Les 10 característiques de les mares valencianes

VALÈNCIA. Fa ja uns dies que celebrarem el dia de la mare i com mai és tard per a reivindicar la figura materna, volia fer-li un xicotet homenatge a les mares valencianes, extensible a les mares de tot el món. I clar, si hem de nomenar a les nostres mares, el número u mundial en la matèria “mares valencianes” és Eugeni Alemany, que té molta raó quan diu que les mares valencianes són molt patidores i exagerades. De fet hi ha un vídeo molt divertit, que he trobat mentre em documentava per a este article, de sa mare reivindicant el patiment “Nosotras los parimos, nosotras los patimos”.  Perquè eixa, patir i exagerar, és la primera de les 10 característiques bàsiques de les mares valencianes:

1.- Una mare valenciana, patix. La mare valenciana no dorm si estàs per ahí de festa, no dorm si no l’avises de què has arribat a casa, no dorm si has d’agafar un avió, no dorm si li dónes qualsevol disgust… en general patix tant que no dorm cap nit de la seua vida, o això diu, per culpa dels seus fills.

2.- Una mare valenciana mai està conforme amb les vegades que interactueu. “No crides mai a la mare”, “no vens mai a visitar a la mare”, “no te’n recordes de la mare”, “no vols gens a la mare”, o fins i tot: “el dia de demà em clavaràs en una residència i t’oblidaràs de mi”. 

3.- Una mare valenciana tal volta cuine paella, tal volta no, potser tinga mà per a la rebosteria i cuine postres i coques, o potser no. Però una cosa és segura, una mare valenciana ha heretat la capacitat de cuinar eixa poció màgica anomenada putxero, que és capaç de reviscolar a un mort, curar la resaca, i provocar que els seus fills saliven sense mesura. El més curiós és que dins del perol fica una sèrie de verdures que només les has vist en el putxero, i que mai han passat per les neveres del teu pis d’estudiant. Són com els druides dels perols, les Panoràmix del napicol, les xirivies i la pilota.

4.- Una mare valenciana vol que quedes bé sempre, es preocupa per la teua imatge pública. “Eixes sabates estan brutes, dóna’m que te les netege”, “eixa camisa està arrugada, lleva-te-la que te la planxe”, “no oblides de dur-li alguna cosa a la teua nòvia del viatge de treball”, “hui és l’aniversari de ta tia, felicita-la que ella sempre pregunta per tu”, “no sigues agarrat i estira’t en l’estrena de la boda del teu cosí…” i així tota una sèrie de recomanacions que van des de consells de moda, a recordatoris d’aniversaris a l’estil de Facebook però telefonant-te.

5.- Una mare valenciana pot sobreviure menjant arròs i bollit. Arròs el diumenge i bollit els altres 6 dies a la setmana. Des del desdejuni fins al ressopó, el bollit és com la telenovel·la o el pa nostre de cada dia, no falta mai. I si arribes a dinar a casa per sorpresa i hi ha bollit, sempre dirà: “també hi ha un poc de fiambre en la nevera”. Perquè amb pernil i formatge complementen qualsevol dinar. 

6.- Una mare valenciana coneixerà la vida, obra i miracles dels teus amics millor que tu, especialment si ja no vius al poble. “He vist a la Rosario i m’ha dit que el seu fill festeja en una xica de Sollana”, “al banc he vist al teu amic Pep i estava canviant diners per al viatge als Estats Units”, o “ai quin disgust! A la Vanessa l’han acomiadat del treball ara que acaba de ser mare!”. I tu et quedes en cara de pòquer pensant això de: “ja saps més tu que jo!”.

7.- Per a una mare valenciana el principal enemic és la frescoreta. “Tapa’t que a poqueta nit refresca” o “vas massa fresca Mari, et refredaràs” són frases que utilitzaran cada dia de la seua vida, independentment de la temperatura que faça o de què esteu patint una ponentà. I ho arregla tot amb una rebequeta, perquè elles saben que amb una rebequeta pots travessar el Pol Nord i mai patiràs fred. De fet quan arriben a certa edat, les mares valencianes sempre, i sempre és sempre, ixen de casa enfundades en la seua rebequeta que agafen a dos mans com si fóra una camisa de força per a tapar-se el coll i la pitera. 

8.- Una mare valenciana vol fonamentalment tres coses per al seu fill o filla. Que li done nets als quals malcriar amb llepolies, que vaja a visitar-la totes les setmanes i que no li falte de res (amor, salut i treball). I a partir d’ahí una mare farà dos coses: si complix tots els requisits fardarà del seu fill a la menor ocasió: “ai el meu Bernat, s’ha comprat un pis de categoria internacional”; si per contra li falta amor, nets o no la visita, el criticarà sempre que puga davant de les amigues: “veges tu, el meu fill fa un mes que no ve a vore’m”, “35 anys té ja la meua Tamara i no em dóna nets, deu ser cosa de l’home que s’ha buscat, per a mi que és estèril”, o comentaris similars. 

 9.- Una mare valenciana té dos maneres de demostrar que està molt enfadada. Alçant el dit  recriminatòriament, i cridant-te pel teu nom complet. Així que si per exemple diu: “Vicent Ferrer Marco Moreno, vine cap ací immediatament” mentre alça el dit índex i t’assenyala com si fóra Sant Vicent Ferrer en persona, és que n’has fet una de ben grossa. Sí, Vicent Ferrer com el sant, em va ficar de nom la santa de ma mare, però la culpa sempre serà de mon pare, això és així. Que per cert els pares valencians tenen dos frases contradictòries amb les quals resolen qualsevol situació: “fes-li cas a la mare” quan parlen amb els seus fills, i “deixa estar al xiquet” quan parlen en la mare. 

10.- I per a acabar una mare valenciana sap més que el doctor, però sempre t’envia al doctor. Si tens qualsevol mal ho apanya amb un “ferrocarril”, un “orbital”, o una “bullidora” que són maneres d’anomenar al Gelocatil, l’Orfidal i l’Eferalgan efervescent. Qualsevol mal cutani l’arregla amb “Hollywood” (Halibut), i en unes brosses i llavoretes et farà una infusió “que segur t’arregla la panxa”. Però si li telefones amb un “em fa mal el cap” o “he caigut un bac”, immediatament respondrà “vés al metge a vore si tens un tumor” o “corre a urgències no siga cas que tingues algun os trencat”. 

I així és com són les mares valencianes... o no, perquè “això és com tot”, hi ha mares que no són així, altres que ho seran i altres que sense ser valencianes també es comporten igual. Perquè segurament moltes de les coses que conte irònicament siguen transversals, i les mares de Japó també hi cuinen un “ramen” que fa salivar als seus fills, les mares russes s’enfaden quan la seua filla no les telefona, i en Angola també hi haja mares perseguint als seus fills amb rebequetes contra la frescor. O no, no ho sé, perquè jo només tinc una mare i és valenciana, i a més de putxero, la Xelo, fa un arròs al forn pel qual paga la pena conduir una hora de cotxe. Perquè eixa és una de les armes principals de les mares, atacar directament al teu estómac per a que vages a visitar-les, amb missatges com: “veniu a dinar demà? La mare havia pensat fer fideuà!”. I tu que no pots resistir-te a eixe plat que ta mare cuina com ningú, allà estàs a l’endemà complint amb les teues obligacions filials com un bon fill valencià.