Diners, cases i gent del Cabanyal: una històrica estructura socioeconòmica

VALÈNCIA. Somnis de prosperitat, ambició, il·lusió per ascedir socialment i créixer econòmicament, desigs que els fills hereten alguna cosa més que deutes i ajocar el llom de sol a sol. Trencar la cadena de pobres que naixen de pobres que naixen de pobres. Aconseguir-ho, ser-ne l’excepció per a que els qui t’han de sobreviure tinguen un millor passar, allunyat del drama, un plat de calent en taula, un llit tou on jaure. Sí, és semblant al “self made man” dels nordamericans. Pot convertir-se en motor del progrés, per més que a voltes, l’anhel puga dur a la desmesura i perpetuar les desigualtats més cruels.

El drama i el costumisme

Però més cruel és la fam. I la misèria. Vore-les cada nit en els ulls del fill que demana pa, que no pot dormir perquè li fan mal els budells de tan buits. Des de l’òptica del nostre temps és natural que ens entendrim amb estampes com la típica de les dones que llaven la roba en la séquia d’En Gasch, en el cantó amb l’actual carrer del Progrés, mentres uns xiquets en colla juguen innocents i feliços, entre les barraques de postal. “Murió mi hermano poco después a consecuencia de unas fiebres tíficas de aquellas que diezmaban la población del Cabanyal del tarquim y de las acequias sucias en las que lavaban sus ropas las mujeres del distrito; aquellas malditas acequias del Riuet, de En Gasch, de Pixavaques y de Vera se llevaron por delante más vidas que las guerras europeas… y, entre ellas, se llevaron la de mi pobre hermano”. És el desgarrador testimoni d’Antonio Damià en relatar el tràgic record de la seua infància («Del Puerto a la Playa», J. Doménech, 1973).

Escapar cap al sud, cap al port

Esta fon la realitat del poble de pescadors que València tenia allà on li girava l’esquena a la mar, un poble deixat de la mà de Déu però sobretot de la dels governants que fins fa quatre dies no garantiren unes mínimes condicions sanitàries ad aquells que estaven abocats, jorn a jorn, al marge de l’oratge i dels riscs, a extraure del Mediterrani el sou diari que alimentara els somnis d’un futur diferent a la fam, la tragèdia i la por. 

Més enllà de la idealització de les estampes costumistes que hui inunden els grups de fotografies històriques en xàrcies socials —i que beuen, fonamentalment d’una visió biaixada de les obres de Blasco i Sorolla—, l’anhel d’escapar d’una realitat terrible és la principal coordenada on s’emmarquen els substancials canvis que experimentà el Cabanyal durante tot el segle XX i fins als nostres dies. Tot i la dignitat, tot i l’altivesa que mai, al llarg de les centúries, pergueren els seus habitants, sempre orgullosos, a pesar de tot, del seu poble i de l’esforç impertèrrit dels avantpassats.

Un Cabanyal estratificat socialment

L’estructura urbanística actual del Cabanyal obeïx, també, a este anhel: en el Cap de França i Llamosí (que deu el seu nom a la família propietària dels terrenys que s’extenien darrere de l’actual església dels Àngels, a l’altra banda del camí del Cabanyal), trobàvem vivendes humils de pescadors. El Cap de França era conegut com el Cagarritar, per l’abundància de corrals de vaques i cabres i, com delata el malnom, per les seues deposicions. Lògicament les cases d’aquella contrada eren les més humils, vivendes baixes i menudes. 

Migració cap al Canyamelar

I és que, des de finals del XVIII i primeries del XIX es produïx un procés de migració social interna que no és, ni més ni menys, que la fugida de la fam cap a un futur millor: tots aspiren a instal·lar-se en el Canyamelar, prop del port, dels treballs millor remunerats, de la gent amb poder. I treballen dur per a aconseguir-ho. En les antipodes, cap al Cap de França, és on millor s’han conservat les construccions d’obra originals de finals del XIX i primeries del XX, just pel motiu contrari: eren vivendes de gent treballadora amb poca capacitat d’inversió i que, en tot cas, amb el pas dels anys, anà conquerint una harmonia veïnal i una qualitat de vida òptima que els portà a cuidar i millorar les cases i arrelar-se en la zona. La mateixa cosa succeí en el Cap de França, on, a més, les arrels eren més fondes per la proximitat del sindicat del Pòsit del Peixcadors, la inauguració de l’escola del qual anà a càrrec de Vicent Blasco Ibáñez i que s’ha considerat secularment d’esquerres, en oposició al de la Marina Auxiliant, a vora mar, però ja fitant en el Canyamelar. Este arrelament féu que a primers del segle XX molts dels habitants de Llamosí i Cap de França alçaren també cases ben emblemàtiques des del punt de vista arquitectònic, mostrant que, tot i no moure’s d’allà havíem aconseguit el somni de la prosperitat, a pur d’hores, suor i llàgrimes.

