Sobre els pins que s'assequen

He de començar dient que aquesta rèplica es fa de comú acord amb l’autor de l'article "Els pins s’assequen" publicat en aquest mitjà el passat dissabte, a qui considere un amic. De Joan reconec la finura de la seua ploma i les valuoses reflexions crítiques que oportunament ens regala de tant en tant. Tot i això com a rèplica faré unes matisacions, crec que necessàries, sobre les dades del seu article:

1. No és acceptable entendre (o fer entendre) que el creixement, en superfície i densitat, del bosc al nostre País es dega a les repoblacions de l’ICONA que es refereixen, si tenim en compte que, en el pitjor cas possible, sols afectarien a terrenys públics, que en la província d’Alacant són sols un terç de la superfície forestal total, i que en la Marina Baixa sols ho són una part de la Serra Gelada (o seria la Serralada...? Sempre m’ho he preguntat), dues taques en les serres de Bérnia i la Serrella, diversos forests municipals en els vessants de la serra d’Aitana i finalment el bosc públic de la Vila Joiosa. Una part molt petita de la superfície forestal percentualment parlant.

2. Segurament el que dic abans no es podrà entendre si no es parteix de la certesa que al País Valencià estem en màxims de boscos des del Neolític (això ho puc suportar amb dades: es tracta d’un paradigma forestal i territorial absolutament nou a nivell del Mediterrani espanyol) i que en eixe creixement no ha participat l’ICONA significativament, sinó molt principalment la regeneració natural dels boscos per l’abandonament agrari i la desvertebració rural, que són dramàtiques i les autèntiques responsables de la nostra situació en una majoria acaclaparadora dels casos (i no sols tenen conseqüències mediambientals, sinó que hi ha moltes conseqüències socials, culturals i econòmiques en les que no m’estendré ací).

3. A això afegesc que a falta de gestió, per molt que mirem a un altre costat, els boscos seguiran, i de fet segueixen, creixent (en superfície) i acumulant biomassa i competència (és a dir, creixent en número de peus per unitat de superfície), la qual cosa, en situacions d’escassesa de pluja es torna una situació de competència insuportable per a les masses i produeix mortalitat. Altrament dit, com vam veure divendres en una jornada tècnica sobre aquest mateix tema a Xodos (l’Alcalatén), actualment disposem d'una quantitat immensa d'arbres per unitat de superfície , que competeixen entre ells a vida o mort per l'escassa aigua que ha arribat a terra en els últims dos anys hidrològics. Un factor totalment limitant per a la vida en el bosc mediterrani.

4. Com a conseqüència del que dic, també he d’afegir que el nematode al que es refereix l’article és sols una afecció secundària (com el refredament que suposadament va matar a la Duquessa d’Alba, segons la premsa rosa) que actua en aquestes situacions de competència insuportable (ara mateix per l’aigua) i per tant de debilitat dels individus, no una malaltia primària que ataque a arbres vigorosos ni cause problemes en altres circumstàncies.

5. I finalment, el més important: voldria fer una esmena a la totalitat de l’enfoc que se li dona a les qüestions agroforestals (i en general, rurals) per part de la societat urbana cada vegada més desconnectada del territori i la seua gestió agroforestal. És un enfoc sovint sustentat en tòpics i esquers que desvien llastimosament l’atenció. I crec que no ens hem de fer trampes al solitari, sinó afrontar la realitat tal com és.

Suposa un recurs tendenciós (per molt que siga vell i gastat) posar en el centre d’aquesta problemàtica les suposades repoblacions de l’ICONA de 1960, si considerem que, des d’aleshores, l’administració pública (les dues últimes legislatures, en mans del botànic, ho recorde) podria haver fet moltes coses per la millora de l’estat de les masses forestals, no sols de les repoblacions en terrenys públics, sinó en la resta dels espais forestals. Contràriament, en lloc d’aliar-se amb la població rural i el territori (com hagués sigut esperable d’un partit valencianista ocupant la cartera de territori en les dues darreres legislatures), l’administració tant d’aquest com de l’altre color s’ha entregat invariablement a l’ecocentrisme urbanita (i les seues Fake News), per entrebancar la gestió privada dels boscos i paralitzar-ne la publica, amb poques alternatives més que la ultraprotecció del territori o la seua ultradestrucció. Això deixa poques possibilitats a l’espai intermedi que és la gestió agroforestal tradicional, que mor per asfíxia, burocràcia, ultrarregulació i desídia, a falta de polítiques d’impuls real. Com els mateixos pins a què es refereix l’article de dissabte.

Així que per molt que usem vells tòpics per tapar la realitat, la realitat s’imposa dia a dia. La no gestió forestal... i (també) el símptoma d’esmentar el paisatge cultural mediterrani com a un paisatge “natural” (ai, làs!), a més de constituir un error supí que denota que no coneixem la nostra pròpia identitat territorial, ens porta a la renúncia de la possibilitat d’aprofitar la circularitat i la transversalitat dels recursos forestals (recorde, renovables, per què no deixaran de créixer) i que aquests incidesquen en la vertebració del País. En definitiva, porta a deixar-ho tot en mans del foc (i a fer falsos panegírics després), una vegada el bosc s’ha convertit en un polvorí de combustible mort, per efecte de la sequera o per causa de tant altres meteors, com ara les darreres nevades en l’interior de Castelló de 2017, o les ventades de 2021, en situacions d’excés de competència.

Escric aquesta rèplica perquè pense que faríem bé d’obrir els ulls i no seguir per aquest camí, perquè és evident que enganyar-se, a llarg termini no porta enlloc. A Joan Borja li agraesc (de nou) que haja escollit escriure sobre la greu problemàtica dels nostres espais forestals (jo n’estendria l’abast als espais agroforestals) en relació a la sequera i que haja volgut obrir la porta a un debat constructiu, transversal i necessari sobre l’estat actual dels nostres forests. Cal afegir que no podia haver sigut d’una altra manera, perquè ell és un home constructiu i positivista d’arrel.

Però debatem des de la certesa, i no a partir de repetir especulacions i tòpics que porten massa anys funcionant, desviant l’atenció i fomentat l’actitud fatalista i contemplativa envers un paisatge cultural que llastimosament està desconstruint-se davant dels nostres ulls. I sigam proactius per enfrontar el nou paradigma territorial en què estem immersos, que per més de no mirar-lo, no va a desaparéixer.

Rafael Delgado Artés ([email protected]) és professor de Prevenció i Extinció d’Incendis Forestals en la Universitat Politècnica de València i president de la Plataforma Forestal Valenciana.