D’acord amb una cita del filòsof francès Jacques Rancière que solia mentar sovint l’Íñigo Errejón de l’època de La Tuerka i el primer Podemos, el rebuig al populisme és en els nostre dies el principal punt en comú entre els vells comunistes i els nous liberals; un populisme que, en general, no encerten a definir i acaba construint-se com una mena de fantasma que encarna tots els mals de cada casa: a vegades una forma, d’altres un discurs i generalment una mena de vapor verinós ple de defectes i pecats capaç de colar-se per qualsevol escletxa per explicar retrospectivament els problemes del present.
Front als problemes i sectors enquadrats en la categoria populisme, existeix però una resposta oficial que fita directament amb l’autoajuda i el mindfulness: prescriu que hi ha prou amb oblidar-se del problema i deixar passar el temps sense resoldre cap dels problemes estructurals que li donen origen; que implícitament, demana gaudir de la vida i deixar el mort -cadàver incorrupte de sant- als successors. A la Catalunya que afronta hui les seues cinquenes eleccions autonòmiques en una dècada, aquesta sembla ser la proposta majoritària del constitucionalisme espanyol de distint signe ideològic: oblidar-se del procés sense donar ni tan sols prometre cap mena de solució a qüestions materials pendents que han tingut un paper decisiu en l'expansió de l’independentisme, com el finançament autonòmic, el blindatge competencial o les inversions pendents en infraestructures; ja no parlem de l’autodeterminació o la reforma constitucional. Sembla que es poden esborrar deu (o quinze) anys de la Història si es tanquen els ulls i es demana un desig. Però per a la majoria de mitjans, els nostàlgics aliniats amb el Take control back i Make America great again són (només) els altres.
Un dels intel·lectuals de referència d’aquest univers que considera les últimes dècades d’Història a Catalunya com una mena d’accident culpa d’uns pocs líders miops (tant a Barcelona com a Madrid, però més d’un costat que de l’altre) és Jordi Amat. Filòleg i escriptor, habitual de les pàgines de La Vanguardia, en l’últim lustre ha passat de les biografies més acadèmiques (Dionisio Ridruejo, Ramon Trias Fargas o Josep Benet) a una intervenció més decidida en la política marcada per la seua pròpia evolució política i personal. En El llarg procés: cultura i política a la Catalunya contemporània (Tusquets, 2015) publicat ja en plena efervescència independentista, Amat qüestiona el cànon cultural català -que, entre altres coses, exclou Josep Pla del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seua col·laboració amb el franquisme- i fa ja una certa reivindicació de l’equidistància i l’ambigüitat en política; en aquell cas la que exerceixen Josep Pla, Jaume Vicens Vives o la revista Destino mantenint contactes dins i fora del Règim, a l’interior i a l’exili; el que ell interpreta com construir ponts.
![Jordi Amat.](/public/Image/2021/2/amat_NoticiaAmpliada.jpg)
Segueix amb La confabulació dels irresponsables (Anagrama, 2017) un pamflet més obertament polític, on ja deixa anar diverses de les seues idees que després han impregnat -simplificades i empobrides- el discurs de bona part d’opinadors. Amat busca les arrels del problema català en la pròpia ambigüitat del text constitucional de 1978 o en la manera que va redactar-se i aprovar-se l’Estatut de 2006. En resum, l'autor creu que les coses poden arreglar-se dient la veritat, una mena de veritat objectiva i alliberadora, i que el gros dels conflictes els ha generat la classe política posant-los sobre la taula; del seu discurs no sembla que les assimetries de poder territorial i els problemes de representació política hagen de tenir pes o conseqüències per si mateixos. Plana la idea que són les elits les que han de comportar-se de forma responsable, plantejant només debats i propostes que no puguen generar disfuncions importants i, implícitament, que no han de contribuir a canviar les majories socials sinó aspirar a conviure-hi. Fa la sensació, pel que se li llig i sent en entrevistes, que aquesta volença per una democràcia més o menys elitista és una creença sincera, que no parteix del cinisme -la mena de cinisme descarnat que si que exhibia el seu admirat Josep Pla- sinó d’una certa realpolitik amarga. Volgudament o no, en el seu plany per una Catalunya perduda hi ha un to que recorda al Món d’ahir de Stefan Zweig, idealitzat i per tant políticament estèril.
