Òscar Briz: "Vaig pagar un preu en la baralla per la visibilitat de la música en valencià" - Álvaro Devís

VALÈNCIA. L'alcudià Òscar Briz va repassar dissabte al Teatre Principal la seua carrera musical: 23 anys en solitari amb un espectacle inèdit que permeté conéixer totes les cares de la seua discografia. Un ampli repertori defés a capa i espasa de la millor manera que es pot fer: creant, tocant i cantant.

Sobre l'espectacle i la seua carrera, va atendre uns minuts les preguntes de Culturplaza.

- Quines sensacions tens?
- Ho contemple com una gran celebració. Si en un primer moment no tenia molt clar fer açò perquè no podia fer-ho jo a soles al no comptar habitualment amb l'equip de producció necessari, després —ja portem molts mesos treballant— hem anat perfilant molts aspectes i ara ho veig com una celebració de tants anys dedicat a la música popular. També una celebració de la meua obra, que és molt abundant. Ja m'agradaria poder tocar moltes més coses de les que faré. He fet moltes cançons de grups que ja no existixen, així que em centre en els meus últims 23 anys de carrera. En fi, celebre que el teatre s'haja omplit, intentem fer alguna cosa per al record.

- T'acompanyen quatre persones amb la banda, una desena de músics convidats i un grup nodrit de violins. Com ha anat el procés d'assaig d'un espectacle amb tant complexitat?
- El que volíem crear ja, des de la idea primària, era un esdeveniment més que un concert. Això implicava més riscos i porta en si implícit, per exemple, ampliar la banda en certes peces, crear una musicalitat més rica (i per això tenim una secció de vents i coristes), també reunir algunes col·laboracions... I tot plegat, amb l'ajuda de la gent de producció que s'encarrega de les llums i l'escenografia, fa que siga un esdeveniment. Tot açò en un marc com és el Teatre Principal, que ja de per si és un marc imponent i bonic.

- Com dius, les cançons del concert són dels últims 23 anys, però la teua carrera musical comença ara en fa 40...
- He tingut bandes com a autor des del principi, però em centre en la meua carrera en solitari perquè pense que és una obra àmpliament desconeguda per múltiples raons per al gran públic. I, com deia, és l'obra que jo repetisc i que està més vigent ara. La meua carrera comença aproximadament l'any 2000. Clar que he fet moltes coses abans, però soc una persona que no mira massa arrere. La nostàlgia està molt bé per a un comentari o dos, però després s'ha de passar pàgina; però el que m'estimula són les cançons més recents. Sé que no complauré a tots (no em complauré ni a mi mateixa), però és que és impossible fer un repertori que complaga a tots i que abaste tota la meua carrera. Tampoc soc la persona que era aleshores ni el meu públic és el d'aleshores.

- Veent els comentaris que t'ha dedicat la premsa, es diu de tu tant que has conformat una carrera molt coherent amb una marca que has mantingut com que t'has anat transformant mirant de cara al temps. Quina és la fórmula per a combinar les dos dimensions?
- Vull pensar que és una qüestió simplement de melomania meua. Qui no em coneix personalment no ho pot saber, però jo he escoltat tones i tones de música des que tenia 11 o 12 anys. Això em dona un espectre molt ample (també sentimental que va relacionat amb la meua història). Són músiques de les quals podria parlar amb tu, o amb una altra persona, que per a mi, en un moment de la meua vida, han tingut una influència futura. Eixe bagatge és el que em permet ser així. Fer-se major, que et dona un punt més mimètic, et permet adquirir una saviesa, que no és més que quan el coneixement es convertix en intuïció.

- Més enllà del contingut de la teua música, també et volia preguntar pel context. Més de 20 anys de carrera també t'han fet viure diferents etapes de salut de la música en valencià. Com ho has viscut?
- Per exemple, quan vaig començar a finals del 99 publicant el meu primer disc en solitari el context era molt diferent. L'escena de música en valencià era minúscula: els referents antics de la cançó dels 60 i 70 eren ignorats voluntàriament i a més funcionava la mateixa dinàmica del pop de devorar noms contínuament. Després passàrem una època molt lletja (la primera dècada del segle XXI sencera), on no teníem pràcticament àmbits on donar a conéixer el que féiem, començant per la radiotelevisió valenciana. La meua producció s'ha vist immersa durant molts anys en eixa baralla, en eixe diàleg entre una sèrie de forces que reivindicàvem una sèrie de coses i altres forces que negaven tot això. Sense ser obertament polític ni abraçar cap causa de manera indestructible, he tingut les meues empaties perquè també he patit les conseqüències de tota eixa baralla i de l'estat de les coses.

Jo m'he anat adaptant a la meua manera, però sempre es paga un preu. El que s'abraça a algunes causes també paga un preu; jo també al reclamar llibertat d'una manera innegociable. També he acceptat que en tots els llocs no es pot estar i al final has de creure en el que fas. Si no creus en el que fas, no estaries sent tu.

- 40 anys de música que parla de les teues intimitats i dels grans temes del món seran com un àlbum de radiografies de com has anat vivint la vida...
- Sí, clar, seguint els discos que he fet des de l'any 84 —la primera maqueta autoeditada de Coda, que era com podíem fer les coses llavors, en cinta casolana— podria fer la radiografia de la meua vida.

El que passa és que vivim en un món que vol dualismes i contraris. La vida és molt complexa, encara que molts entesten a reduir-la en un "estàs amb mi o estàs contra mi" i "si no eres dels nostres, eres d'ells". Jo mai he contemplat la vida així. A mesura que he anat madurant encara menys. La vida té molts colors i molts matisos; és inabastable. Només penetrant en ella un poc vas coneixent que eixa és la realitat i no la que molts s'entesten a imposar. La meua obra busca reflectir tot això.