quan sorgí la possibilitat que publicara en Valencia Plaza i la quantitat de converses que Eugenio Viñas, Paco Sellés i altres amics tinguérem amb ella per tal que, d'una vegada per a sempre, es desbloquejara i es posara a pegar-li al teclat. Perquè Fina va ser un bé cultural que esta ciutat va tindre desaprofitat durant molt de temps, i que gràcies a esta capçalera tornà a brillar. Ací desplegà el seu potencial literari amb total llibertat, sabent-se volguda per un creixent nombre de lectors que diumenge a diumenge anaren fent-se incondicionals de les seues columnes.

Una de les últimes coses que férem junts va ser un capítol del programa de ràdio Col·lecció de vinils. Va ser un monogràfic dedicat al disc Miralls, del cantautor Carles Barranco, del qual va ser còmplice artístic i sentimental. Miralls és un clàssic de la música pop valenciana que de tant en tan cal recordar que ho és perquè la memòria cada vegada està més distreta en assumptes fugaços. En aquells dies, Fina ja estava malalta, però vam esperar que el tractament li donara una treva i tinguera forces i ànim suficients per a vindre a l'estudi d'À Punt. Aquell humil homenatge a Carles, on va estar abrigallada per vells camarades com Rafa Vizcaíno i Rafa Xambó, va ser també un homenatge al seu passat, quan es va convertir en banderera d'una nova poesia feta en la nostra llengua. Fina era una d'eixes persones a la qual, més enllà de la distància geogràfica i fins i tot dels desacords, necessitava tornar cada cert temps.

En més d'una ocasió he plorat de riure amb Fina, per eixa burrera que ella deia que tenia i que acaba contagiant-te. Ara plore perquè ja no està. En els últims mesos ens havíem distanciat, i tant la seua malaltia com les circumstàncies que va imposar la pandèmia, no ho van posar fàcil perquè a la fi tinguérem una conversa que era necessària. Així doncs, volguda Fina, espere que quan tornem a vore'ns pugam resoldre algunes qüestions que teníem pendents, encara que en realitat això ja té igual. Ara, l'única cosa que puc fer és celebrar les idees compartides, la companyia que ens vam fer i el suport que ens vam donar, escrivint estes línies, que expressen el mateix afecte que unes altres que et vaig dedicar, fa uns anys, en este mateix espai, quan la malaltia encara no aguaitava. Només que estes paraules estan entelades de tristesa i desitjaria no haver hagut de redactar-les mai. Perquè si això que estic escrivint haguera format part d'una de les nostres converses, saps que t'hauria dit que la gent que ha sigut important en la nostra vida forma part d'ella passe el que passe. I, Fina, tu ho vas ser en la meua.