Amb aquests antecedents, és sorprenent el gir que fa en el seu darrer llibre, El hijo del chófer (Tusquets, 2020, en català a edicions 62) una incursió en el terreny de la no ficció on ell mateix diu emmirallar-se en referents com Emmanuel Carrère o Éric Vuillard. La biografia d’Alfons Quintà -conegut periodista català, impulsor de la cobertura del cas Banca Catalana a El País, tot seguit primer director de TV3 i, després d’una llarga decadència, mort d’un tret després d’assassinar la seua dona, amb un llarg historial de maltractaments i assetjament laboral i sexual a les esquenes- per fer una dissecció de la Catalunya contemporània i especialment del tema que li interessa a Amat que són els orígens del pujolisme com a prefigurador de la situació catalana actual. Quintà fa de fil per explicar com Pujol aconsegueix eixir incòlume del cas del pressumpte frau comptable a Banca Catalana, d’on era vicepresident executiu, gràcies a la seua condició de lider polític i després president de la Generalitat; i com la TV3 que Quintà posa en marxa fa d’altaveu i encén el moment populista del catalanisme: amb Pujol presentant-se com a víctima i arrassant en les eleccions autonòmiques de 1984. És obvi quina mena de paral·lelismes forçats semblen establir-se amb el present i fins a quin punt connecten amb el discurs madrileny de l’independentisme com a manipulació d’unes elits corruptes a un poble crèdul amb la televisió com a principal arma.
No obstant això, Amat resulta ser més eficaç com a narrador o documentalista que com a pamfletista, i el llibre en conjunt acaba oferint una imatge ben distinta a la seua aparent línia editorial; els fets acaben ennuvolant les seues pretensions inicials, una honestedat que val la pena reconèixer-li. El fil conductor, que és la condició d’Alfons Quintà de fill de Josep Quintà, amic i xòfer oficial de Josep Pla -que, com els grans intel·lectuals, no tenia carnet de conduir- atorga sentit a la història. Les coneixences personals de la infantesa i adolescència de Quintà són les seues fonts principals i primers contactes laborals. Funciona de forma molt més eficaç que el Jesús Aguirre de El cura y los mandarines de Gregorio Morán (Akal, 2014), personatge principal que també resultava estar en tots els saraus de forma discreta però acabava per no tenir rellevància real en cap; en contrast, la presència de Quintà pare i fill a la vida de Pla impulsa decisivament la seua carrera periodística, que culmina en la direcció de TV3, i participa de diversos episodis històrics.
![Josep Pla.](/public/Image/2021/2/pla_NoticiaAmpliada.jpg)
És a partir de l’admiració que l'autor professa a Josep Pla i el seu paper de mediador ambigu en la Catalunya de postguerra -molt afortunat el terme Camelot de Pla per definir la seua camarilla de Palafrugell- una època que té molt ben documentada, on millor s’entén i acaba retratant una arquitectura d’elits i connivència entre intel·lectualitat, poder polític, acadèmic, econòmic i mediàtic que definirà la Catalunya contemporània i que és difícil imaginar molt distinta a la resta de l’Estat. Al voltant de Pla s’agrupen economistes, periodistes, empresaris i editors ben situats al si del franquisme i la direcció de la seua política, i al mateix temps mantenen relacions amb l’exili de Tarradellas, fins i tot mantenint-lo econòmicament. Els mateixos empresaris que, amb la connivència del Règim, mantenen una estructura d’evasió de capitals i obtenció de divises a l’estranger -amb el paper molt destacat de Florenci Pujol, pare de Jordi Pujol, sector amb els beneficis del qual compra el banc que acabarà sent la matriu de Banca Catalana i els seus successius projectes editorials, com l’Enciclopèdia Catalana o la revista Destino- i acaben com a directius de bancs privats i caixes d’estalvi.
