tribuna libre / OPINIÓN

Salvem la ceràmica?

26/02/2023 - 

Sembla que finalment s’han començat a articular les ajudes al clúster ceràmic (Real Decreto-ley 20/2022), per part del Govern de Madrid. El decret llei regula les quantitats, els temps en que arribaran les ajudes, així com els requisits. La quantitat total és de 450 milions d’euros, el termini per a la percepció s’estén fins a abril 2024. La base del càlcul serà el consum de gas al període l’1/2/2022 fins 31/12/2023, i es faria sobre el diferencial del cost energètic agafant com a referència l’any 2021. El total de l’ajuda s’obté del percentatge (entre el 40 i el 50%) sobre el total del cost subvencionable, fins a al màxim de 25 milions per grup empresarial. 

D’altra banda, les empreses han de justificar una davallada en els seus resultats (mesurats per l’Ebitda) d’un 30% respecte al període anterior. També es requereix un mínim de consum energètic i que aquest represente una part significativa per al negoci de l’empresa, mesurat a partir del rati entre consum i valor afegit (>1,5 kWh/€). Les empreses receptores de les ajudes hauran de pertànyer a algú dels sectors inclosos el codi 25 CNAE, encara que hi ha excepcions. Les empreses hauran de comprometre’s a fer inversions per a la millora en la gestió energètica en totes les seues instal·lacions o alternativament invertir el 50% de l'ajuda en projectes que donen lloc a la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. Finalment les ajudes estant subjectes a la llei general de subvencions que exigeix un període mitjà de pagament als proveïdors.

Les reaccions al decret no s’han fet esperar. Sembla que tothom està descontent, des de la patronal Ascer (també Anffecc), que venen a dir que el decret no té cap sentit, fa curt i arriba tard, i es justifica dient que amb les restriccions que conté el decret, poques empreses poden accedir-hi. Com a conseqüència han decidit abandonar la mesa Salvem la Ceràmica. També el conjunt de forces polítiques i d’institucions locals semblen decebudes. Hi ha un encreuament múltiple d’acusacions i culpabilitats, empreses privades front a sector públic; dreta front a esquerra o València front a Madrid, i viceversa.

El decret llei no serveix per a ajudar d’una manera efectiva a les empreses ceràmiques, però el conjunt del clúster no ha encertat en l’estratègia per a aconseguir-les

El decret llei no serveix per al propòsit d’ajudar d’una manera efectiva a les empreses ceràmiques. Sense aprovar, en absolut, i valorant negativament l’actuació i la proposta del Govern central, la nostra opinió és que fer culpable a la insensibilitat del Govern de Madrid del futur del clúster no és correcte ni realista, més enllà dels efectes terapèutics que dóna tenir un culpable extern i identificat, sobre el que focalitzar les culpes i descarregar algunes responsabilitats pròpies. La insatisfacció en les ajudes propostes, és un fracàs de qui les ha proposat, però també del conjunt del clúster que no ha encertat en l’estratègia per a aconseguir-les.

Comprenem que la temptació és forta. El relat oficial queda clar. Les empreses necessiten obtenir beneficis, els beneficis generen inversions i les inversions generen creixement, nous negocis i, particularment, ocupació. Per tant, si es produeix un shock extern que deteriora de forma significativa els beneficis, en cadena, es veuen afectades les inversions i comença el tancament/deslocalització de plantes i la destrucció d’ocupació. En conseqüència, si l’ajuda pública és capaç de pal·liar i actuar de forma subsidiària per compensar les pèrdues, aportant la part equivalent i sense massa restriccions, tornarien a la posició anterior a la crisi, i problema solucionat.

Però, malauradament, la realitzat no és (i tampoc sol ser) així. Creiem sincerament que el plantejament haguera pogut ser un altre. El diagnòstic del que li passa al clúster ceràmic és molt més complex i va molt més enllà del que s’ha discutit en la campanya en pro de les ajudes. Fins i tot el to de moltes de les declaracions, d’exigència, de desqualificacions, i amb un component de pugna política, tampoc ajuden a la resolució del conflicte. El plantejar el tema de les ajudes al clúster d’aquesta manera, no sabem si és útil (sembla que no) però segur que no és la millor manera de plantejar-se el futur d’aquest clúster. Més enllà de l’estratègia seguida, ni tan sols la urgència de la situació no justifica el no reconèixer i identificar totes aquelles coses que estan pendents de plantejar i resoldre al nostre clúster.