Marstal i el Cabanyal. L’abandó de la mar

Este procés de fugir cap al port era un forma, també, si ho pensem, de fugir de la mar, de la inestabilitat i del risc de la pesca. Durant el primer terç del segle XX el Cabanyal va patir la seua particular “marstalització”. Marstal és l’escenari de la novel·la de Carsten Jensen on es descriu com les dones del poble ordiren una estratègia per a desvincular l’economia del poble danés de la mar que els furtava fills i marits i que els tenia instal·lats en el drama, de forma secular. Si no han llegit «Nosaltres, els ofegats» no tarden més en fer-ho. Si «Cien años de soledad» és la història del món en Macondo; l’obra de Jensen ho és en Marstal. Aquella de secà; esta, marítima. A primeries del XX el Cabanyal començà a deixar de ser un poble que vivia fonamentalment de la mar i l’activitat pesquera passà a ser residual. De forma determinada per les pròpies famílies de pescadors, com en Marstal, amb la mateixa component matriarcal.

Els últims peixcadors i mariners provocaren, com en Marstal, un trencament generacional, un procés que tingué el seu caramull en els anys 50 i 60. Unes dècades abans, en desembre de 1917, es va apagar per a sempre el far que mostrava el camí de tornada des de l’alt de l’església dels Àngels i permetia totes les marcacions a les embarcacions que ampraven l’extensa platja del Cabanyal com el gran port de la seua activitat pesquera. Havia estat en actiu, junt al campanar de l’ermita originària de finals del XVIII, des de la seua encesa en 1862 i la seua desaparició revela el desús de la platja com a base de l’activitat pesquera que es desplaçarà, progressivament cap al port, on a més estava a punt d’inaugurar-se el nou far de mamposteria. Primer són les grans barques de bou les que abandonen la fina arena de la platja pels molls de l’actual edifici Veles e vents, els versos amb els quals se’ns connota l’enorme metàfora d’Ausias March, el gran poeta del segle d’Or de la llengua valenciana: la mar i la vida, l’amor i la mort, el drama i el plaer. L’espai no podia tindre millor nom. Ni la mar que tingueren enfeltrida generacions de cabanyalers, millors paraules que les de bollia el mar com la cassola en forn. Poc a poc també es mudaren al port les barques més menudes. I a mida que els vells pescadors anaren jubilant-se la flota anà minvant, fins als nostres dies, reduïda a una dotzena de vaixells i uns quants marins andalusos i subsaharians.

El futur del poble de pescadors

El Cabanyal ja no és un poble de pescadors. “Ni ganes!”, exclamarien amb fermea els qui feren possible que deixara de ser-ho, els qui decidirem amb valentia que sos fills ja no eixirien a la mar per res del món, que viurien altres vides amb menys solcs en la pell que les seues. Hui sobreviuen les rabasses d’aquell temps. En la gastronomia, per descomptat, en les tradicions i els costums, en la llengua, en el caràcter de les gents. I sobretot en la forma particular de mirar la mar i de saber-la pròxima cada dia que s’alça, amb el jorn, retallada sobre l’imperial cel de València.

El futur està per escriure. Potser seria bo que la desitjada rehabilitació integral de vivendes i patrimoni contribuïra a minimitzar les velles fronteres socials i que primara una convivència sana i harmònica. Hi ha un escull obvi: la fractura provocada per la creació de la zona zero, que no teniu més objectiu que trencar el poble per la mitat per a desballestar-lo després casa a casa. Com a conseqüència d’esta perversa planificació, el Canyamelar hui té un potencial enorme en contrast amb la resta del poble. Per això és important que els governants del present i del futur es desvetlen per atenuar esta estratificació social de nou cuny i evitar així la divisió interna –el trencament, en realitat– que alguns volen alimentar. Més encara quan molts dels fills del Canyamelar provenen de famílies del Cap de França i del Cabanyal, per la migració interna que s’ha donat històricament.

Agraïment: Joan Víctor Pascual Gallart