Les ‘figues albardaes’ de la Botiga de la Figa de Castelló, una innovació de 1940 - Carla Centelles

La flor de setembre que protegix l'última dolçor de l'estiu, a l'ombra de la figuera, callada a la nit i porgadora al sol, el pecat de les mans que estan disposades a picar. Les figues són l'últim reducte de la temporada expansiva que ens invita a la intimitat de la tardor. Castelló sempre ha sigut terra de figueres, explica Antonio Sebastián, conegut com a Toni el Figuero, ja jubilat després de tota una vida de venedor ambulant de bunyols, xurros i figues albardaes. Amb tot, el seu fill Sebastián no troba ací les varietats per a replicar la recepta de la iaia Anita: la granillo blanca.

Tornaven d'Extremadura quan vaig contactar amb Mati Charquero Gómez, la parella de Sebas, com l’anomena ella. Concretament de Taraveruela. Gràcies a un familiar d'una amiga en comú van descobrir allà muntanyes de figueres custodiades per una família, separades per varietats, van ser capaços d'identificar la que gastava l'àvia. Quasi 740 kg i quasi seques portaven a la botiga que van obrir fa set anys, on les tracten per preservar-les tot l'any (escaldar, assecar, enfarinar, despeçonar i triturar).

Sebas i Mati compartixen formació i professió, ja que els dos estudiaren a l'Escola d'Hostaleria de Castelló, són de la promoció del 97: la de Pedro Salas (Arre) i Rafa Gresa (Ataula), entre altres. No va ser fins al 2010 que les seues vides canviaren per a ajuntar-se. Mati és de Linares i Sebas li atorga a la seua generositat l'empreniment de la botiga el 2016, quan  van deixar les cuines per a centrar-se en la tradició familiar un any després de la jubilació de Toni el Figuero i Paquita Cardo.

D'ambulants, a les festes de la Magdalena, per tots els carrers de Castelló i per molts pobles de la contornada com les Coves de Vinromà, es van jubilar. Toni ens contava que les figues albardaes tenen la capacitat d'agradar a totes les persones sense distinció, també a futbolistes o presidents. Se li escapen els noms de Santillana i Aznar. Els dolços no entenen de colors i més si són tan cruixents i equilibrats com els dos cuiners de Botiga de la Figa busquen. Que li ho diguen a l'escriptor republicà exiliat Antoniorrobles: "Hay horchata y dátiles de Elche, porrat y mañana habrán figues albardaes. ¿Puede pedirse más?". Escrivia en una col·laboració al periòdic mexicà Excélsior de 1962 que recopilava la Casa Regional Valenciana com a llibret de la 3a Falla allà, quan recordaven les tradicions de la terra.

El secret de l'estrela de la casa és la màquina de traure les tires de la pasta de figues, que és la mateixa que gastava la iaia Anita i que va comprar de segona mà, però ara amb motor nou. Les figues assecades es trituren i passen per este aparell per formar tires. La consistència queda similar a la pasta fresca i així es tallen per a passar-les per la mescla d'aigua, rent, farina, sal i un poc de sucre, abans de fregir. Als nostres pobles, la majoria de les figues albardades es troben a les cases, quan les festes populars i en format heterogeni, un mos no t'assegura tocar figa. L’àvia Anita, per l'any 40, ja sabia que volia una massa fina i quadrada que es poguera impregnar de forma uniforme. Garantix que tots els mossos siguen celestials. Una proporció perfecta entre la capa airejada i cruixent i la de la figa natural sense sucre afegit.

Paquita, emocionada, diu que el sabor de la figa albardà del seu fill és el mateix que quan les feia la seua sogra. No cuinar el receptari tradicional és infravalorar el nostre llegat, és oblidar-se de les arrels i tapar el record més viu d'aquelles persones, majoritàriament dones, que un dia ens van voler. Els pares de l’àvia Anita tenien un forn, el de la Monsaua, a la Ronda Mijares. Allà va parir al seu fill Toni el Figuero. I ella, emprenedora, va eixir del forn per a fer bunyols airejats i figues albardades, amb el seu fill i Paquita, que va introduir el xurro.

Totes eixes receptes continuen a la Botiga de la Figa junt amb altres de noves com els bombons Ferrero amb figa, o els de foie i figa i més diversitat que preparen també per a esdeveniments. La tenda és un espai xicotet, al carrer de Sant Fèlix; mig obrador, mig despatx que ompli esta família que respira felicitat. Tenen un secret que traspassa generacions: la generositat de compartir trossets del sabor de tota una vida cuidant.