Josefina Bueno, consellera d’Universitats del Govern Valencià, sembla que, per fi, en març de 2023, ha trobat la fórmula ―la modificació d’un decret de 2002 que afecta directament les retribucions del personal laboral universitari― perquè es puga firmar el conveni del personal laboral de les universitats públiques valencianes, les úniques universitats públiques de tot l’Estat que no en tenen, de conveni. La història recent de la manca de conveni va començar amb la firma i venda d’un preacord el 24 abril del 2019, dies abans de les eleccions autonòmiques i generals d’aquell any. Este conveni ja portava negociant-se uns quants anys.
Perquè les universitats puguen pagar el conveni des de gener del 2023, ja s’han encarregat de incorporar-ho als pressupostos del 2023. Ara bé, qui està exigint que se’ns pague, al personal laboral de les universitats públiques, des de l’1 de gener del 2019, com es va prometre? Per què els rectorats no estan defenent el seu personal laboral davant la Generalitat Valenciana i exigint que se’ns pague des d’eixa data amb la mateixa convicció que ens han tapat la boca cada volta que hem reivindicat la necessitat de regularització? Doncs perquè no ens consideren els seus treballadors, i això que som vora al 40% de la plantilla docent!; perquè, per a ells, el personal laboral estem de pas, encara que eixe fet, estar de pas, tinga una continuïtat de més de 20 anys; perquè utilitzen el professorat associat per a substitucions, mentre que parlen de professionals de prestigi; perquè contracten personal investigador a càrrec de projectes i els envien a l’atur, però els demanen que continuen treballant, perquè els laboratoris no poden parar; perquè imposen que el personal investigador en formació fitxe, quan mai els ho exigirien al PDI funcionari, el qual té més del 50% del vot censatari en les eleccions al Rectorat.
La majoria del personal laboral de les universitats públiques ocupa llocs temporals, inestables, amb una baixa remuneració i sense opció a carrera acadèmica o investigadora, sense perspectives de futur. Un treball precari també comporta no tindre els mateixos drets que la resta del personal i la falta d’accés als sistemes de protecció social. De fet, a este personal laboral no se l’acomiada, sinó que simplement no se li renova el contracte, encara que porte 20 anys o m és en la mateixa plaça. Recordem que este personal laboral, que exposa el seu cos en eixos treballs precaris, ha accedit mitjançant concurs públic.
Josefina Bueno. Foto: MARGA FERRER
Recordem que durant estos quasi quatre anys des de la firma del preacord, el personal laboral, a través dels seus representants, s’ha assegut en reunions, ha escrit cartes al Ministeri d’Hisenda, al d’Universitats…, no ha parat de recordar-los en xarxes socials, que continuava sense firmar-se el conveni… Ha mantingut el problema viu. Però, mentrestant, la resposta dels governs universitaris a cada una de les reivindicacions del personal laboral ha sigut que esperàrem la firma del conveni, que este resoldria tots els nostres mals, amb la postil·la que no depenia de la seua gestió universitària sinó de la GVA; i el Botànic s’ho espolsava dient que depenia del Ministeri d’Hisenda...; i així quasi bé quatre anys!
Mentre els governs de les universitats públiques valencianes ―les mateixes corporacions que puntuen en els rànquings― prediquen que són un servici públic de qualitat, el que fan és mantenir borses de treball precari i flexible al seu servici, i per això no exigeixen que se li pague el deute que tenen compromès des del 2019 amb el personal laboral de les universitats públiques valencianes.
Isabel De la Cruz, Teresa Samper Gras, Jordi Pérez Asensio, Joan García Perales i Pau Lluch Alemany, membres del Comitè d’Empresa de la Universitat de València per la Plataforma PDI Precariat
Foto: E. PARRA/EP
