El cluster textil sanitari valencià i preus màxims

Fa unes setmanes moltes persones veiem amb esperança com l’empresariat del sector textil valencià feia una aposta decidida pel llançament d’un cluster especialitzat en la producció de material d’ús sanitari. La veritat és que com a economista em fa goig veure com en una situació delicada des del punt de vista socio-sanitari, l’esperit emprenedor valencià donava resposta a la necessitat social de no ser 100% dependents de la importació d’aquestos materials.

De fet, aquesta necessitat és rellevant per al conjunt de la societat per dos motius: el primer, perquè la producció dels mateixos es concentra a un país a nivell global i, el segon perquè, nombrosos països del primer món estan demandant ara mateix aquests productes. El que provoca que hi haja una escassetat relativa de tèxtils d’ús sanitari i, amb això desabastiment, el que du a que els preus es disparen. El Gobierno de España podrá decretar el que vullga però als mercats internacionals seguirà funcionant la llei de l’oferta i la demanda, prova d’això són les subastes de material a peu d’avió de les que es parla en la premsa.

Un escenari de preus a l’alça amb escacessetat i desabastiment com el que tenim als mercats internacionals, és una oportunitat per a que nous productors s’incorporen. Tant és així que quan el mecanisme de mercat funciona, amb escassetat i alça de preus s’incorporen noves empreses a la producció. Entre aquestes empreses que han mostrat els seu interés i s’han posat en marxa hi ha les empreses valencianes del cluster tèxtil. Bona part de la classe política valenciana, amb el M.H. President de la Generalitat Valenciana al capdavant han sabut llegir encertadament l’escenari i han manifestat el seu suport al llançament d’un cluster tèxtil.

Per contra, el govern de l’estat no ha estat tan encertat en la seua decisió de limitar els preus d’alguns productes sanitaris. No em referisc a que siga contrària a la fixació de preus màxims, no ho soc. Però tinc clar que si la intervenció d’un govern no millora la situació original aquest no hauria d’intervindre. Intentaré explicar-me en les següents línies.

En primer lloc, la fixació d’un preu màxim per evitar preus abusius pot tenir sentit tant des del punt de vista econòmic com social quan s’encamina a evitar situacions d’abús de poder de mercat o de posició dominant en un mercat. Però quan es pren la decisió d’intervindre un mercat s’ha de tenir molt clar abans qui són tots els actors a qui les decisions poden afectar.

fixar-se només en el preu de venda al públic dels productes és d’una miopia que fa por

En aquest cas, sembla clar que el govern de l’estat ha fixat preus pensant només en la demanda quan hauria d’haver pensat en les dues parts del mercat: l’oferta i la demanda. Així, ha obviat els moviments que des de diferents llocs s’estaven fent amb empreses locals que s’estaven incorporant la producció de tèxtil i altres materials sanitaris. D’eixa manera, el teixit empresarial valencià donava resposta a la necessita de no dependir al 100% de les importacions d’aquests productes. S’ha de tenir clar que l’estructura de costos d’una empresa que produeix a l’Europa occidental no és la d’una empresa xinesa. Per això, les empreses valencianes com les d’altres llocs de l’estat i d’Europa només podran entrar al mercat si s’assoleix un preu que el permeta cobrir costos i obtenir un marge de benefici.

Amb tot, fixar-se només en el preu de venda al públic dels productes és d’una miopia que fa por atès que no és el mateix comprar a una empresa local que a altra de fora. les empreses valencianes que formen clusters són PIMES que tributen ací, per tant paguen l’IVA, l’impost de societats, i les cotitzacions a la Seguretat Social ací. També paguen salaris a les persones treballadores locals que a la vegada, paguen l’impost de la renda corresponent ací. Tanmateix, aquestes persones assalariades amb els salaris que ingressen demanden altres bens i serveis que a la vegada també suposen més ingressos per a la Hisenda pública. En un escenari de fortes necessitats de despesa pública per fer front a la pandèmia tant des del punt de vista sanitari com social no estem per a menystenir el potencial de creació de riquesa d’un cluster tèxtil sanitari.

A més, tampoc està clar que amb eixos preus màxims s’aconseguisca tenir subministrament als preus fixats. De fet, si s’expulsa premeturament del mercat a les empreses locals que anaven a entrar i tornem a dependre al 100% de les importacions que venen de la Xina en avió quan hi ha altres països amb la butxaca més plena comprant eixa producció no ens la vendran a nosaltres si no a aquells països que paguen més. Amb la qual cosa el desabastiment es tornaria a fer present.

 Aniria bé que el Sr. Sánchez i el seu Consell de Ministres vegeren les dues parts d’aquesta equació i corregiren els preus màxims que han fixat de manera que empreses tèxtils valencianes no es vegeren expulsades del mercat per uns preus màxims per davall dels costos unitaris de producció. Pot ser que la realitat valenciana està molt lluny de Madrid i no ens escolten, un procés de desescalada provincial (S.XIX) pot ser siga una bona mostra d’això.  Però d’això ja en parlarem que a Madrid segueixen pensant que Pego i Oliva no es poden juntar.