Començant per allò més obvi, la queixa sistemàtica per la utilització del CNAE per identificar les empreses del clúster, que no de la indústria ceràmica, que fa per exemple que els esmalts sistemàticament queden exclosos de tot tipus de polítiques. La veritat, no serà perquè des de fa anys s’ha vingut proposant la creació d’un àmbit d’actuació política del clúster, a partir de la clusterització de l’economia valenciana. Per cert, com fa dècades tenen a Itàlia i com amb un altre nivell han desenvolupat a Catalunya i País Basc. No ningú, ni partits, ni governs, ni institucions ho han considerat, fins al moment, rellevant. 

En realitat no sabem quines són les xifres i la situació reals del clúster, les diverses tipologies d’empreses.
El clúster no és un tot homogeni. La qual cosa fa difícil de valorar l’impacte de les possibles ajudes

A partir d’aquesta primera mancança, i de la falta d’institucions representatives del conjunt del clúster, no hi ha una informació adequada i rigorosa del que passa al clúster. La qual cosa dificulta, entre altres moltes, tota mena de negociació amb els altres nivells de l’Administració. En realitat no sabem quines són les xifres i la situació reals del clúster, les diverses tipologies d’empreses, més enllà dels informes genèrics, moltes vegades fets per consultores, per encàrrec amb un biaix clar, i amb evidents limitacions.

El clúster no és un tot homogeni. La qual cosa fa difícil de valorar l’impacte de les possibles ajudes, per exemple: (1) En aquest moment de crisi, hi ha almenys un grup empresarial i dels més significats (Porcelanosa), que no sols no redueix la producció sinó que acaba d’inaugurar una planta nova (segons la informació periodística) amb una producció futura prevista anual d'1,3 milions de metres quadrats. (2) Hi ha grups empresarials que han aprofitat la situació de crisi per tal de prendre decisions de tancament o reducció de la producció que ja estaven previstes amb anterioritat (p.e. Grupo Fuertes-Todagres). (3) També resulta difícil de pensar que les decisions de determinats grups es veuran afectades de forma determinant per l’import de les ajudes. Dels dos grups empresarials que han sol·licitat ERTOs (i també EROs) per a més empleats (segons alguns càlculs quasi al 30% del total) un dels grups resulta que fa sols un mesos va generar una plusvàlua d’uns 750 milions d’euros a l’anterior propietari, mentre que l’altre grup empresarial té una cartera de negocis amb 41 unitats de producció arreu del món, on la producció ceràmica la composen 9 unitats productives, la majoria fora del territori, que li permeten més que una deslocalització una relocalització les unitats productives. Per cert, en ambdós casos, amb seues seus fiscals fora del territori espanyol. En definitiva, el coneixement de com són les respostes a la crisi en funció del tipus d’empresa ens haguera ajudat a fer un millor diagnòstic.

Hi ha per damunt de tot la necessitat d’un pla a llarg termini que permeti abordar els canvis i transformacions necessàries. L’increment dels preus de les energies van començar abans de la guerra. Ningú va pensar fa 5 o 10 anys en un escenari de preus alts de les energies? No hi havia ja elements per a pensar-ho? Els projectes energètics vinculats a l’estalvi i eficiència energètica, i sobre tot la recerca de noves fonts d’energia per substituir al gas, per què no es van ficar en marxa de forma clara des els primers símptomes de la crisi energètica, ja fa dècades? (per exemple des del protocol de Kyoto -1997-, on es va començar amb els drets d’emissió). 

També, ningú va pensar que si facilitaven la concentració empresarial i l’entrada de capital forani, aquestes empreses tindrien menys barreres de sortida? I que la fragilitat del clúster front una crisi com l’actual seria molt major? De veritat ningú no ho pensava? Més encara, per què no s’han explorat i ajudat les estratègies de diversificació d’algunes de les empreses del clúster, per exemple tecnològiques, per tal d’entrar en altres mercats, i reduir el risc?

En resum, pensem que per salvar la ceràmica caldria començar un procés a partir d’un acord entre els diferents actors, basat en la confecció d’un veritable pla estratègic, identificació del clúster i creació d’estructures unitàries de representativitat, replantejament del creixement de la capacitat productiva, potenciació de les activitats i projectes de les tecnologies mediambientals, i potenciació de la diversificació de les activitats productives.

Sabem que algú pot dir que si no hi ha ajuda, el deteriorament de la situació serà tal que no tindrà sentit el que hem proposat. No sabem si s’arribarà a això, però, també és cert que si no revisem els reptes plantejats, encara que tinguérem les ajudes necessàries, no faríem més que posposar la crisi, i tal vegada hauríem perdut temps, recursos i oportunitats. El procés de descarbonització, les tensions en els mercats energètics i de matèries primeres són irreversibles, i més val saber-ho, quan més tardem a actuar de forma clara, més complicat serà i menys possibilitats de sobreviure tindrem.

Director de la Càtedra de Transformació del Model Econòmic de la Universitat Jaume I
 

Noticias relacionadas