Hi ha qui guarda la infància davall l'ombra d'una figuera i jo la incruste en la sardina de bota. Li tinc un afecte especial, què li faré.
Fa uns mesos reivindiquí la sardina de bota en un article. És un aliment al qual li falta reconeixement, i per això continua desaprofitat en les cartes dels restaurants. Quina pena —pense—, quant que ens perdem.
Per sort, Melissa Kuoman i Santi Guerrero m'han donat una alegria. S'han tret de la cistella una titaina amb sardina de bota (que a més porta canella, ametles torrades, pebre de Madagascar, ceba tendra verda fresca i un ou deixat caure com una besada al front).
Esta titaina és l'epítom del que vull quan busque un plat per a sucar. Suculència, sabor, fluïdesa i mescla de sabors únics. Amb una viena de pa al costat seria el meu únic plat del dia. Pareix senzill. Però cal atrevir-se a fer-ho. Este és un miracle.