La Maria: "Si som molt puristes, la música tradicional es quedarà sempre igual" - Á. Devís

VALÈNCIA. Hui La Maria publica el seu primer disc. Sense dubte, una de les revelacions d'enguany en la música valenciana. Després de sorprendre en les seues xarxes socials amb el talent de veu i guitarra en cançons de cant valencià, fa un pas avant i presenta composicions pròpies que parlen, precisament, del viatge que va viure quan va esclatar la fama. L'Assumpció és un pas més per normalitzar la vigència de la música tradicional valenciana i el relleu generacional. Una lluita que La Maria fa pròpia i que imprimix en cada cançó del seu debut. Dies abans del llançament, atén les preguntes de Culturplaza.

- Com ha sigut el treball colze a colze amb Tono Hurtado?

- Vaig connectar molt ràpidament. Jo li deia allò que m'agrada de moltes referències, però no tenia clar un "ha de sonar així". Tono es va clavar molt ràpidament al meu cap i en algunes jo ho tenia molt clar, però en altres necessitava de la tecnologia que ell ha sabut incorporar i que jo no controle.

- Precisament et volia preguntar pel paper de la guitarra. Estem acostumats a escoltar-te a soles amb la guitarra, però ací les cançons estan molt plenes. Com ha sigut este viatge?

- Ha sigut un viatge que he gaudit moltíssim. Jo anava amb unes gravacions en el mòbil amb una guitarra o unes culleretes que tinc a casa; ell em preguntava si així era com volia sonar, i jo li contestava "no, això és el que jo et porte, però ha de ser al contrari". No podia anar amb una maqueta perquè jo no sé de producció; ho tenia tot al cap, però no sabia com plasmar-ho.

- I no trobes a faltar la guitarra?

- He canviat la guitarra flamenca per l'elèctrica... Això, ha sigut un viatge.

- Com es traslladarà açò al directe?

- El directe li farà molta justícia a les cançons. De fet, jo sempre dic que les cançons quedaran més monstruoses encara. Dic monstruoses perquè sempre patixen unes variacions al tocar-les, però quedarà un directe molt potent, molt electrònic.

- El so que està present en el disc és lluminós.

- El disc conta la història des d'abans a després d'"Arranquen vinyes". Com si fora abans i després de Crist, per a la meua vida suposa tot un eix temporal. A partir de l'esclat ja plantege l'evolució d'adonar-me que tinc fantasmes obscurs. També sobre com gestionar la viralitat... La veritat és que denostem molt allò de buscar likes, però gràcies a "Arranquen vinyes" he pogut fer este disc.

- Parlem de la teua formació: tu vens d'aprendre cant valencià, però en el disc planteges que totes les cançons (menys una) siguen de creació pròpia.

- Jo he estudiat en el Conservatori de Catarroja. I ahí estudiem el cant valencià en el seu vessant més tradicional: sense electrònica, a cappella, amb instruments de cuina... Per a poder arribar a fer música tradicional més evolucionada has de recórrer a altres estudis, ja puguen ser altres modalitats de música com nous instruments.

- Quina importància ha tingut Xavier de Bétera en eixa formació?

- Ell té tota la culpa. Si alguna persona em va posar "Arranquen vinyes" en el camí va ser ell, perquè va incloure la cançó en la programació d'eixe curs. Ha sigut una persona que, tant a mi com a les meues companyes, ens ha ensenyat a abordar una partitura, estudiar-la com és, però després dir-nos :"Quan la sàpies, fes amb ella el que et done la gana. No et corregiré perquè el cant valencià és molt personal i tu has de col·locar els instruments que tu cregues".

- Quan pensem en música tradicional, en València especialment, hi ha hagut una tendència molt clara a fer-ho des del recull (anar als pobles, preguntar a la gent major...). El teu disc obri un segon camí, que no està renyit, però que partix d'un altre impuls.

- En la música tradicional ja està tot inventat. Ara queda fer lletres noves i agafar les melodies que teníem i transformar-les al present. El cant valencià és funcional, no hem d'oblidar-ho: s'utilitzava per a fer menys pesada la vida, sobretot al camp. Es cantava per anar a collir, per a segar, per a adormir els menuts... Es cantava per a tot, ara la cultura és diferent.

El cant valencià també era funcional en la mesura en què es feia amb allò que tenies a mà. Si no tenies cap instrument, cantaves a cappella; si tenies plats i culleretes, ho feies amb això; ja després es va introduir la guitarra, però no deixava de ser un instrument car. Si hem anat emmotlant-nos als instruments que han anat apareixent, si ara deixem de crear música tradicional amb allò que tenim, hi haurà un buit generacional.