El mateix fa Amat més endavant, explicant les maniobres de com el poder polític i empresarial posen en marxa projectes mediàtics afins a governs determinats, bloquegen la publicació de notícies compromeses o s’embarquen en operacions arriscades amb el suport de l’erari públic. Això en una època en què teòricament els mitjans de comunicació encara eren rendibles, la permeabilitat amb el poder polític i empresarial ja era total: és molt potent la imatge que evoca de Jesús Polanco i Juan Luis Cebrián dinant a un restaurant de Madrid amb directius de Banca Catalana -entre ells Francesc Cabana, cunyat de Pujol-, amb la mediació i presència de tot un ministre en actiu -Francisco Fernández Ordóñez- per evitar que es publiquen notícies que posen en entredit la cotització bursàtil d’un banc. Costa no pensar en Rodrigo Rato -ja en llibertat condicional, gràcies a Déu!- tocant la campaneta del Palacio de la Bolsa.
Costa, però, de creure, que tot això acabe allà i en aquell moment. Que el que descriu siga un problema exclusivament català i circumscrit a una època, a unes elits dolentes i determinades amb ganes d’embolicar la troca. La tesi implícita, a penes insinuada del llibre, és que Jordi Pujol es lliura del processament en un cas obvi de frau bancari per la seua posició política: que per a això hi participa el poder polític a Madrid via pacte, el mediàtic a Madrid i Barcelona però també el judicial que opta per no processar-lo per ampla majoria. Costa d’entendre com casa això -i el que hem anat sabent estos anys de testaferros compartits, caixes d’estalvi arruïnades i comissaris de policia amics- amb el relat oficial d’Amat que les institucions funcionen raonablement bé i tot plegat ho han provocat quatre irresponsables incapaços de posar-se d’acord.
![](/public/Image/2021/2/chofer_NoticiaAmpliada.jpg)
D’alguna manera, la solidesa i honestedat del treball de documentació acaba passant per damunt de la línia editorial i dibuixant un relat molt distint de què significa el Règim de 1978 a Catalunya i a Espanya, quina mena de relacions mantenen entre si el poder polític, l’econòmic, el judicial i el mediàtic i perquè és pràcticament impossible impulsar cap canvi estructural sense alguna mena de ruptura, algun canvi de guió inesperat que altere les regles de joc. De moment, Catalunya -com, d’altres formes, però resultat similar, Espanya i el País Valencià- sembla abocada a la mena d’escenari que Íñigo Errejón solia definir com d’empat catastròfic: un moment que no permet anar endavant ni resoldre res substantiu per falta de majories clares o projectes engrescadors. És trist, per als qui no som especialment religiosos, veure’ns empesos a confiar només en els miracles.
Deia Jordi Amat que fent El hijo del chófer volia emmirallar-se en L’Éric Vuillard de L’ordre del dia: en la reunió entre grans empresaris alemanys per definir la seua relació -volgudament instrumental, que tots sabem que se’ls escapa de les mans- amb el règim nazi. Ara ens falta qui vulga fer de Vuillard en 14 de juliol (en castellà, a Tusquets, en català a Edicions 62) i descriure l’univers de la revolució de la gent anònima, de les baixes passions que acaben fent Història a la presa de la Bastilla. Un tema que no aïlla i l’autor connecta explícitament amb el 15-M, les protestes a Grècia o els jupetins grocs a França; afirma “la lluita del 14 de juliol i la de hui és la mateixa”. La generació de jóvens sense futur dels disturbis post-sentència d’Urquinaona de 2019 -per exemple- i de tantes lluites anònimes espera un/a narrador/a a l’alçada.
Deia també Jordi Amat a una entrevista concedida en 2018 que malgrat la seua oposició al procés i a l’independentisme l’1 d’Octubre de 2017 va veure’s empès a anar a votar: pels amics i familiars que hi participaven, contra la violència policial, per la necessitat d’actuar en primera persona en un moment convuls, és a dir, per empatia i comprensió. Potser va i resulta que fins i tot els més refractaris al populisme, signifique el que signifique, són propensos a fer política amb les emocions de tant en tant; a deixar-se arrossegar mínimament per la Història. Potser el narrador de la ruptura siga ell, qui sap: caigudes del cavall més inversemblants s’han vist. O no. Però de moment lligen-lo. I a Vuillard també: valen la pena.