Isabel Garcia Canet

Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir-ne, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, dels quals se n’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè de vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.